Plagueta de Bord

Trob en el meu disc dur desordenat aquest article de l’amic i savi Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humna de la Universitat de Girona: una joia.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoFooter, li.MsoFooter, div.MsoFooter
{mso-style-link:”Pie de página Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
tab-stops:center 212.6pt right 425.2pt;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{mso-style-link:”Texto de cuerpo Car”;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:ES;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyTextIndent, li.MsoBodyTextIndent, div.MsoBodyTextIndent
{mso-style-link:”Sangría de t. de cuerpo Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
text-indent:1.0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyTextIndent2, li.MsoBodyTextIndent2, div.MsoBodyTextIndent2
{mso-style-link:”Sangría 2 de t. de cuerpo Car”;
margin-top:12.0pt;
margin-right:-15.55pt;
margin-bottom:0cm;
margin-left:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
text-indent:14.2pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:ES;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyTextIndent3, li.MsoBodyTextIndent3, div.MsoBodyTextIndent3
{mso-style-link:”Sangría 3 de t. de cuerpo Car”;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
text-indent:26.0pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
span.SangradetdecuerpoCar
{mso-style-name:”Sangría de t. de cuerpo Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Sangría de t. de cuerpo”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
span.TextodecuerpoCar
{mso-style-name:”Texto de cuerpo Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto de cuerpo”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:ES;
mso-fareast-language:ES;}
span.Sangra2detdecuerpoCar
{mso-style-name:”Sangría 2 de t. de cuerpo Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Sangría 2 de t. de cuerpo”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:ES;
mso-fareast-language:ES;}
span.Sangra3detdecuerpoCar
{mso-style-name:”Sangría 3 de t. de cuerpo Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Sangría 3 de t. de cuerpo”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
span.PiedepginaCar
{mso-style-name:”Pie de página Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Pie de página”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Parlar dels
lligams entre el territori i la cultura és quelcom quasi inevitable pels qui
ens dediquem a la geografia i, més concretament, a la geografia humana. De fet,
la geografia humana estudia precisament això: els lligams, les interconnexions,
les influències mútues entre el medi i la societat, entre la natura i la
cultura, entesa en el seu sentit més ampli. En realitat, el terme ‘territori’
conté per a nosaltres, inherentment, una connotació cultural, ja que
l’utilitzem per designar una porció de la superfície terrestre que ha estat i
és afaiçonada, explotada, ocupada, controlada, ‘viscuda’ per una col.lectivitat
humana determinada.

És per això que parlem de ‘divisions territorials’ o de
l’’ordenació del territori’. Quan ens volem referir a espais poc o gens
humanitzats (categoria, per cert, cada cop més difícil de trobar avui dia),
utilitzem d’altres termes, com ara natura, espai natural, medi físic, i moltes
més.

Com es
manifesta la cultura en el territori? De moltes maneres, evidentment, però
aquest no és el lloc per anar-les desgranant, perquè ens allargaríem
excessivament. Posaré només dos exemples d’aquesta manifestació territorial de
la cultura, dos artefactes tangibles, prou coneguts, certament, però sobre els
que sempre convé reflexionar: la ciutat i el paisatge rural.

La ciutat és, per excel.lència, una plasmació
cultural; és, segurament, l’element territorial més carregat de dimensions
culturals que mai hagi pogut crear el ser humà.  La ciutat evoca, en primera instància, una certa densitat
d’hàbitat i un domini del construït sobre el no construït; es tracta d’un espai
en el qual la natura (entesa aquí en el seu sentit més literal i convencional)
pot, certament, ser present, en menor o major mesura, però mai com a element
estructurador.

Per altra banda, aquest espai essencialment construït
s’articula a través de diferents tipus d’oposicions: l’oposició entre
l’interior i l’exterior de la ciutat (més clara abans que ara, quan era
encerclada per muralles); l’oposició entre un centre, generalment dotat d’una
arquitectura relativament monumental, i uns barris més o menys diferenciats
entre ells (oposició també avui cada cop més difuminada, perquè la nova ciutat
té més d’un centre); l’oposició entre els espais privats, d’accessibilitat
limitada o reservada, i els espais públics (places, carrers, parcs), oberts a
tothom. L’especificitat de la ciutat rau en el fet que no és un espai
unifuncional, d’una única funció, ni tampoc un espai en el que es sumen,
s’apilonen diferents funcions específiques, sinó el lloc que posa aquestes
diverses funcions en interrelació a través de les seves relacions amb l’espai.
La ciutat és el lloc en el que les interrelacions són múltiples i decissives.

