Plagueta de Bord

En Carles recorda la ciutat. L’evoca de lluny i la memòria, que és traïdora, torna a enganyar-lo. La seva estada a Betlem, fa més de deu anys, fou llarga. A l’estudi del Passeig Mallorca, assegut en una butaca, amb els vidres closos i la xemeneia encesa, observa el paper. Com sempre, un paper en blanc. Sap que no hi podrà escriure gaires coses. A la dreta, una copa de licor mig oblidada, el cendrer ple. La cendra i el caliu davant els ulls. Molt endins, la recança. No sap si pel que va perdre o pel que mai no ha conegut. Torna la mirada al full i amaga el rostre entre les mans.
Mentrestant, a Betlem, una dona grisa avança pels camins que porten a la ciutat. Cada horabaixa recorre el mateix viarany, fins a la fàbrica on recull els paquets de fusta d’olivera que vendrà l’endemà a plaça: rosaris i naixements, marededéus i capsetes. Té l’esquena vinclada. Ha hagut de doblegar-la massa cops. Vents, sols i pluges han assaonat la ruta diària. Ningú no n’endevinaria l’edat. És fàcil de confondre amb tantes dones que han perdut el compte dels anys.
Viu a la part més oriental de Betlem, en una casa de marès. Sola, hi arriba quan és fosca nit i en surt de bon matí, amb el pes de l’olivera a l’esquena. Després del dinar minso, pa de blat i tomàtiques o albergínies, un parell de figues seques, un glop d’aigua de pluja, va a cercar la comanda per a l’endemà. Els cotxes que arriben a Betlem fan sonar la botzina en veure-la, algun autocar de turistes es distreu amb la seva imatge i les rialles dringuen enlaire. Ella mai no riu. Gairebé tampoc no parla. Diuen que va perdre les paraules una nit a Betlem. Les paraules que li ompliren la vida i els gestos, quan era àgil i tenia les cames com l’aigua de la font, que mai no roman quieta.
Té molts menys anys del que sembla. Si algú s’entretingués a escatir la seva edat, si es deturàs a guaitar en el pou dels seus ulls de garsa, hi descobriria la sorpresa. Però camina sempre amb la mirada baixa, fixa en el trespol, i només l’alça molt de tant en tant. Temorenca, observa de cua d’ull les cantonades; tria les veredes ocultes; escolta l’eco de les pròpies passes i ensuma l’aire. Té el perfil d’una llebre, la mirada de la presa que coneix de prop el caçador, la por a la nina dels ulls.
Al llarg dels anys, n’Aixa ha recorregut centenars de vegades aquesta ruta. Coneix de memòria el paisatge, les altiplanícies de les dues muntanyoles per on s’estenen les cases de Betlem. Mai no s’ha topat amb lladres ni cap remor li ha destorbat les passes. Hauria de caminar tranquil·la. Confiada, malgrat la fosca que creix. Tanmateix, tremola. El cos a l’aguait, els ulls convertits en dues ratlles que escodrinyen l’aire, esmolades les ungles. Els llavis entreoberts, trèmula la respiració, inquietíssima. No té por dels perills del camí. No s’espanta per les històries que els pastors han explicat durant generacions. Gairebé no en queden, de pastors, als camps de Betlem.
La seva és una temença molt més fonda. La por transformada en presència quotidiana, quasi amiga. Després de tants d’anys de conviure-hi, sap que la por no mata. Només rosega a poc a poc: Primer s’instal·la en un punt del pit que corseca i que fibla; després, s’entretén a fer-hi camins, fins al ventre que s’estreny i torna un puny, o s’alça, cap a les temples que salten com en una enclusa. A la por, li agrada jugar a conillons i amagar-se rere la cantonada. Llavors, pensam que potser no sorgirà mai més, i respiram, més tranquils, i ens sentim com si estrenàssim la vida. Però sempre torna.
Mai no ho ha explicat a ningú. Tampoc no té gaires amics que volguessin parar l’orella i ser-ne còmplices. Només alguns coneguts que no perden el temps en la seva figura fosca, recargolada. Va triar la solitud. Quan ja no hi ha possibilitat de tornar enrere, només li resta el camí, les passes.
En Carles viu en un àtic al Passeig Mallorca. Un pis espaiós i decorat amb gust. Hi està des que na Lara i ell se separaren definitivament, anit fa deu anys. Potser per això és incapaç d’escriure. Les finestres ocupen tota una paret de la sala; a l’altra banda, la xemeneia, amb quatre troncs que cremen i les butaques al davant. L’aparell de música, les prestatgeries plenes de volums, l’estora que fa dibuixos geomètrics de colors. Tot molt còmode i molt tòpic. Fins i tot ell mateix. En Carles pensa que la seva vida és còmoda i tòpica. Grisa d’ençà que na Lara va partir. O tal vegada des de molt abans. Qui sap si des de sempre.
Assegut davant el paper, no escriurà ni una línia. Com a molt algunes paraules. Al seu estudi, fa mesos que l’ordinador és apagat. Cada vespre el mateix ritual: el foli a la tauleta i el bolígraf a la mà. Al principi, estava convençut que les idees acudirien veloces. Només havia de permetre que el silenci li retornàs la calma, i que els pensaments fluïssin. Es convertiria en un caçador d’idees que, més endavant, transformaria en relats. «Aquest és el poder de la literatura —deia—. Converteix la realitat en ficció.» Però feia massa temps que vivia una realitat detinguda, com si la vida d’en Carles Roca s’hagués acabat deu anys abans i un altre n’ocupàs el lloc.
«Segurament vaig morir aquella nit —pensava—. Però com que som tossut com una mula no vaig acceptar-ho. Entendre-ho m’ha costat deu anys. No ho vaig endevinar en aquell moment precís, quan la vida se’ns desbaratà de sobte. Tampoc no vaig ser capaç de veure la fi en la partida de na Lara. Potser fins i tot vaig sospirar alleugerit, quan davallàrem l’escaleta de l’avió, a Barcelona, i ella recollí en silenci l’equipatge. Era el mateix silenci que ens barrà les portes durant el vol des de Tel Aviv.
»Na Lara no deia res. Jo tampoc. Estàvem massa esgotats i massa decebuts per poder fer cap comentari. La sentia inquieta al meu costat, fent esforços per creure que era cert, que no vivíem un malson. Ens molestava l’espai reduït de l’avió que ens obligava a una proximitat física, avorríem la veu de l’hostessa oferintnos menjar que no tastàrem, begudes que retornàvem intactes. Ella tenia fred i demanàrem una flassada. Jo sentia la pell com de foc.»