UN ARTICLE IL·LUMINADOR SOBRE LITERATURA CATALANA

21 de setembre de 2012

Sense categoria

0 comentaris

UN ARTICLE IL·LUMINADOR SOBRE LITERATURA CATALANA

Les coses que no se saben, s’investiguen, es pregunten, les dubtoses es comproven, les equivocades sempre han d’estar disposades a ser rectificades, atesos arguments convincents. És per això que en llegir que algunes autoritats del món de la cultura “estan en procés de reflexió” abans de decidir-se a emetre el seu judici sobre si la literatura escrita en llengua castellana pot rebre el premi que la Generalitat atorga, a través del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), en l’apartat de Literatura, cal tenir en consideració que la llengua castellana, tot i ser cooficial a Catalunya, no és la pròpia dl país. En aquest punt he sentit un gran alleujament, perquè sempre cal aplaudir que per ser equànime i prudent en una qüestió veritablement important, és magnífic, en primer lloc, pensar, dubtar, informar-se, decidir-se i comprometre’s. I en aquests moments hi ha persones sensates i amb autoritat immerses en un debat transcendent i disposades a comprometre’s -no elles mateixes, perquè elles passaran- sinó a comprometre la bona salut d’una cultura malmesa, d’història mil·lenària, reconeguda arreu on es coneix, i en parangó amb les seves coetànies, encara que òrfena d’un Estat que li doni el suport que es mereix, ben al contrari.

Hi ha coses que el temps les canvia, altres són immutables, tot i que aquestes no són en mans humanes, i per fi n’hi ha de subjectives, o sigui: “de segons com es mirin”. Ara, d’això al fet que presentin dubtes eterns a segons qui, veritablement em sembla inaudit. Per exemple: des de la perspectiva política, el concepte d’estat i el de nació ofereix dubtes? Diferència entre llengua pròpia d’un país i llengua oficial, poden coincidir en situació normal però no confondre? Les lleis són justes només pel sol fet de ser oficials? Cal preguntar-se si la llengua catalana té el tracte que es mereix com a pròpia d’una nació (avui sense Estat reconegut)? Cal preguntar-se si té la protecció que necessita després de segles de supeditació a la potent llengua d’un Estat modern organitzat de manera centrípeta i que sempre l’ha combatuda?

Tot corpus literari escrit en llengua castellana, al marge de l’autoria i per la simple raó de la naturalesa de la llengua, correspon a la Literatura Castellana, i per la mateixa raó, tot corpus escrit en català, només engrosseix la Literatura Catalana. Tot això són obvietats tan rotundes que fins i tot molesta que quedin escrites. En ambdós casos, les Institucions acadèmiques corresponents són les que, amb l’autoritat que se’ls ha atorgat, haurien d’adjudicar als corresponents autors les distincions i els premis que mereixen, ja que en realitat són qui en tenen el mèrit, això sí, sense que importi la procedència, perquè lloc de naixença i sentiment d’estimació per la terra i els seus atributs no sempre són valors conseqüents; de vegades hi ha interessos polítics, econòmics, o d’altres tipus que sovint els distorsionen, i fins i tot encara poden anar molt més enllà.

Potser la polèmica que s’ha originat a Catalunya per aquest motiu és estèril, perquè aquí tenim la sort que hi hagi sorgit també un bon esplet de gent catalana de naixement o d’adopció (tant s’hi val) que, en ús de les possibilitats que dóna el nostre país, ha pogut escriure i publicar la seva obra en llengua castellana o catalana, indistintament, d’un temps ençà i en especial des que la Generalitat de Catalunya té certes atribucions. De l’esplèndida rebuda que té la literatura en castellà per part del públic, les edicions en són bon testimoni perquè només importa la qualitat de l’obra, a més, aquí els lectors són, com a mínim, bilingües.

Però, a més a més, no s’ha d’oblidar que els guardons que es mereix la literatura castellana, els tenen ben garantits pel Ministerio de Cultura estatal, a través de molts i importants premis, com per exemple el “Miguel de Cervantes” instituït a instàncies llatinoamericanes i que tal com es pot llegir en el BOE, està destinat a autors en llengua castellana.

De totes maneres, Catalunya també homenatja tota bona autoria en llengua castellana, per una banda amb magnífiques crítiques i per l’altra, adquirint i estimulant, si cal, la seva producció.

Per què sols una literatura no pot tenir un premi en exclusiva per a la seva llengua, tal com el Cervantes per a la llengua castellana? El concepte d’arbitrarietat, a què s’aplica exactament?

Però no barregem les coses i menys als alts nivells de la cultura, ni enterbolim el debat. La nació castellana ho agrairà, la nació catalana encara més; i del “per què”, deixem que els sociolingüistes n’expliquin els detalls, ells aquest punt el tenen ben estudiat i demostrat. És el procés històric de la desaparició de tantes llengües com han mort en aquest món, de manera violenta o per causa natural provocada: reducció o tall en el subministrament d’oxigen, i valguin l’antítesi i la metàfora.

Naturalment que per raó de la globalització actual cal una llengua que actuï de comú denominador a tots els nivells, i de moment la història contemporània ja ha fet la tria, my darling! Però i dels numeradors, qui se’n responsabilitza? De les llengües cultes minoritàries qui se’n fa càrrec? Hem de celebrar, doncs, que en aquests moments hi hagi qui reflexioni sobre punts importants per a la situació actual i l’esdevenir d’una llengua avui sense un Estat que li doni suport, sinó que precisament és l’Estat qui fa segles que, o bé la ignora, o la combat en dictadura, o la tolera, com a molt, en democràcia.

A Catalunya, la bona literatura escrita en castellà ja té la garantia d’un Estat que la premiarà, d’una crítica objectiva que la valorarà i de tants lectors com aquí tenen assegurats.

En canvi, a la bona literatura escrita en català només li donen suport, en primer lloc, el públic lector, sigui d’on sigui, tal com ja està prou demostrat, i esperem que, en segon lloc, també ho facin amb decisió i convenciment, les autoritats acadèmiques autòctones a qui correspon. Demanem, per tant, a les persones que han de prendre aquesta decisió compromesa, que tinguin en consideració que som molta la gent pendent del seu veredicte. Que tenim un gran interès que les distincions atorgades per les Institucions catalanes es reservin per a les obres en la llengua catalana que ells mateixos representen i tenen la missió de preservar. Per fi que tinguin present que som molt conscients que, es decantin cap on es decantin, la seva decisió haurà de ser valenta per força, perquè la solució salomònica, de partir entres dos, aquí tampoc no és aplicable i que, a fi de comptes, marcaran un camí molt important per a la nostra cultura.