Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Jo no som d’amiant. Filla meva,
no em santifiquis, ni deixis que els altres ho facin, em momificarien en una
rutina hagiogràfica o, el que seria pitjor, en una rutina reductora que esborraria
tota traça d’aquella persona que no vaig ser mai i que va deixar un conjunt
d’actes tan variats i singulars que només per les mans delicades d’una ànima
que m’estimàs tant com tu podrien ser catalogats com una visió lúcida i sense
il·lusió, germana de la de l’heroi xinès, Shun, que per dir tota la seva
magnificència de sobirania s’asseia amb la cara girada cap al sud, i res pus. Estudii les
coses més simples per penetrar les coses més elevades. Només la
saviesa suprema i la ignorància grollera són immutables. Et
deman, fervorosament, que no hi hagi pathos ni lirisme, només una tendror fonda
que poui la seva energia en la compassió.

(…)

Mon pare, per què m’has deixat
aquest bloc ple de notes en què, com en un laberint d’aquells que t’agradava
construir a les terres que robaves dels garroverars que enrevoltaven els
jardins d’Ordistera —el que quedava del que quedava d’aquella gran possessió
avioral convertida en les meves Geòrgiques casolanes—
quan fa una estona que vas perdut, en una desorientació quasi completa, tot es
transforma en por, en engany, en perspectiva falsa i en angle mort, i quan fa
una bona estona que llegesc la teva cal·ligrafia constel·lada de borratxos, em
trob amb la brusa de seda salvatge blau marí que t’agradava tant tota
esquitxada de llàgrimes i de malenconia. Em sent la nina petita que somnia en
aquella cambra immensa d’Ordistera plena de quadres negrencs, tots plens de
tortures religioses angoixants i amb una Immaculada de Murillo damunt la
capçalera del llit, i, de cop, es desperta a la mala hora de la nit perquè es
pensava que l’alè de son pare la cremava per dedins. Aquestes paraules teves
que no puc deixar de llegir amb una necessitat molt més enllà del dol, que duc
des de fa un any i tretze dies, estan fetes del teu alè incandescent que estic
segura que si no vaig viva em pot deixar convertida una ecce dona. Quan acab
d’escriure això em peguen unes ganes de riure absurdes. Com si hagués dit una
porcada dins una celebració de la puresa.

La meva ferida és la meva
cuirassa. Fa poc vaig descobrir la fotografia de l’escultura de
plàstic d’un artista zuriquès, crec que nomia Thomas Hirschhorn, on contemplava
el cos d’un home nu tot vestit de claus com sagetes que em va recordar alguna
de les meves obsessions més nítides: tenir una pell entapissada de cabotes de
tatxes clavades fins al fons de tot. Aquest és el meu memorial. Pots començar
per aquí a desembolicar la troca. Si vols saber alguna cosa sobre mi caldrà que
arrabassis les màscares sota les quals m’amag sempre seguit. A tu, Jana, —Joana
Maria Salvadora Caminals i Justern t’havíem posat ta mare Lola, morta de part,
i jo, Joan Andreu, viu de tu— no et pot venir de nou. Quan compareixies com un
prodigi a la comissaria perquè els policies m’havien trobat fent trull, cantant
i ballant, ben gat i empastillat amb tres companys de travessia, un magribí
encavallat i un vell foll que va fugir de Sarajevo, a la matinada, ajagut a un
banc de la plaça de les Columnes, havies de donar moltes explicacions perquè
creguessin que aquell home ancià, brut i malparlat fou un jutge de l’Audiència
que, ara, feia tres dies i tres nits s’havia escapat de la clínica Terramar: el
balneari de luxe davall els pins de la Punta Groga que havia triat com la meva
escenografia darrera. Cap plany, cap vanitat, cap arrogància, cap postura de
superioritat, cap orgull. L’home de bé s’entristeix de la seva manca de
talent, i no s’entristeix de ser un desconegut pels altres. Tot
seria insuportable si no pogués guixar aquestes paraules que voldria que es
tocassin per primera vegada. Així definia la poesia l’amic Jean Tardieu, el
musiquer de mots que et llegia si eres bonal·lota aquells llarguíssims
capaltards d’estiu quan havíem contemplat l’espectacle del darrer sol desixent
entre una foguera de niguls i enceníem un rere l’altre amb una lentitud extrema
els llums de la casa. Tu m’escoltaves com si cada mot fos un bobò i jo podia
entendre les teves habilitats i els teus coneixements profunds de l’harmonia.
Quan tu, els matins esplendorosos, et passaves hores estudiant, repetint fins a
l’extenuació, algunes peces de Schubert m’amagava per plorar tot sol pels
racons davant aquella bellesa convulsa que desprenies.

