LES OMBRES LLUMINOSES DE L’HEROI
La
vertadera aventura comença amb la mort. Això veia com ho escrivia una mà amb la
pell plena d’escates de psoriasi. Ho escrivia? Ho pintava? La paret era
transparent. Però per un misteriós fenomen que no podia comprendre, els mots
que sortien de l’esprai quedaven levitant a l’aire com si fossin d’una goma
inflada amb un gas lleuger. Sé que només mirava les lletres, una per una, en la
seva materialitat física més grollera i oblidava qualsevol penetració en les emanacions
dels seus sentits. Hi havia alguna cosa en un racó llunyà de mi mateix que em
recomanava fugir de la construcció d’una frase, perquè jo sabia ben a les
clares que allò que apareixia davant el cinema dels meus ulls era una frase, i
em deia que intentàs orejar aquells fragments de l’alfabet per bastir una
cambra d’ecos que em tindria entretingut una bona estona i m’allunyaria dels
pensaments dolorosos que m’amaraven aquells vespres en què la mort de Laura G.
ocupava el meu centre de gravetat. Hi havia una forma d’obscenitat en la
fugida. Però no em veia amb cap per a l’enfrontament amb una pèrdua que em
retornava als terrors infantils, quan les figures tutelars despareixien dins el
buit com si les hagués engolit el mar.
(…)
[Retrat de Biel Mesquida i Alberto Cardín per Maria Espeus]
L’àvia
Teresa, botiguera d’herbes i remeis del carrer del Carme de Barcelona, just
darrere el mercat de la Boqueria, em donava un ram d’aromes i em deia que no
miràs, no escoltàs, no tocàs, no veiés, no assaborís i, sobretot, no sentís cap
d’aquelles incitacions, d’aquelles lletres armades amb totes les explosions i
els desveris, que em marejarien i em xuclarien cap a la necessitat i les
urgències. Però la mà era incisiva i ocupava tot el meu espai visual. No he dit
que feia estona que intentava tancar els ulls per no veure més que fosca,
ombra, falsa tranquil·litat de la inconsciència, i fracassava en cadascun dels
intents. Hi havia uns ferros vellutats que no em feien gens de mal i
m’obligaven a tenir els ulls ben badats com si m’haguessin tallat les parpelles
que em deixaven el globus ocular descobert i semblava una figureta sumèria d’un
parell de segles abans de Crist que vaig veure a un museu de Ginebra. Ja som
l’oblit que serem. Ara la mà corria per aquell cel de vapor i escrivia les
lletres amb cendra. Estava segur que la consistència de la substància lletrera
era el fruit d’una combustió complexa en què es barrejaven passió, sexe,
tràfics, perills, viatges i persecucions, pobles i camps, escenes d’illes,
detalls memorables de continents i l’amor en sessió contínua. Laura G. era la figura
que emergia de la tinta grisa com una exhalació. Irradiava la seva energia
íntima en aquella pols d’un gris marengo, especialment en el substantiu “oblit”
i en el verb “serem”, que desprenien unes brillantors com les d’aquell diamant
seu tallat amb mestria per un artesà d’Anvers el segle XVIII, el seu segle.
Estava segur que no havia d’intentar entendre res. Només seguir la deriva que
m’empenyia com a aquelles despulles surant damunt el Ganges, bimbolles inflades
que, a la sortida d’un sol emboirat i color de pell de mandarina, contemplàrem
a Benarès en aquell viatge en què descobrírem que no podíem viure plegats més
estona. I si dins els sentits de la frase nova s’amagava la clau d’una
serenitat impossible? Però res no em duia cap als precipitats de la
significació i, ben al contrari, una força, que no sé ben bé què l’atiava, em
feia avançar entre una banda
sonora de crits, xiuxiuejos, alens, petejar del foc entre les branques dels
arbres, rebombori de rialles d’un humor absurd o la carícia del vent damunt el
mar. Ressonàncies pures.
La
llum dels morts zebrada com l’ala de la puput. Vaig dir una cosa així d’eima i
la mà soriàsica amb unes ruetes menudeues arreu arreu no premia l’esprai per
convertir les paraules en un eslògan que pogués ajudar-me a sortir d’aquell
parany, d’aquella llova, d’aquella estretor que semblava que no s’acabaria mai.
Només m’inquietava una cosa: com podia fer present l’amor de Laura G., com
podia fer-lo visible, com podia aconseguir que bategàs per tots els meus
nervis. Però era una empresa fracassada abans de cap intent. Galvanitzat per la
teva absència, voldria fermar la llengua com es ferma un cavall al primer tronc
que trobes. Com si això fos possible. Com si jo mateix no desitjàs que aquesta
capavallada no s’aturàs per ara i em dugués a llocs que no hauria imaginat mai
que existissin: les verticals, les horitzontals i les corbes que delimiten un
mosaic de superfícies colorejades que no deixen lloc al buit i fan fugir
l’angoixa fora de qualsevol perspectiva; una finestra sobre els penya-segats
damunt la mar antiga que convida a la contemplació amb els blaus, els ocres,
els roses i els grocs, que es fonen els uns amb els altres; la bellesa de Laura
G. en la plenitud de les seves formes tan triomfant com fràgil, tan corpòria com
efímera, amb el perfum d’una part de la seva infantesa; una potència carnal que
s’escapa d’aquell objecte intensament desitjat des de la solitud de la garoina;
una frase de roques negres que escriuen damunt l’aigua llisa el fragment d’un
relat que no s’acabarà mai; el bosc en marxa empès per un vent que no deixa
arrelar res en el temps ni en la història; un equilibri furtiu entre contraris
que produeix alhora una violència i una dolçor extremes, insuportables, entre
fulguracions imprevistes; l’esplendor d’una contarella en expansió contínua que
es metamorfosa sempre seguit en el catàleg enyorat de les teves cadències.
L’horror
de l’assassinat i la increïble esplendor malencònica d’una imatge barroca. De
bell nou la mà psoriàsica intenta fer-me llegir unes lletres dibuixades amb els
teus àtoms, Laura G. estimada, però em rebel com el presoner que intenta
desfer-se els nusos de les cordes que el fermen per poder escapar-se d’aquella
presó sense sortida. No és una vanitas
que voldria, ni un epitafi. Poser un obituari senzill em bastaria per poder
trobar l’antídot que em fes sortir d’aquest malson en què estic perdut, del
quual em sembla que no podré despertar mai.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
‘I si dins els sentits de la frase nova s’amagava la clau d’una serenitat impossible?’ Cercar la manera d’expressar l’inefable? L’única manera d’arribar a entendre -i de comprendre més endavant- és fer-se les preguntes correctes? Es pot explicar el món amb la poesia?
‘LA LLUM DELS MORTS ZEBRADA COM L’ALA DE LA (del) PUPUT’ Molt bell… ¡¡¡¡Però també vull reivindicar el puput com un signe d’alegria!!!!
Salutacions cordials