La ciutat se’ns apareix també com una unitat social
que, com a convergència de productes i d’informacions, juga un paper
privilegiat en els intercanvis (siguin materials o no) i en els processos
d’innovació. És, per definició, el lloc en el que grups molt diversos, tot i
mantenir les seves diferències, troben múltiples possibilitats de coexistència
i d’intercanvi entre ells i en un mateix territori que han de compartir, la
qual cosa facilita no només els contactes programats, sinó que multiplica les
possibilitats de contactes aleatoris i afavoreix el joc de les estimulacions
recíproques. L’accessibilitat quotidiana directe, lligada a la proximitat
espacial, és determinant per assegurar la possibilitat d’intercanvis ràpids no
programats i la multiplicitat de trobades aleatòries. L’existència d’aquestes
trobades aleatòries i no programades és possible gràcies a la presència de
llocs públics i semipúblics, els suports materials més clars de la vida
col.lectiva. La coexistència converteix la ciutat en el lloc per excel.lència
de l’encontre de la diferència.

La ciutat,
per tant, és moltes coses:  és un
lloc construït, un centre de treball i d’intercanvi i un gran mercat laboral;
és un conjunt residencial heterogeni, socialment divers, amb gent d’interessos,
preferències i rendes molt variades; és un gran espai social en el qual el
poder es reparteix de forma molt desigual entre individus, grups i
institucions, públiques i privades; és una xarxa de transports que connecta
centres econòmics i espais residencials. La ciutat és multiforme segons la seva
situació, dimensió, arquitectura, organització interna i paper que desenvolupa
en el context regional i nacional i és i ha estat durant molts segles l’element
fonamental de l’organització del territori, amb graus diversos i sota formes
molt variades. I encara més: amb els seus detalls quotidians, amb la seva
multiplicitat d’històries, de cultures, de veus i d’espais socials, amb la seva
elaborada evidència de tendències globals i de distincions locals, la ciutat
esdevé una metàfora excel.lent per entendre la complexitat cada cop més gran
del món contemporani. La ciutat, espai multiforme i heterogeni, ens suggereix
un desordre creatiu i a voltes calculat, una confusió instructiva, una finestra
oberta a la imaginació i al futur. La ciutat és, per definició, un espai
cultural.

El paisatge i, en concret, el paisatge rural, és
l’altre espai cultural que volia comentar.  D’entrada, em sembla convenient distingir entre paisatge i
natura. La natura existeix per se,
mentre que el paisatge no existeix més que en relació al ser humà, en la mesura
en què aquest el percep, l’afaiçona i se’l fa seu. La natura és una extensió
sense nom, mentre que el paisatge està lligat a un lloc i personalitzat per
aquest lloc. La natura és un complex l’organització i la dinàmica del qual es
fonamenta en interrelacions de caràcter material i energètic; el paisatge és un
complex l’organització i la dinàmica del qual es fonamenta en interrelacions de
caràcter social i cultural.

Aclarit
aquest aspecte, hauríem d’anar més enllà i intentar entendre el paisatge com un
dinàmic codi de símbols que ens parla de la cultura del seu passat, del seu
present i potser també de la del seu futur. La legibilitat semiòtica del
paisatge, això és el grau de descodificació dels símbols, pot ser més o menys
complexa, però en qualsevol cas està lligada a la cultura que els produeix.
Cada cultura –i també una mateixa cultura en diferents períodes històrics- crea
els seus propis arquetips paisatgístics, els seus símbols, les seves
particulars interpretacions davant del paisatge en general o d’algun dels seus
elements.

El paisatge és el resultat d’una transformació
col.lectiva de la natura; és la projecció cultural d’una societat en un espai
determinat i sobre un substrat natural específic. I no només en allò referent a
la seva dimensió material, sinó també a la seva dimensió espiritual, ideològica
i simbòlica. Les societats humanes, a través de la seva cultura, transformen
els originaris entorns naturals en paisatges culturals, caracteritzats no només
per un determinada materialitat (formes de construcció, tipus de conreus), sinó
també per la traslació al propi paisatge dels seus valors, dels seus
sentiments. En aquest sentit, el paisatge està ple de llocs que encarnen
l’experiència i les aspiracions de la gent. Són llocs que es converteixen en
centres de significat; símbols que expressen pensaments, idees i emocions
vàries. Alguns paisatges –més que d’altres- evoquen un marcat sentit de
pertinença a una col.lectivitat determinada, a la qual li otorguen un signe
d’identitat. Creen més identitat territorial no perquè sí, per generació
espontània, sinó perquè la nostra cultura els ha conferit una especial
significació. El paisatge és, en definitiva, un concepte enormement impregnat
de connotacions culturals i, fins i tot, ideològiques.

