CELARI (COM EPISTOLARI DE CELS)
Écrire le corps
Agnès Gelabert havia acceptat el treball. Era estrany, rar i ben pagat. El senyor Jaume Estelrich, un constructor de tota la vida, li havia encomanat tenir cura d?una edició dels correus electrònics del seu fill Roger, mort en accident de cotxe.
Roger tenia trenta-cinc anys. Agnès no l?havia conegut personalment, emperò li havia arribat la fama de poeta anarquitzant i maleït d?aquell jeune loup de la tercera generació d?una burgesia novella. El repadrí patern de Roger, Macià, era un pagès que es dedicava de cap a cap d?any a remoure la terra de call vermell, i el matern, Andreu, tenia una ferreria. Ell, després de deixar els estudis d?arquitectura i de cinema, es dedicà a épater les bourgeois mitjançant escàndols amb dones, homes, drogues i velocitats vertiginoses amb els seus esportius. La mort, inesperada i plena d?ombres, era el que intrigava Agnès. Havia tingut la notícia d?aquella feina per un company de facultat, Jordi Mas, que li havia dit: «Don Jaume és un home desballestat amb una avior de novel·la. Son pare va ser un dels estraperlistes i contrabandistes més potents de la postguerra que es va dedicar a comprar un patrimoni d?immobles i de possessions que el fill va convertir en urbanitzacions i hotels. La casa on viu a Ciutat era dels Marquesos de Vallpuig, té un pati amb capitells jònics i loggia italiana, una tracalada de sales amb sostres plens de celatges i escenes mitològiques pintats per Valiarino, un artista del set-cents, una biblioteca barroca i un jardí centrat en una immensa i gegantina xicarandana. Roger vivia a les golfes on havia organitzat un espai ple d?okupes d?ocasió. He sentit a dir que les festes que organitzava eren un truller de gent, de renou i de foc i fum. Feien música, orgies, esnifaven, es picaven i fins i tot una vegada van estar a punt de calar foc al casal. Era un crack».
El primer matí que Agnès va arribar a can Vallpuig per fer feina la va rebre don Jaume. Després de travessar salons i passadissos arribaren per una escala de caragol a uns porxos immensos. A la dreta hi entrava la llum rera uns vidres adossats a una filera de columnes hexagonals. Les parets estaven recobertes de prestatgeries plenes de llibres. Hi havia un gran fresc que representava Orfeu i Eurídice. «Aquesta pintura és de Tòfol Ventayol, un amic del meu fill.» Quan arribaren davant una taula en què hi havia un iMac don Jaume indicà: «Aquí hi ha els correus electrònics que enviava el meu fill. La seva feina és ordenar-los, classificar-los i analitzar-los. Voldria fer-ne una edició privada. No cal que li repeteixi que tot és confidencial com vostè va signar al contracte».
A partir d?aquell dia Agnès entrà en un univers de cels on regnaven els llenguatges cruus, les frases descarnades, els secrets de família xisclats amb totes les lletres, les desesperacions d?un pobre nin ric que no sabia com sortir-se?n d?aquella gàbia d?or en què habitava. Hi havia textos que eren llargues cartes al pare on li recriminava cadascun dels instants de la seva vida, d?altres eren declaracions d?amor a la seva mare, d?altres confidències a una amiga, R. F., d?altres festeigs amb un al·lot, S. R., i d?altres monòlegs que s?enviava a ell mateix on contava el foc que se?l menjava, l?ardor que el consumia.
Agnès a poc a poc s?anava enamorant d?aquell esperit tan fràgil, tan sensible que havia viscut tots els elements de la tragèdia: matar el pare i casar-se amb la mare. Als dos mesos, quan acabà de fer la feina d?aquell celari, Agnès va saber que Roger s?havia suïcidat amb pastilles i en un hotel familiar com Cesare Pavese, el seu mestre en el difícil ofici de viure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!