Plagueta de Bord

Miraves Palma com si totes les coses que no tenen veu et volguessin parlar. Assegut rere aquell escriptori que era una pastera de l’antigor reciclada amb cura, esguardaves les teulades, els terrats, els colomers, el minaret de Monti-sion, el capcurucull de les palmeres de can Desmur, la brodaria del campanar de Santa Clara i aquell embalum voluminós, el costellam d’un dinosaure gegantí segons uns o un pailebot de pedra maresa surant sobre dalt vila, de la Seu de Mallorca amb, al fons, l’estilitzat castell de Bellver en un cantó i el llombrígol del mar gran, la badia, en l’altre…
(…)
Feia un no res que t’havia telefonat don Felip Sureda, el metge de la
família de tota la vida, per assegurar-te que segons les darreres
anàlisis neurològiques, allò de ta mare era demència senil. Ara sí que
l’emprendria a les totes contra tu. D’ençà que havies convençut els
teus tres germans perquè hi hagués una infermera de dia i una de nit,
tot eren problemes. La primera s’havia acomiadat la segona setmana
perquè no podia aguantar aquell ritme esgotador dels dos cossets
vuitantanyers. Havia demanat una grua per moure ta mare, asseguda en
una cadira de rodes i amb una cama menys per mor del sucre, i tots us
en fotéreu. Però la hi haguéreu de comprar al cap de tres dies. Suara,
quan semblava que la cosa havia agafat el llis, ta mare t’havia cridat
per dir-te que eres un fill dolent. Aquelles dues dones, a més de no
fer-ne ni brot, li havien trencat la intimitat. I el que és pitjor,
tenien relacions sexuals amb el teu pare, li havien robat el seu marit.
Quan sentires aquell desbarat dit per una senyora que fou catedràtica
de pedagogia, et posares a riure com si fos una broma. Emperò ta mare
començà a pegar crits i a fer potadetes. La infermera li hagué de posar
una injecció calmant. Senyor Ramis, em sap greu però la seva presència
la pertorba molt, li va dir suaument aquella al·lota rossa tota vestida
de blanc que nomia Mireia. Convendria que no la visitàs en una
temporada. Miraves Palma com si en cada cap de cantó aixecassis un
catafalc fúnebre millor que els dels Galli de Bibbiena que per devers
el barroc il·luminaven les vanitats dels poderosos a la claror de la
mort. No tenies gens de ganes de corregir els exàmens d’aquells
energúmens de primer de batxillerat. Energúmens? Qui eren els
energúmens? El jovent que no escoltava les teves lliçons sobre els
presocràtics? O els nous polítics del pp, alts càrrecs i empresaris
afins, presumptament corruptes, que aquell dematí eren portats al
calabós abans de passar a disposició judicial? O la mediocritat moral
d’aquella societat caòtica? Encengueres un cigarret. Havies tornat al
vici. Un dels motius de la separació amb Rosa va ser el teu consum
excessiu de tabac. Ha! Ha! Ha! Tragueres un nigul de fum blau que sortí
per la finestra i es confongué amb els niguls de pluja. Haurien de
ploure serps i escurçons! Hauria de ploure sang! Des d’aquella torre de
vori miraves la ciutat empestada de filisteisme, contra el qual havies
enviat les teves sagetes per la noble defensa dels valors més humans. I
havies fracassat. El plàcid jardí familiar era una despulla i tu, vell
mestre de filosofia, suraves dins les aigües confuses. No et quedava ni
la coartada d’un martirologi personal on aferrar-te com a un
salvavides. La teva filla, Laura, havia partit amb sa mare i et
considerava un gènere a abatre. Només et quedaven els llibres, els
llibres estimats i amics que entapissaven fins al sostre les parets
d’aquella sala. Els mirares molta d’estona com si fossin el darrer
paisatge que veuries sobre la terra arranada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!