Plagueta de Bord

(I) LA DESOLACIÓ NO ÉS EL MEU PAISATGE

Un écrivain ne peut jamais être sur que les opinions de ses personnages ne lui seront attribuées personellement.

S. B.

He vist l’abre: mig perera mig. M’he aturat al segon mig una bona estona. No veia ni les columnes, ni l’ordi, ni la taca de margarides grogues, ni la ravenissa a lloure. Només aquelles flors petites i perfectes, blanques, escampades per les branques; flors rosàcies d’aquell fruit que sé, que he assaborit, i que no record. No em ve cap mot ni a la boca ni al cervell; només el sabor amargant i àcid d’aquelles pometes petitones (gínjols no, atzavares no, nesples no, arboces no). Desvii els pensaments cap a problemes domèstics del dia.

«Malheur aux longues dissertations!» Ho dic per mi mateix. Ho repetesc com si fos una lletania. Ho repens. Ho desfaig. Hi ha massa seguretat en les accions que dic, que escric. Hi ha massa rapidesa. Tot això cal ser llegit com si ho digués un personatge enrampat tot temps. Millor dit: qui fa feina amb electricitats i amb risc, juga amb la mort i el visc.

Romus Delkart t’ha contat que l’escriptor és un agent doble, un traïdor, un doppelgänger.

Aràlia, em donares una feina inacabable. Desitjaves llegir a flowing melodic line full of near-quotations.

Belette et deu poder entendre més que jo. Ella dóna ales als mots. No ho neguis per contradir-me. Aquí els jocs ja estan tirats damunt la taula de la pàgina de llum. Cal escriure amb notes, em deies sempre seguit com si no poguessis creure que ho practicava.

Desitjaria un discurs atapeït de signes que cadascun et senyalàs en la llunyania. Unes músiques electròniques i d’intruments d’època barroca (per dir un temps que no et desagrada) que saturassin tot l’espai i no em deixassin ni pensar en tu: que m’amarassin pels cinquanta-cinc mil milions, i busques, de sinapsis, de tactes, de desconeixements.

L’atzerola. Dins les dents de la boca: l’atzerola.

HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!