COM UN MIRALL RETROVISOR
Semaison: dispersion naturelle des graines d’una plante
Les longituds d’ona animades, vivíssimes, a la pantalla circular de ciment de la paret del safareig de Son Asgard.
L’aigua superficial color alga es movia amb el meu crowl i el sol, penetrant-la, creava un cinema d’ombres lluents: un conjunt variat i divers de línies fent campanes, i campanes, i campanes, que s’interferien, es trepitjaven, s’encalçaven, anaven i venien, es perdien, s’apagaven, creixien, es trunyellaven, fremien, etc.
Tot una escenografia d’altíssimes tensions.
Allà he vist la cohabitació de sentits que amaga tot poema ver.
Aràlia era al centre del safareig: totasola: desapareguda i present tottemps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"gràcies a Lot,
l’estirp dels purs perdura"
se’m dispar la veu del cap
amb mots d’algú com si no fos jo
però sóc jo qui penso, és clar
"la negació absoluta ens uneix en alens que no parlen"
reconec el to que se m’imposa
sotovoce, com aquest llençol que veig
que integro i que em penso que penso.
quan ve la infermera a prendre’m la temperatura
li pregunto: es poden sentir veus invisibles?
és clar, em diu. Els sons no es veuen.
"desclou el verb
en la gorga sense hores"
i reconec en els mots la llei no escrita
Els fars de la memòria es deixaten a trenc de frenesia quan la mar, inhòspita, s’enarbora sobre sorrals relluents. Som estiu decrèpit i farsa de mots inextricables que panteixen sobre pantalles indolores. Som espera. I l’albada curulla de rou ens alena la pell dels dies que hem deixat fet runes.
Cal