Els paisatges tenen un caràcter, una personalitat
pròpia i exclusiva, una essència, que no s’ha de llegir com quelcom inequívoc i
immanent, estàtic i immutable. Si bé és cert que els paisatges mantenen
determinats elements o aspectes més o menys immutables al llarg del temps (una
determinada atmosfera, una llum peculiar, un tipus de vegetació condicionada
per un microclima concret), també és veritat que en el seu conjunt, com a tals
paisatges, no romanen immòbils, no són immutables.

 Així,
doncs, conservar l’autenticitat d’un paisatge no significa mantenir-lo intacte,
fossilitzat. Aquesta via, a més de difícil, és del tot contraproduent. El
paisatge és, per se, quelcom dinàmic,
el resultat d’una tensió dialèctica contínua entre elements abiòtics, biòtics i
antròpics. Es tracta d’intentar conservar l’especificitat i originalitat dels
seus elements constituents sense questionar-ne el seu dinamisme. Només així es
pot conservar el caràcter del lloc sense convertir-lo en un museu sense vida.
La recuperació superficial de construccions i estructures tradicionales no
evita aquest risc, sinó que més aviat l’agreuja. I el resultat és el que solem
veure al nostre voltant: paisatges estàtics, de concepció estrictament
naturalista-ruralista-agrarista i d’inspiració museístico-arqueològica. Són el
que jo denomino ‘intervencions pessebrístiques’, és a dir reconstruccions més o
menys fidels i més o menys bucòliques d’un passat i d’un paisatge rural funcionalment
desapareguts, en la línia dels nous parcs temàtics tipus Port Aventura, mostra
excel.lent de la capacitat dels nous espais turístics per crear ambients
decididament falsos, en els quals la tensió de la inautenticitat teatral és
vençuda a través de la representació a escala 1:1 de geografies diverses. La
recuperació mimètica i pèssimament dissenyada de formes i construccions
antigues i/o tradicionals ha produït un pastiche,
un tipus de paisatge tan pèssim com el seu contrari, és a dir el paisatge estandaritzat,
uniforme i sense originalitat (el paisatge kitsch),
que tantes vegades hem criticat. En el fons, la inautenticitat està tan present
en l’un com en l’altre, però potser ens sobta i ens dol més (perquè teòricament
hi intervenen professionals del disseny i de la planificació) el que està
succeint en el primer cas.

Vet aquí la negació de l’autèntic, el joc de
les aparences, el mirall de la falsedat, la cursileria. Vet aquí la definitiva
‘mercantilització dels llocs’ pròpia del turisme postmodern i postindustrial.
En aquest nou context, el lloc com a tal (i no només el que s´hi fa o el que
s’hi ven) esdevé una nova mercaderia. No és només un lloc per consumir, sinó
que el lloc com a tal –tot ell (en aquest cas el paisatge rural)- és
´consumible´; ell mateix esdevé objecte de consum. El turisme postmodernista, a
més, accepta i celebra la inautenticitat. El turista és perfectament conscient
del component irreal de la seva experiència turística. Una de les paradoxes
centrals de la postmodernitat –en el marc de la crisi de l’autenticitat- és la
clara diferenciació entre la realitat i la seva representació i la corresponent
celebració de la inautenticitat.

S’imposa urgentment refundar la ruralitat per crear
noves identitats territorials. Cal pensar el futur del món rural des d’unes
noves bases. Han canviat els usos del sòl, les activitats socioeconòmiques, les
telecomunicacions, les nocions d’espai i de temps, etc. etc.; tot això –i més-
és cert, però segueix havent-hi quelcom que associem a la idea del rural. Abans
d’abandonar-lo o de liquidar-lo, abans de convertir-lo en pur artifici kitsch, per què no refundar-lo? Al
llibre La identitat de França, el
gran historiador Fernand Braudel es mostra molt preocupat per aquesta qüestió,
fins i tot més preocupat que per la immigració, que ja és dir en un país com
França. Segons Braudel, a Europa hi ha hagut sempre immigració, però mai hem
vist una Europa sense pagesos… i estem a punt de veure-la. No es pot oblidar
que la societat rural ha estat fins ara la principal productora (almenys pel
que fa a la seva extensió) de paisatges (de paisatges culturals,
‘identitaris’). Caldrà plantejar-se seriosament, en aquest nou escenari, quina
mena d’identitats territorials serem capaços de crear i quins paisatges-símbol
actuaran de corretges de transmissió entre el passat, el present i el futur.

La ciutat i el paisatge rural són, efectivament, dos
artefactes tangibles impresos en el territori de caràcter essencialment
cultural. Són cultura. Tendim a associar aquest terme a la llengua, a la
història, a la literatura, al folklore i ens oblidem sovint, massa sovint, del
territori, una de les manifestacions culturals de tota col.lectivitat humana
més notables… i, alhora, més fràgils.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!