Carles Bassaganya i Serra

Aquests dies he vist i llegit les notícies que fan referència a la violència a Irlanda del Nord. De nou, s’ha parlat dels acords de Stormont o divendres sant, s’han vist rodes de premsa amb alts càrrecs protestants unionistes del DPU (partit demòcrata unionista), juntament amb d’altres com Martin McGuinness, insigne membre del govern del Sinn Féin… Una de les coses que més m’ha tornat a sobtar, ha estat alguna crònica de mitjans espanyols, lloant el que va significar en l’acord polític de pau, el paper dels partits catòlics i protestants nord irlandesos, i l’equilibri necessari que va suposar i el risc ara de posar-ho en dificultats, etcètera… O sigui, els mateixos mitjans que no posen en dubte la Llei orgànica 6/2002, de Partits polítics, ni fan de tribuna a la gent que difereix de la bestiesa que suposa una llei que permet la il·legalització de partits, que no van posar en quarantena la sentència interpretativa, més que dubtosa, del constitucional sobre la mateixa llei, o que ni van fen menció dels advertiments del Tribunal europeu dels drets humans sobre la il·legalització de partits al País Basc, que suposen l’expressió política de la voluntat independentista del país, ara pateixen perquè partits com el Sinn Féin tinguin dificultats per aguantar les faccions de l’IRA. ///segueix////

Amb aquest entorn, és on m’ha vingut al cap, la lectura de l’article del periodista David Bassa a l’esquerra nacional número 131, que transcric quasi literalment, on posa en valor un del punts que va representar esquerra a principis dels 90. Quan el 1991 una part de Terra Lliure va decidir deixar la lluita armada per centrar-se en l’activitat política, va decidir fer-ho dins d’Esquerra Republicana de Catalunya. És que d’aleshores ençà ha plogut molt i alguns d’aquells activistes han acabat deixant la formació republicana, cadascú pels seus motiu i amb els seus arguments. Alguns han anat a la CUP, d’altres han trencat qualsevol relació amb la política, i encara algun altre ha sorprès entrant a CDC! Però el cert és que al marge d’aquests casos, la major part dels militants de Terra Lliure que van decidir passar a ERC encara són dins del partit de Macià i Companys.

“És per això que des de les espanyes més eternes –les de Jiménez Losantos, les de Fraga, les d’Aznar i les de Guerra- mai no s’ha dubtat a utilitzar això com a arma llencívola en contra dels republicans. Una circumstància difícil d’entendre en qualsevol democràcia consolidada. Però l’estat espanyol és diferent i allò on qualsevol demòcrata hi veuria la victòria de la política per sobre de la violència, ells hi veuen la connivència entre violents explícits i violents de ment, que és el que pensen dels independentistes . 

Que ara mateix hi hagi antics activistes de Terra Lliure al Parlament de Catalunya al Govern de Catalunya hauria de ser vist com un dels grans actius d’erc i del sistema polític català.  Però en comptes d’això, des d’Espanya s’acusa esquerra d’haver dignificat encaputxats i pistolers. Una acusació que no fa altre cosa que consolidar el dubte, sobre l’autenticitat de la democràcia espanyola. Segurament és per això que ERC és l’ase dels cops: perquè és el partit que amb més claredat evidencia les mancances del sistema polític espanyol. Ja ho diu la saviesa popular: sempre t’emmascares amb una paella bruta.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!