Plagueta de Bord

DEL SIAU QUI SOU AL SIAU QUI VOLEU SER: HORACIANES DE MIQUEL COSTA I LLOBERA

 

Bon vespre amadors ded la forma poètica, amadors de la llengua catalana,  amadors de la música costailloberiana, amadors d’un poeta-paleta dels llenguatges catalans treballats,  cisellats i bastits per un jove de Pollença que va néixer en mig dels paisatges de la bellesa formentorenca, de la bellesa mallorquina, de la bellesa de la Mediterrània: paisatges de lletra marina, de mat feta lletra, paisatges de cultura grecollatina en l’adena d’un humà que edifica un monumentum de la més alta poesia catlanma de tots els temps. Per on començar ja que no sé com acabaré?

Estic fart d’haver de celebrar I homenatjar poetes quan una data els reactualitza com si només a través dels aniversaris tornassim als grans mestres, a les seves obres, a les seves lletres. Sempre he llegit i rellegit l’obra de Miquel Costa i Llobera. I quan dic “sempre” cal explicitar-ho ben a les clares  perquè els individus nats a la postguerra incivil —aquest que escriu és de la collita de 1947— ens furtaren amb diürnitat i cara alta totes les necessitats primàries i essencials de la llengua i cultura catalanes. Clar i català: tot el meu ensenyament infantil, primari i secundari va ser fet en espanyol: l’única i obligatòria llengua oficial. El català estava prohibit. Després d’aquesta prèvia, vet aquí com van arribar al meu paladar els fruits saborosos i savis de Costa i Llobera. L’any 1959 feia quart de batxiller al col·legi Ramon Llull de Manacor. Vaig tenir una sortada: aquell centre d’ensenyhament era laic I el professorat estava format per llicenciats en les diferents disciplines. Bé, l’estat franquista ho marcava tot, els matins calia hissar la bandera espanyola cantant el Prietan la filas, l’assignatura de religió era obligatòria així com la de Formación del Espíritu Nacionalon se’ns predicava un espanyolisme de yugo y flechas ben falangistitzant. Emperò dins aquest ambient gris, desèrtic i vellfatxa vaig trobar un oasi viu I vivificador: culturalitzador. El prefecte, un jove que ens guardava les hores qu eno hi havia classe, nomia Gabriel Barceló, era carlista d’esquerres I catalanista. Això va produir uns resultats magnífics. Ens organitzà un curs de català (que en aquell temps donada la por real, ben policial, es denominà curs de “mallorquí”), creàrem una revista amb el bell nom lul·lià d’Arbre on escrivíem cròniques, contesm, poemes, etc. I organitzàrem un conjunt de conferències amb persones tan significatives i essencials com Francesc de Borja Moll, el pare Moll com l’anomenàvem, que ens obriren erls ulls a la nostra realitat cultural d’ampit en ample. Aquí, dins aquest clima de clandestinitat, en el qual apareníem la llengua i la literatura catalanes va ser quan vaig descobrir de bon de veres la vida i l’obra de Miquel Costa i Llobera. Record com si fos ara l’alegria que vaig tenir  quan vaig aprendre de cor dos poemes seus que m’han acompanyat sempre: “El pi de Formentor” i “Als joves”. El primer era una troballa escrita per costa el setemre de 1875 als 21 anys, el segon una obra de maduresa feta entre el 27 de juliol i el 7 d’agost de 1905 a Pollença i que és una proclama de l’ideari ètic i estètic costailloberià.  Allà, en aquells poemes de mestre costa, trobava la pñorta oberta de la meva tradició que m’havien amagat i prohibit. En “El pi de Formentor” hi havia el sentiment del paisatge convertit en veu. Una veu que als vint-i-un anys ja feia una descripció negativa enumerant qualitats que no posseeix un objecte: “No guaita per ses branques la flor enamorada / no va la fontanella ses ombres a besar” I a través d’aquest itinerari diu una natura sencera. En l’oda “Als Joves” també hi ha ecos d’aquest recurs quan des dels primers versos ens diu lo que no ha de ser un jove: Fills d’una raça dreturera i forta / que unia el seny a l’impetu,  / no renegueu de vostra sang, oprobi / pel fill que n’és