Noranta anys llargs
i en la memòria
té instants amargs
i algun humil
moment de glòria
d’home tranquil.
Sempre ha viscut
al mateix lloc
on ha nascut
i sols ha anat
allà al Marroc
mobilitzat.
Mal que és lligat
a un temps d’aspresa,
com a soldat
té un èxit extra
i és que amb prestesa
ha aprés de lletra.
D’entre els parents,
la germaneta
també en precari
té els rudiments
amb què interpreta
l’abecedari.
La beneïda
cal•ligrafia
a ell li du vida
i és l’alegria
que l’il•lumina
en la rutina.
La setmanal
o quinzenal
carta és la festa
que més li presta
l’arma i l’escut
de la salut.
Són dos anys fora
en la llunyana
costa africana
obsés per l’hora
que la tornada
siga arribada.
La germaneta,
més inquieta
que un passerell,
li promet que ell
l’abraçarà
quan tornarà.
Ell, commogut
pel ser volgut,
cada jornada
en el quarter
somnia a fer
eixa abraçada.
Fins que ve el dia
que el tren l’envia
al poble seu
i ell s’inquieta
perquè no veu
la germaneta.
No, no ha vingut,
no la veurà
i això serà
el més fotut
que no ho oblida
mai en la vida.
Noranta anys llargs
i encara té
molts plors amargs
per l’abraçada
que no rebé
ni fou donada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!