La mort d’una mare sempre et frapa, sempre et situa al lloc dels orfes, de la pèrdua temuda, de l’estrip que no té agulla per sargir, tinguis l’edat que tinguis … jo vaig escriure les elegies de Barnavila, quan ella va començar a estar ferida de mort fins el dia que ella s’estava blanca com les roses blanques que l’acompanyaven a l’habitació de les roses on el fred romandria per sempre. Després un mes de silenci on només m’aconhortava caminar i mirar la mar… i llavors la presència feta carn pròpia, feta pell i el què has après de tot plegat. La lluita i el goig sempre es lliuren al fons de l’ànima.
19 de gener de 2011
Sense categoria
1 comentari
‘Journal de deuil’ de Roland Barthes
Rere els vidres la boira i una olor de fum d’un formiguer que els travessa.
Llegesc Journal de deuil (Seuil/Imec) de mestre Roland.
«Comme l’amour, le deuil frappe le monde, le mondain, d’irréalité, d’importunité. Je résiste au monde, je souffre de ce qu’il me demande, de sa demande. Le monde acroît ma tristesse,ma sécheresse, mon désarroi, mon irritation, etc. Le monde me déprime.»
Estim aquest llenguatge de dol.
L’endemà de la mort de sa mare, el 25 d’octubre de 1977, Roland Barthes comença aquest diari. Escriu en llapis, de vegades en tinta, en petites fitxes, 330 exactament. El comença l’endemà de la mort i l’acaba el 21 de juny de 1978.
Dir el dol. Quina dificultat! Quina bellesa! Quin dolor! Quin desfogament! Quina joia, de vegades! Quin turment! Quina tristesa!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!