No sé quan vaig saber que eres
un home que refusa les regles i posa en perill la ideologia. Crec que ho vaig
aprendre amb la contemplació dels detalls que formaven un ritual de cortesia
que impregnava tota la teva vida. Era igual si et trobaves dins el corral
d’Odistera collint els ous de les ponedores que havies comprat al mercat de
Sineu, o dins el teu paper de jutge en el gran teatre social de l’absolució i
de la condemna. Per què faig aquesta navegació sense esperança i sense sortida
comentant els teus bocins d’escrit? Cada bocinada que em menj és el tast d’un
gust desconegut que em pot seduir, ofegar o fer-me entrar en un estat mal de
definir en què les coses es volatilitzen, els sentits comencen a fer el qüec i
perd les capacitats d’entendre. I això sense desmaiar-me sinó tot al contrari,
amb el sentiment que no deix d’analitzar cadascuna de les meves sensacions amb
una fredor d’entomòloga. O potser les traesc, tant se val!, malgrat que estic
segura que en tots els moviments interiors només cerc tocar una estona això tan
mal de dir, que no sé anomenar més que amb una paraula tan gastada, absència,
que no pot definir la singularitat de la meva. Absència viva com un espai de la
terra que ha perdut per sempre el teu pes, mon pare, i em xucla com un tremolí
si no m’aferr a algun lloc encara que sigui al clau punyent i salvador dels
teus besos.

Em costa molt incorporar-me del
llit. Em costa molt escriure. Em costa molt pensar. Em costa molt mirar. Em
costa molt sentir. Sentir-me viu. Visc en un univers que s’ha contret en un
punt cec i sord. Sé que prest no podré confegir paraules. Però les escriuré, si
puc, una rere l’altre. Mem si se’n coneixen dues que no havien sabut mai res
una de l’altra: casa, forca, niu, anemone, claror, xap, moix, recital,
clavaguera, etc. Aquests vespres hi ha temporal. El sent d’enfora amb els xips
posats. M’entren ganes de veure’l. Em tir com puc pel costat dret del llit. Mig
damunt el ventre, mig damunt la cuixa lleneg regirat cap enterra. Llavors de
quatre potes i amb molt de mal, m’acost a poc a poc a la finestra. Duc
bolquers. Ton pare és un nin que vol anar a veure els esquitxos blancs de la
mar dins la fosca negra. Les juntes dels ossos no van llatines i em mosseguen
la carn. I sé que quan arribi a la paret m’hauré d’intentar aixecar a les males
aferrat a l’ampit de la finestra. Si no puc cauré, trupatrup, i tornaré a
quedar estirat amb algun cop fort. I quan faci un parell de vegades que ho
intent, si ho aconseguesc, em sentiré com si l’escarabat que som fos encara un
poc de Gregor Samsa.

El que sap una cosa no és el
mateix que el qui l’estima. El qui l’estima no és el mateix que el qui en fa la
seva joia. 
M’entusiasma, mon pare, la teva interpretació apassionada de la vida
fins i tot en les circumstàncies més adverses. Les teves paraules són un fil de
mil textures que m’embolica el cos com una teranyina benèfica on des que et
conec he estat atrapada, tutelada, desfeta. Hi ha reflexos bíblics en el teu
conformar-te i rebel·lar-te sempre seguit que ja són meus, carn filada i
esperit obert. Del cos, per al cos, amb el cos, des del cos i fins al cos.
Avui, després de llegir-te a totes les velocitats de l’esperit com tu
m’ensenyares, mon pare estimat, sé que m’has deixat una herència mala de dur,
difícil i engrescadora, el no-res que hi ha rere tota persona.
[Text publicat al suplement La Almudaina del Diario de Mallorca el 22 de novembre de MMIX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!