apòstata! / Per honra té esser bord. Son cor espuri / sols posa arrels paràsites. / No té l’arrel que del terrer dels avis / ne beu saba legítima. / Per ell és pàtria una buida coberta / d’algun mantell de púrpura, / un tros de mapa, una abstracció volàtil / un mot de la retòrica… I així ataca totes les malalties que poden fer malbé als joves fins que a partir del vers 63 —i el poema en té cent— comença la positivitat. L’art veritable és sa, gallard I noble, / tal com Apol·lo amb la cítara / i amb la sageta potent. Té la bellesa, / la joventut de l’ànima / la claretat, l’ardida força, l’hàbil / maneig de la fibra harmònica, / i l’arc terrible del bon dret qui mata / la serp de fang malèfica. / Tal vos somriga l’ideal, oh joves, / unint el seny a l’ímpetu, / i amb gran serenitat, que és la divisa / de la potència màxima. / Ah! Els forts vénen dels forts. Alçau l’emblema / de l’avior legítima, / que cada poble sols ateny son astre / seguint per la seva òrbita. / siau qui sou; més no atiant vells odis / de raça, ni amb emfàtiques / declaracions lloant tot lo que és vistre, / fins les mateixes úlceres… / Siau qui sou: més no vos tanqueu, ombrívols, / dins una llar històrica / sens horitzons. Volau sobre les terres / enfora,  amunt , com l’àguila! / Ella ama el niu de les maternes roques, / però amb un gran cvol arranca-s’hi / i, travessant mil horitzons, domina / espais de llum esplèndida. / Per planes, mars, abismes i muntanyes, / amb vista potentíssima, / tantost afina desitjada presa, / impetuosa llença-s’hi / de la regió del llamp. Més no transmuda / d’essència l’au indòmita. / Ans bé, de tot el que trescant aferra, / gustant-ne fibres íntimes, / se n’assimila la potència, i torna / cap a son niu més àguila.” Aquesta oda fou per a mi tot un manifest en què l’estètica i l’ètica es trunyellaven en un fil únic. El seny, l’ímpetu i la bellesa feren que, en una excursió del meu col·legi Ramon Llull de Manacor a la península de Formentor, amollàs, impressionat per la força de la bellesa del paisatge, el poema Als joves davant els companys del meu curs que quedaren bocabadats. Ho record com si fos ara: els pins vellíssims i esponerosos inclinats sobre les aigües esmaragdines, aquell arena rosa que sen’s aficava dins les sandàlies, la corba magnífica —grecollatina— de la platja de Formentor, l’illot verds de mates, la línia blanca de l’hotel, la mar blava i fonda tancada a l’altre costat de la badia de Pollença  per la punta del cap Pinar amb el puig de la Victòria on els estius anava a uns campaments del Frente de Juventudes… Tot era allà en el mateix moment. I de cor, de memòria, els versos costailloberians em brollaven com un prodigi. Molt més tard vaig saber per informacions del biògraf de Costa, Bartomeu Gorres Gost i pel poeta i amic Jaume Vidal i Alcover, que Catalina Costa i Llobera, la germana petita del poeta, havia contat una bella història. Un dia, quan tota la família anava a Formentor, on passaven temporades a les Cases Velles de la posessió, Miquel Costa i Llobera quan es trobaven a un lloc anomenat Mal Pas es va returar del grup. El panorama del Mal Pas és: una costa muntanyenca entapissada de pins: tot caient, de mates, d’eufòrbies, de romanins, de garballons, picant dins el mar, frontissa entre terra i aigua. Un ciclorama circular amb un puig, el Pal, que quan cau dins les ones quasi toca l’illot del Colomer, tot plegat un paisatge megamediterrani, megallatí, megagrec, megaclàssic. I allà, en una perspectiva que engloba terramarcel, Costa llegeix un poema. És un bergantell de denou anys, que començà a estudiar llatí amb el barber-cirugià de Pollença, el  senyor Macià, que li ensenyava les declinacions i les conjugacions mentre ensabonava barbes i tallava cabells; que segui estudis de llatí a l’Institut Balear amb Leon Carnicer, Domingo Alzina, Fra Miquel Torrent, Fra Bartomeu Bisquerra i, sobretot, Josep Lluís Pons i Gallarza que ensenyà a la sseva genració