TIR DIARIS I REVISTES.
TIR MASSA POC.
Llegesc coses que tir.
No em ret la feina.
La claror d’aquest mig agost és crua, opaca i enlluernadora, sence concessions.
Sort de les papallones grogues del jardí (tres papallones exactament, vistes en dies i hores diferents, són una bona metàfora per a un flâneur).
Sort de la gola de viure.
Llegesc fragments de Màrius Verdaguer, un bon escriptor desconegut avui en dia i en nit.
«He pensat sempre que els caragols treuen solament amb dolor i per necessitat el bla cosset fora de la closca i que la seva felicitat tan sols és possible quan, concentrats en si mateixos, ofereixen una superfície dura a la vida exterior, mentre que ells són blans i sucosos per dedins.»
Em dona marxa de la bona per a l’ofici d’escriure que ell tant estimava, gaudia i patia.
«Del que duc escrit he pogut deduir: que no es té mai prou experiència; que quan s’arriba a tenir una certa experiència, ja no ens serveix per a res; que les coses grans tenen a vegades efectes molt petits i que els petits detalls de la vida tenen una transcedència que no podem apreciar fins que ja hem viscut prou perquè ja no ens importi…»
M’han fet pensera.
M’han fet escriguera.
Me’n vaig a nedar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no m’ho tinguis en compte
cercava la inspiració
sóc poeta
ara ho veig
tens raó: és quan dormo que hi veig clar
la pastilla per dormir?
no cal, estic rebentat
a vegades són follies
hipnosis que em condueixen de nits
per les nits del temps
a cercar origens i coses d’aquestes que fem els poetes
no m’ho tinguis en compte
la pastilla, no cal, cert
que ara dormo sense metzines