LES OMBRES MORTES
Dites aux médecins que vous entourent qu’il y a des états que l’âme ne supporte pas sous peine de s’égorger.
A. Artaud
Tot passa a l?illa de Mallorca entre la corrupció urbanística d?Andratx i la commemoració dels setanta anys de l?assassinat per les forces militars franquistes de quatre homes bons: Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques.
I aquesta lletra que escriu Carme Laura Llodrà Cotoner no s?assembla a la correspondència d?una dona de quaranta anys i busques que acaba de perdre el marit per mor d?un càncer fulminant. En aquests temps negres no hi ha res més natural que cercar en una carta una forma d?escapar, un refugi contra l?horror. Unes paraules semblants a aquestes són les que surten de la montblanc que Carme Laura fa córrer per aquell foli de color cru: «No et puc fer un discurs sobre l?heroisme perquè no sé què és, ni tampoc sobre l?humor perquè no en tenc. Potser podria parlar-te del ridícul… Marc Truyols Feliu s?avorria. S?avorria a la feina i s?avorria amb mi. No, no em tallis: per què dius aquestes bajanades? Les amoll com a coses vertaderes que he pogut trobar ara. Quan ell ja és només un munt de cendres dins l?urna que hi ha a la tomba familiar. Ell, que volia fer alguna cosa per canviar el món. Ha! Ha! Ha!
Et podria donar l?encadenament casual de tot quant ha passat. Et podria descriure en una successió lògica el fil dels esdeveniments. No et puc contar la rapidesa de les nostres nits d?amor. Caponada de gall, vaig pensar la darrera vegada. Em trobes crua? T?estimaries més que fos pura i et contàs les escenes de solitud quan ell partia sense dir-me res i passaven dies i setmanes fins que tornava abatut, desfet, brut, afamegat. Va ser una sort no tenir fills. Ja ho pots ben dir. T?agradaria que fes un efecte d?estil i et contàs algun fet insignificant. Venga, tu em demanes: Per què t?agrada tant engronsar-te? I jo et contest mentre m?engrons: Perquè… és difícil d?explicar. Ara jo som aquí, tocant enterra i just totd?una som allà, a les altures. I inversament. No saps la darrera? Li llegia La Ilíada. La quimioteràpia no li feia mal. Semblava tranquil.
M?obligava a contar-li amb tot de detalls les aventures de la guerra de Troia: detestava Agamèmnon que havia pres Briseida, la bella captiva, a Aquil·les; plorava amb la mort de Pàtrocle; s?enardia amb la venjança d?Aquil·les quan mata Hèctor i tornava a caure dins el deliri quan Aquil·les moria d?una ferida al taló per mor de la fletxa, guiada per Apol·lo, que li tira Paris.» Hi havia alguna cosa rara i noble en els mots de Carme Laura. Podia contemplar els fragments de la seva història des d?un angle inesperat. De vegades es posava a plorar abruptament. S?aixecava. Partia. Després quan tornava duia alguna exquisidesa: un licor hongarès, una primera edició d?uns textos de Ramon Llull, una brodaria feta amb cabells. La prosa de la vida és oiosa, em deia cop en sec sense motiu i no sabia què contestar-li. Altres vegades seguia centímetre a centímetre l?encadenament de causes d?allò que havia passat com si intentàs treure aguller de l?inexplorable. Hi havia regles impenetrables que m?esforçava en desentranyar sense èxit.
Carme Laura m?havia agafat com a confident d?unes històries que no tenien sentit. Amb ella vaig aprendre que el misteri és inseparable de l?existència. Un horabaixa, quan ja havíem començat la classe de piano, es va posar molt seriosa, va treure una llibreta negra d?un calaix i em va dir: vols que et reciti algunes planes del seu deliri?
No vaig saber aturar-la perquè seguda en el seu balancí granat amb randes blanques ja s?engronsava i deia amb pressa: Desconfia dels començaments. He posat la història de la meva vida a distància. Tot és emocional i compulsiu. He construït la meva vida damunt un forat que no pot omplir res. És un paroxisme tumultuós, és una jubilació forçada, és una gràcia assassina. Desig la mort i no la puc aglapir.
No et sembla la prosa d?un foll? Quan tenc paciència agaf amb les pinces un bocí dels seus textos i els mir al contrallum. Hi veig la selva profunda i els crits de les feres. Han passat moltes de coses de les quals no n?estic gens orgullosa. Veus aquell surer? El trobàrem penjat a la branca més grossa. S?engronsava amb el vent. Habitam entre l?horror i el refugi. Tot això em digueres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cotoner, Truyols, Feliu…per què hi ha tantes poques identitats no ‘selectes’, llinatges/cognoms d’alcúrnia mitjana, botifarres a la mallorquina, a l’imaginari de personatges de chez Mesquida-Amengual, casta comuna de gent de treball