de lletraferits —Joan Lluís Estelrich, Bartomeu Ferrà, Joan Alcover, Joan Rosselló de Son Forteza, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver, els fonaments de la retòrica i la poètica, l’amor a la contemplació del paisatge i a la seva interpretació simbòlica i un gran coneixement de la tradició clàssica, especialment d’Horaci. Costa també sabia el llatí que havia estudiat al primer curs de la carrera de Dret a Barcelona, on es fa més amic del poeta Ramon Picó i Campamar, de Marià Aguiló, que llavors era bibliotecari, i d’Antoni Rubió i Lluch que serà el seu amic coral. Aquell bergantell de denou anys davant la bellesa espectacular de l’illot del Colomer, aquell penyal sol com un cub perfecte devora la costa brava, recita una oda a Horaci. El llibre de les Odes li havia regalat el seu oncle matern, Miquel Llobera i Cànaves, metge de Pollença, al qual en el seu volum castellà de Líricas li dedica un poema: “A un poeta ignorado”. No podem saber quina oda horaciana llegí costa als denou anys emperò podríem suposar que fou l’Oda II, 16 que trenta anys després traduirà en estrofa sàfica amb el títolde “Calma” i que va fer a Pollença entre el dos d’agost de 1902 i el  vint-i-u de setembre de 1905. Aquesta imatge del jove Costa recitant Horaci davant el paisatge de Formentor pot ser la primera llavor de les Horacianes. En uns moments de triomf absolut del Romanticisme, en què els poetes queien en la rauxa i l’arravatament, en la descripció tumultuosa i anàrquica dels meteors del món, costa es dirigeix cap al’altre costat: cap a la modulació clàssica, cap a l’enllaçament amb la tradició grecorromana, cap a la contemplació del paisatge dins la serenitat de la ment que domina l’apassionament del cos, cap a l’artifici de la forma clàssica, cap a la forma. A les Poesies de 1885, a De l’agre de la terra de 1897 i a Tradicions i Fantasies de 1903 encara hi ha l’esperit modernista de procedència parnassiana mesclat amb un to neoromàntic propi de la Renaixença. En el jove Costa ja hi ha els dos mons que coexisteixen en una lluita constant. Laz pulsió romàntica que empeny aquestes primeres lletres escrites entre els devuit i els vint-i-cinc anys és contrarestada per una contenció clàssica. Hi ha una recerca de la perfecció formal, una intensitat lírica controlada pel seny i unes influències com Lamartine, Hugo, i Manzoni. El seu amic barceloní, Antoni Rubió, bon confident, el definia admirablement: Costa i Llobera és un clàssic del romanticisme i un romàntic del clasicisme. Costa estudia Dret a Barcelona des de 1872 a 1875, amb molt poc profit universitari i amb moltes de connexions fructíferes. El 1875 va a Madrid i tampoc avançarà molt en els estudis universitaris emperò duu una vida cultural activíssima. Llegeix ,molt (romàntics, clàssics i neoclàssics) i fa moltes de sortides: teatre, concerts, òpera, biblioteques, ateneu, Congrés, Senat. En una carta a Ramon Picó i Campamar es reflecteix la seva atmosfera vital: “Cansat algun dia del Dret Mercantil i la Disciplina Eclesiàstica, més enfadosa encara, me’n vaig a la Biblioteca Nacional i, per contrast, llegesc una estona el magnífic poema de Lucreci De rerum natura, que sense traducció puc entendre per ditxa meva. Obra impia, contrària a totes les religions (que fa provenir de les ignoràncies o del terror) és la darrera expressió de la filosofia epicúrea, professada més embossament per Virgili i per Horaci i per quasi tots els pagans de l’època civilitzada. Si baix aquest concepte pot ser repulsiva, és en canvi admirable aquesta composició per la brillantíssima forma que iguala les Geòrgiques; i fa de totes maneres tenir una idea exacta de l’estat del pensament en la plenitud del poder de Roma. En el poema de Lucreci se sent tota la bellesa plàstica de l’art pagà, tot l’encant d’aquella poesia que s’unificava amb la naturalesa fins a revestir sa senzillesa majestuosa, l’agitació de sa vida i sa perpètua, total serenitat.”

