Carles Bassaganya i Serra

Aquest migdia,  prop del Coll de la Tuta, a Ogassa, he assistit al memorial Lluís Maria Xirinacs, amb la descoberta del monòlit on va ser descobert el seu cos l’agost de 2007. El monòlit és una immensa pedra,  que passa totalment desapercebuda des de la pista de Ribamala, i en el propi pla de can Pegot. Avui ha estat batejada per l’autor, en Jaume Rodri, com el quilòmetre zero, com el punt de partida cap a la independència del país.  El monument té gravada una gran ‘X’, amb  accent, i a la base, no visible, s’ha esculpit una fórmula matemàtica que revela la distància a la qual està enterrada part de l’obra i alguns llibres de Xirinacs,  que estan enterrats i protegits relativament a la vora,  dins un bloc estanc de metacrilat. El monòlit està a quatre metres del lloc exacte on es va trobar el cos, ja que va ser aquest el punt, que molta gent va anar acumulant pedres per recordar on en “Xiri” va decidir fer el darrer acte sobirà de la seva vida. Vaig tenir la sort de conèixer en Xirinacs, i passar-hi tot un dia, fou l’any 2001. ////segueix////

Per Festa Major de Sant Joan, hi ha certa tradició, almenys en els anys de govern d’esquerra, de convidar a presidir el Ball de pabordes a alguna autoritat política o cívica del país. Crec recordar que l’any 2000, havia tingut lloc l’assentada, plantada, i darrera vaga de fam, a la Plaça Sant Jaume, de l’ex senador i ex capellà Xirinacs. Doncs bé, amb l’equip de govern, i segurament potser més per la gent d’esquerra, es va decidir convidar amb en Xirinacs. Recordo que inicialment els companys d’equip de convergència, no hi van posar cap tipus d’impediment, però tampoc entusiasme. Doncs bé, ens vam posar en contacte amb en Xirinacs, i va acceptar de bon gust, passar tota la diada a Sant Joan i presidir el ball per excel·lència de la Festa Major santjoanina. De fet, ho recordo com un dia entranyable. Ens va acompanyar des de primera hora del matí, a la processó d’autoritats, cap a l’ofici solemne del Santíssim Misteri, del qual en va quedar meravellat i no em va parar de demanar-me detalls, tant de la litúrgia pròpia, com de detalls de la vila. De fet, vaig aprendre a observar fets que m’havien passat desaparcebuts. Recordo d’aquell dia de setembre, també la sardana d’honor, la sintonia personal alhora d’acompanyar a la corporació municipal a la residència geriàtrica per desitjar un bona festa, i sobretot aquella dosis de bonhomia i saber estar, amb unes persones que tant sols havíem parlat per telèfon, i convivint durant aquelles quatre hores de matí, tot i que fins al moment, només havíem estat a soles pocs segons, per parlar amb certa tranquilitat-confiança. De fet, aquest moment de placidesa i parlar de tu a tu, del qual n’estava ansiós, va arribar a l’hora de dinar. Conjuntament amb els dos acompanyants, membres de la fundació randa, vam anar a dinar al restaurant La Teuleria. Recordo que al marge de la meva dona, l’Helena, hi havia la tinent d’alcaldia, l’Elisabet Regué, el seu home en Joan, i crec que també el segon tinent d’alcaldia, en David. Crec recordar que aquell moment en Carles Martinez s’havia estrenat en el Ball de pabordes com a ballador i no ens va poder acompanyar. Varen ser més de dues hores de conversa, i recordo que algunes setmanes abans ja m’havia intentat posar més al dia d’aquella persona, de la que en conexia molt superficialment fragments dels seu posicionaments. Per mi i per la generació que no arribàvem als trenta anys, en Xirinacs havia tornat de la nebulosa, pel fet de la seva plantada a la Plaça Sant Jaume i per la campanya jo també em planto. Doncs bé, recordo d’aquell dinar, moltes preguntes sobre bona part de la seva vida. Perquè algú deixa de ser capellà i el sentiment religiós que en queda, de si havia valgut la pena les set o vuit vagues de fam, les seqüeles, del perquè els partits polítics eren traïdors o no de voluntats, del perquè no de la seva candidatura al premi nobel de la pau al final de la dictadura, del president Pujol, de… però el què realment vaig descubrir aquell dia, va ser una part del seu pensament global. De fet, de la globalística entesa com a quasi ciència o disciplina per entendre l’ésser humà i al mateix temps, com alliberar-lo, per també alliberar la nació.

De tota aquella extensa i amical diada, en va quedar l’herència d’una nova trobada, una interessant conversa de Mossèn Martí i Xirinacs, i una tramesa per part seva de diferent material per il·lustrar-me la teoria de l’arbre de les assemblees dels Països Catalans. La forma de participació orgànica que amb nuclis de 7 a 10 persones, i quasi a nivell de comunitats d’escala, o carrer, havien de ser el mecanisme d’informació i alliberament personal i nacional. Crec recordar que la conversa, tot i l’assimetria de coneixement i capacitat en contra meva, vaig anar sembrant dubtes i més dubtes al sistema, i per això, m’ho va rematar amb una carinyosa carta, i la tramesa del butlletí i material de la fundació.

Quan a l’agost de 2007 em van enviar un sms per dir-me que en Xirinacs havia fet el seu darrer acte de reafirmació personal i nacional, i havia escollit al “costat” de casa meva, em va fer sentir triplement recomfortat. Aquell dia, com avui, vaig recordar part de les converses que aquí he plasmat, de la broma que vam fer que ell el van ordenar capellà als 22 anys, el mateixos que tenia jo quan em van escollir alcalde, i tantes anècdotes d’un patriota que a partir d’aquell dia, vaig seguir amb més interès, tot i les divergències de posicionament formal. Per cert, annexo l’article inèdit que va publicar l’Avui el 22 d’agost passat, on defensava el dret a morir lliurement. Avui el seu metge ha revelat, en el seu parlament, que Xirinacs l’havia preparat de forma ordenada, meditada i perfecte. Com diu cap al final d’aquest article “(…) Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. (…)”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!