Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
D’aquelles Setmanes Santes romà un record construït amb velles fotografies mai no fetes:
El vestíbul de l’Institut convertit en un gran auditori, el professor de religió, capellà il·lustrat, vaticinant-nos sense gaire convicció el purgatori -un paisatge anímic gris com el que es vivia a la ciutat- si no érem nenes
virtuoses. Era el temps dels exercicis espirituals i el d’anar a patinar al “Skating Club” de la plaça, llavors i durant molts anys, Calvo Sotelo, la del bell jardí innaccessible.
Les visites als monuments adornats amb palmes i palmons, kitschs altars si hagéssim sabut que existia quelcom anomenat així. La processó pels carrers del barri amb el Sant Crist de la parròquia portat en difícil equilibri pel noi amb l’hàbit negre i el càntic mai no oblidat “Perdona a tu pueblo, Señor, perdona a tu pueblo, perdónalo Señor..”
Els dies que només era permès d’escoltar música religiosa i era prohibit el trànsit “rodat” pel carrer. Dies de silencis forçats, xiuxeigs i resades en què se submergien els dols i ferides no tancades. I la llengua nostra absent al carrer, l’escola, l’església, obligada a romandre clausurada dins les parets de casa.
Per a molts la Setmana Santa era un parèntesi de descans del treball, per a uns era un temps de dolor per allò perdut, per a d’altres un espai d’esperança, per a les nenes de l’Institut el dies d’escapar-se a un món ideal, el de l'”Skeating Club”.
En aquelles Setmanes Santes la manca d’innocència dels grans salvà la innocència dels petits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!