En aquesta lletra hi ha els nuclis de les futures Horacianes: a) Rebuig de l’obra impia I contraria a les religions. b) Aparició de la filosofiua epicúrea professada també per Horaci i Virgili. c) Adoració de Costa per l’admirable composició i per la brillantíssima forma. D) Reconeixement de la bellesa plàstica de l’art pagà que tan bé ens mostra la serenitat de la Natura. Malgrat que durant el curs universitari habita a Madrid, Costa passa els estius, els nadals i les pasqües a Pollença. El 1876 mostra al pare Fidel Fita, jesuïta català, historiador i arqueòleg, tres jaciments pollencins: les tombes romanes de la cala de Sant Vicenç, les runes dels camps de Bóquer i els clapers talaiòtics de can Xanet, així com el petit museu de troballes de ca seva, can Costa. Amb els seus amics com Guillem Coll Cifre i Mn. Mateu Rotger I Capllonch van a Formentor I fan passejos literaris per turons, valls i cales recitant i comentant Virgili i d’altres autors clàssics. A més dels clàssics llatins llegeix poetes italians com Manzoni, Carducci, Ludovico Ariosto I lectures més sòlides,  com diu ell mateix, de Cousin, Balmes, Ozanam i Cantú. El seu amic Tomàs Forteza li llegeix la traducció que ha fet de l’elegia X de Tíbul I un altre amic, Mateu Obrador, té la traducció de la Ilíada més de la meitat. El 1877 el seu pare li permet que deixi els estudis. Llegeix les Metamorfosis d’Ovidi i queda fascinat.  En una lletra la seu amic Joan Lluís Estelrich li diu: “Confieso sin embargo deber a la lectura algunos de los excelentes ratos, los mejores que he pasado desde que vegeto en este pueblo. Afortunadamente adquirí no ha mucho una colección completa de los clásicos latinos a muchos de los cuales solo por citas breves y fragmentos conocía. Con placer y asombro he leído por primera vez las Metamorfosis de Ovidio, obra llena de bellísima idealidad, riquísima de colorido, precioso tapiz mitológico que muestra habilmente enlazados dioses y monstruos, héroes y ninfas; cuanto de gracioso y de sublime encierra el divino mundo de la fantasía griega. He intentado traducir en  verso algunos pasajes del poema en cuestión.”

Des de 1877 a 1885 Costa es troba novament a Pollença on viu en estat d’avorriment i despressió pel seu caràcter ciclotímic i pícnic; llegeix, fa versos i escriu als amics; surt a contemplar el paisatge, es dedica a la vida piatosa on es va congriant la seva vocació sacerdotal. Alterna les estades a Pollença i Palma i fa algun viatge.  El 1879 és quan escriu la llavor,  el nucli, el primer poema de les Horacianes, l’«Oda a Horaci». El 28 de març de 1879 escriu a Antoni Rubió  després d’haver llegit les Odi Barbare de Carducci: “Carducci ha restaurat els metres d’Horaci amb mà mestre. L’exemple seu m’ha induït a escriure una poesia en estrofes sense rima («Mi Musa») com les de Cabanyes: és possible que no agradi a ningú. Res més he fet per ara; i ja veus que això és ben poca cosa. No sé què donaria per a tenir més entusiasme, talent i aplicació.”

