Alguns apunts més per a l’anàlisi dels resultats d’ahir:
1) ERC és un partit una mica diferent, però no tant diferent. La participació de la militància és més important que en d’altres formacions, però el control per part de l’aparell comença a ser ferri. No ho dic només pels resultats (com diu l’Elies, les seccions han votat als seus respectius dirigents, això és indiscutible), sinó també pel què m’expliquen directament alguns militants.
2) Esquerra Independentista, tal i com hem repetit alguns, va sortir amb la missió de reduir l’impacte veritablement crític de Reagrupament. Una estratègia clàssica, que els ha sortit bé. Vejam quan triga, n’Uriel, a entrar a la nova executiva del partit (jo, sincerament, penso que tindrà la decència de no entrar-hi dissabte vinent).
3) Reagrupament és l’oposició, l’única oposició. I l’única voluntat de canvi. Grans resultats, malgrat tot, perquè ho tenien tot en contra, inclòs (i això és important) el ressò mediàtic naturalment controlat pels socialistes. La distribució del vot a RCat ha estat molt uniforme, i en canvi sense veritables feus territorials (a banda de Puigcerdà). Això és interessant, perquè vol dir que en cada secció el votant disconforme amb el dirigent particular no ha pas votat l’altra opció continuïsta sinó que ha votat pel canvi.
4) És evident que RCat ha guanyat la batalla digital, la xarxa ha estat clarament reagrupada, en bona mesura gràcies als Blocs amb Estrella. Vull remarcar l’èxit (una mica inesperat, de fet) del portal i la difusió que ha tingut, malgrat tractar-se d’un instrument aliè al partit, o potser per això mateix. Sé que alguns (molts?) militants consideren que ha estat una intromissió, i que només ells, ja que paguen les quotes, tenen dret a veu i a vot. Jo penso que tots tenim dret a dir-hi la nostra, i penso també, ho repeteixo, que un partit polític no és (no hauria de ser) només la seva militància sinó que també inclou, d’una manera o altra, els seus simpatitzants i els potencials electors.
5) Sumant les dues candidatures continuïstes (i també, en part, EI), és clar que la majoria de la militància d’Esquerra, sigui pel motiu que sigui (convenciment ideològic, ganes honestes de governar, necessitat de conservar el sou públic, reducció del sentiment sobiranista…) es troba còmoda amb el tripartit. Això em té ben desconcertat. Però em pregunto si aquesta militància és conscient que no representa el sentir majoritari dels votants del partit, que no entendran la seva tria (que no l’entenem). Què farà Esquerra per tal de no tornar, en les eleccions nacionals, a la pseudo-marginalitat parlamentària? Hi farà, almenys, alguna cosa? O encara pensa Esquerra que els 350.000 vots perduts no tenen res a veure amb el PSC?
6) El sobiranisme està en crisi? En part, potser una mica… però no pas el sobiranisme sinó l’expressió parlamentària d’aquest. Tot al contrari, el sobiranisme ha crescut, creix, i s’ha convertit en una opció perfectament vàlida i perfectament reconeguda per tothom. Forma part, ja, del debat polític, i això és quelcom que cal agrair, també, a Esquerra. Però els partits polítics són només una eina, un instrument per a transformar (o per a no transformar) la societat. Una eina força corrompuda, en general. Hi ha d’altres eines, moltes altres eines.
7) Reitero que ara toca ser pacients, a tots els que ens sentim decebuts amb els resultats. Paciència. No goso pas tenir l’esperança que Puigcercòs canviï d’estratègia, no ho farà, i en tot cas em sembla que perduda la credibilitat que hagi pogut tenir, difícilment podrà convèncer algú si és que decideix de fer-ho. Electoralment les coses van mal dades per Esquerra. Com diu en Josep Sort, en dos o tres anys (amb les eleccions) tornarà el rebombori… i nosaltres hi tornarem a ser.
Cal mantenir, d’alguna manera, l’esperança. El sobiranisme necessita una expressió política (parlamentària) ferma, insubornable i decidida, no subjugada, lliure. Fa uns anys que ha deixat de tenir-la, però la tornarà a tenir, d’una manera o d’una altra. Segur. Perquè tenim els fonaments sobre la roca, i els nostres fonaments són la llibertat. Ho resistirem tot.
“Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca.” (Mateu 7:25)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!