JE TE PARLERAI, ARÀLIA, DE NOUS
Estimar és una cosa molt important. Però hi ha una cosa, que és profundament més important que estimar, i aquesta cosa és ‘deixar-se estimar’
Venetia m’amolla davant una pesquera verdosa d’oblades: «Enlloc d’expressar les teves impressions, imprimeix les teves expressions.»
Qued enlluernat pel timbre adolorit de sa veu que, plena de saladina i sol, és més fosca i punyenta.
«Sembles un altra quan estàs dins la natura.»
Venetia es posa a riure com si hagués dit alguna cosa divertida.
He nedat molt i estic cansat. Mir la Punta Roja, enfora, i no me’n puc avenir d’haver fet aquella distància tan llarga.
Venetia està estirada damunt la tenassa de l’Escull. Li cont: «Una tenassa és una porció de roca planera i tot just coberta per l’aigua de mar.»
«Som una dona tenassera», m’amolla com si no res.
Després segueix amb el seu discurs sobre una cosa i son contrari: «Freud ho deia ben clar: el somni pot representar el desig d’una cosa pel desig de la cosa oposada. I recordava que en llatí altus significa alhora alt i profund, sacer que vol dir al mateix temps sagrat i maleït o fins i tot el without anglès que sempre m’ha fet molta pensera.»
L’horabaixa era fulgurant. El sol s’aferrava amb tota la brillantor als lliris blancs de les dunes de la cala que exhalaven un perfum engatador. em sentia una mica marejat per l’esforç emperò encara he tingut eima de dir: «Tenc molt present l’heimlich. Per un cantó significa familiar i per l’altre secret o ocult. La inquietant estranyesa era una de les traduccions del doctor Alvarado, el meu professor d’alemany i de psicoanàlisi.»
«I no et parlava de
l’unheimlich que és exactament el seu contrari?»
M’he quedat adormit davant la pregunta de Venetia, com si fos una sibil·la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
deixar-se estimar
Aràlia m’havia parlat de la nova amiga de Charles:
una cambrera del cafè de la planta baixa.
No hi vaig donar importància, Charles es deixa impressionar
per la vista, i ja ha tingut repetides relacions amb dones figures
que sols poden ser esboçades per l’artista. Sense llum pròpia,
moltes operades d’estètica, perden l’atractiu al cap de quatre dies
de posar en estàtica davant del llenç, o de passejar-se sense estil
per l’àtic de Charles: quatre línies inexpressives que enfelloneixen
el pintor i que l’afonen en la incertesa. La seva seguretat es trenca
davant una model opaca. Aquest tipus de models no es deixen sublimar.
Al Met, quan Venetia i Belette van saludar-se, encara no sabia
que era la nova amiga de Charles.
"M’estimo les vanitas", va dir trèmula.