El primer destinatari, el tres de juny de 1879, de l’«Oda a Horaci» és Ramon Pico i Campamar amb dos poemes més: la «Imitació de Chenier» i una traducció de Catul. Costa li demana un judici. El 23 de juny Picó li contesta amb dues envestides: manca de calor i vida i rimes internes. Picó li retreu que es mostri tan enamorat de l’esperit com de la forma d’Horaci i Horaci —cal recordar Pons i Gallarza, l’antic mestre— era el romà ennoblidor del vici. Costa li contesta el 30 del mateix mes i li diu que la seva ànima és genuïnament cristiana i per una màxima de l’Evangeli daria totes les obres dels antics. Picó li contesta el 15-20 de juliol i se sent convençut de les confessions de Costa com a creient. A més a més li diu que s’han entusiasmat amb el poema tant Marià aguiló com Mn,. Cinto verdaguer que el vol publicar a un setmanari catòlic de Vic. Dia u de setem,bre de 1879 Costa li diu a Picó que ha tornat a Pollença i li comunica textualment: “Feres molt bé no deixant pyublicar l’Oda en qüestió. Guarda-la amagada o esq1uiexa-la.” No sabem si Picó la va esqueixar. Amb aquest resum de cartes albiram un dels grans problemes del poeta costa I Llobera: una consciència malaltissament escrupolosa que la beateria de Picó atiava. Aquest tema dels escrúpols és bàsic en la construcció de ls Horacianes I per això el vull detallar. Josep maria Capdevila en el pròleg de Líriques ens dóna una notgícia sobre la feta. Escoltau: “Mossèn Antoni Maria Alcover amb la seva manera  originalíssima i rústica conta com vingueren els escrúpols al poeta d’haver escrit l’«Oda a Horaci»: Per què ara tanta betzèrria d’en Costa contra l’«Oda a Horaci»? Jo ho diré. Ell mateix l’any 1885 m’ho confessà tot dret: quan compònguí l’Oda no tenia cap notícia de les cosotes, tan sutzes, lúbriques i ferestes que el famós Gaume dins son terrible “Ver rongeur” conta de la vida privada dels escriptors clàssics pagans, un d’ells Horaci. Ho llegí i es trobà que amb la seva Oda glorificava una vida tan sollada de vicis i carnalitats sense nom com fou la d’Horaci. Per això, dut del seu fervor religiós i de la seva nímia escrupulositat, féu mil bocins aquella Oda admirabilíssima, tot empègueït d’haver-la escrita a fi que no en romangués rastre damunt la terra, oblidant que el Dr. Rubió en tenia una còpia.” El 22 de juny de 1879 havia enviat l’«Oda a Horaci» a l’amic Rubió que li comunica que és “una preciosa oda clásica, algo fría, con todo” I com que li troba grans mèrits la passa a l’amic comú Menéndez y Pelayo. Aquest l’inclou dins el su llibre Horacio en España. Costa, el 8 de maig de 1885, envia una carta a Menéndez y Pelayo on li parlava de la “Oda a Horaci” “cuyo origional destruí por parecerme de sabor más pagano de lo que hubiera preferido.” També li diu que ha comunicat als amics que en tenen una còpia que cremin aquests versos o no els imprimeixin. I acaba amb un paràgraf molt fort que ens revela una poart del caràcter de Costa: “Ruego a usted encarecidamente qe, a ser esto posible, excluya de su futuro libro mi desdichada Oda, de cuya paternidad reniego,  por más que al escribir-la no me propuse ningún fín impio ni corruptor, sino únicamente dar una muestra de la manera horaciana en mi lengua natal. Pudiera muy bien haberlo hecho sin tomar de modelo más que las formas;  pero en sobrada ligereza y con sobrada afición humanista tomé también las ideas de Horacio, con las cuales no podría avenirse mi espíritu ya entonces inclinado a la piedad.” No s’ha trobat la carta de contesta de Menéndez y pelayo.  En la nova carta de Costa responent a Menéndez y Pelayo insisteix: “No tuve otro objeto, al manifestar a usted mis escrúpulos en mi carta anterior, que impedir, en caso de ser ello posible, la impresión de aquellos versos que, ensalzando a Horacio sin las debidas reservas, podían parecer un homenaje de culto idolátrico a un poeta tan epicúreo y gentil.” Menédez y Pelayo no fa cas als escrúpols i la voluntat de l’autor i publica l’«Oda a Horaci» en la segona edció de 1885 de Horacio en España prcedida d’un text de llaor: “La inspiración más alta que la musa de Horacio debe a España es, a no dudar, la siguiente oda, tan rápida y tersa en la forma y tan latina de pensamiento, obra de un joven poeta mallorquín de los más  verdaderamente líricos que yo conozco en la actual generación española. Ni temo decir que ni en Carducci ni en ningún otro de los neoclásicos italianos hay una oda sáfica más pura y acicalada que ésta.” I per afegitó el lúcid i savi Menéndez y Pelayo escriu a Antoni Rubió i Lluch en relació a Costa: “Ni siquiera me acuerdo de los términos en que se me quejó Costa i Llobera de la publicación de su Oda. Lamenté sus excesivos escrúpulos y nada más. Pero ya se irá curando de ellos en Roma.” Excel·lent la darrera frase. Excel·lent i profètica. Costa va a estudiar a Roma, des de l’octubre de 1885 —31 anys— al 14 de febrer de 1890 —a punt de complir-ne 36— I allà es produí una mutació forta.  L’octubre de 1885 surt el seu primer recull: Poesies. Té unes crítiques magnífiques entre les que vull destacat la de Joan Sardà i Lloret, que diu unes paraules clares i crues que reflecteixen a les clares els problemes d’uns poetes frenats, capgirats i, finalment, silenciats, per mor de la religió catòlica. Escoltau: “És una fatalitat que pesa sobre la nostra literatura. Com si no n’hi hagués prou amb tantes altres causes que adormen els nostres poetes, vénen per últim fins les sagristies i encara ens en prenen o ens en desvien. Ah! Si poguéssim estripar dues sotanes que sabem i no volem  dir!… No reneguem de les tendències religioses; poden ser i són font de poesia. Però en Costa i Llobera ens fa pensar i dir heretgies, i ens arriba a fer desitjarque del fons de les odes de Horaci, de les quals, segons diuen amics seus, és fervent admirador, sortís i prengués cos alguna Lídia temptadora que li girés el cervell i li fuetegés la sang de poeta que corre per ses venes.” Emperò els escrúpols de Costa no s’aturen ni desapareixen malgrat que la immersió en l’art romà tant religiós com pagà és molt potent. En carta a l’amic Joan Rosselló de Son Forteza de 9 de gener de 1886 li demana que li destrueixi una traducció d’Ovidi de la qual Rosselló en tenia còpia. El 10 de gener de 1889 Costa escriu des de roma al’amic Antoni Rubió: “Moltíssimes gràcies per la còpia de la meva «Oda a Horaci», que m’ha fet millor esfecte de lo que esperava. És un elogi del gran líric llatí massa absolut, sense la deguda correcció a son sensualisme; però em sembla que, declarant mon pensament en una nota, n’hi hauria prou per incloure aquesta poesia entre les altres sense sense escàndol de ningú. Ja veus que Roma ens fa tornar més tolerants.” Al·leuia! Costa reconeix la seva intolerància! Al·leuia! Es comença a fonamentar el futur llibre de poemes de les Horacianes! Després d’un gran dejuni de poesia dels seus anys d’estudi de prevere a Roma,  el 1890 tramet en castellà i en  versos sàfics «En las cascadas del Anio» al seu amic Joan Lluís Estelrich perquè els passi a Joan Alcover. I també els envia a Rubió comentant que foren improvisats dies enrera i que necessiten llima. Ha començat també «En las catacumbas de Roma» en estrofes a lo Manzoni i «Adios a Italia». El dies 5, 6 i 7 de juliol de 1897 Costa fa correccions a l’«Oda a Horaci», com en donen testimoni les anotacions del diari ïntim i una carta a Mn. Alcover. La década final del segle XIX publica De l’agre de la terra (1899) on desplega un neoromanticime molt d’acord amb els cànons de la Renaixença i Líricas (1899), llibre en què recull les seves publicacions en castellà amb moltes de referències al món clàssic que podríem considerar com les provatures i els assajos de les futures Horacianes. El 1900-1901 acaba La deixa del geni grec. El 28 de maig de 1904 fa una conferència l’Ateneu Barcelonès sobre «La forma poètica». Diu: «L’obra d’art és un misteri d’encarnació en el qual el verb intern de la inspiració es revesteix d’un element significatiu: la forma. Inspiració i forma s’han d’unir tan necessàriament que, suprimint un dels dos elements, l’obra d’art no pot existir. La inspiració sense forma resta imperceptible, la forma sense inspiració és cosa inanimada.» Parla dels tres tipus de versificació I assegura que el vers és la vibració estètica del llenguatge. Miquel Batllori quan comenta aquest parlament de Costa diu: «La positura clàssica (del Poeta) en el sentit perfecte del mot, (és) equidistant del pseudo-classicisme retòric —menyspreu i menyscapte de l’element intern— del musicalisme formal –nova retòrica del temps i de la incúria de la forma —varietat del modernisme català. Ací tenin in nuce tot el més característic de l’estètica de Miquel Costa i Llobera. (…) Per afermar-se com a esteticista de la forma com a expressió de la inspiració (element clàssic, quasi simbolista i romàntic de la seva estètica) Costa havia de passar a la història de la poesia moderna catalana com el poeta del vers sil·làbic, del vers prosòdic i dels  vers conceptual.» Aquesta distinció batlloriana es refereix a la poesia neollatina pel vers sil·làbic, a la poesia llatina i a les Horacianes perl vers prosòdic i a Visions de Palestina pel vers conceptual. El 10 d’agost de 1904 presideix els Jocs Florals de Palma: Els fruits saborosos de Josep Carner fou un dels llibres de poemes premiat. La coneixença de  jove poeta Josep Carner i, sobretot, aquest llibre que marca una nova estètica dins la poesia catalana, serà un catalitzador, un estimulador, de les Horacianes. El 1905 les Horacianes avancen. Costa acaba «Calma» i «A Cabanyes» que havia començat un any abans. Escriu «Vora una font, «Adolescència» i «Mediterrània». Abans de finalitzar l’any en té nou de fetes. A més de la VI, «Davant de les cascades del Tíber», autotraducció de «En las cascadas del Anio» feta a roma el 1889. A mitjans de febrer de 1906 havia escrit una oda dedicada al jove poeta Josep Carner titulada: «Al poeta que em féu present de fruites saboroses.» Aquest mateix any apareix Els fruits saborosos, mutació essencial i històrica de la poesia catalana contemporània. Tant les Horacianes com Els fruits saborosos marquen un canvi significatiu en un  moment en què el cronista cultural i gurú del Noucentisme era Xenius: l’estimat, per mi, Eugeni d’Ors, que aquell mateix anys inaugurava el seu glosari a La Veu de Catalunya on volia caçar les palpitacions del temps. Aquestes dues palpitacions del temps fetes per Carner i per Costa, aquesta polifonia de batecs dels dos poetes que fan brollar noves potencialitats a a la llengua catalana, que la tensen i l’eixamplen, que la reorganitzen, l’ordenen, com elements fonamentals d’una cultura ferma i transmissible, romànica i europea, no la veu Xenius. L’ordre, la solidesa i el classicisme de Carner i Costa, passen desapercebuts al cappare del Noucentisme: Oximoron. Des de gener a abril de 1906 Costa acaba les Horacianes. Es publiquen en primera edició a La Ilustració Catalana el 10 de maig d’aquest any. L’èxit fulgurant fa que aquesta edició s’esgoti cinc dies després de sortir i dues setmanes després surt la segona. I al final de l’any la tercera. Quina és la gran aportació de les Horacianes a la poesia catalana? No és el nou concepte del món i l’actitud de l’esser humà davant la vida que prediquen. No és el sentit fondo del paisatge mediterrani com a símbol pregon del pensament grec i de l’herència romana com diuen. No és la plasmació de la bellesa clàssica a través d’un art sa, gallard i noble com expressen. No és l’apol·linisme formal del poeta noucentista enfront de l’esperit dionisíac i genialoide dle poeta modernista. No és un conjunt d’exercicis retòrics fets a l’ombra d’Horaci, de Virgili, de Carducci, de Chénier, de Leconte de Lisle, de Victor Hugo, de La Torre, de Cabanyes, d’Esteban Manuel de Villegas o de la representació del Misteri de l’Assumpció de Prada. Les Horacianes són una vertadera poesia experimental feta per un autor que agafa la llengua catalana de finals del segle XIX (una llengua abrupta, poc normada, rústega, caòtica, desmembrada, vagorosa, foravilerenca, etc.) i amb aquesta materia verbal fa un treball esforçat, ferm i seriós, a consciència, per mostrar i demostrar que aquesta llengua catalana és una eina plàstica, flexible, complexa, joguinera i ben viva que serveix per a qualsevol escriptura com les llengües romàniques germanes. Les bellesa formal de les Horacianes, la sevaforma de tensar la llengua catalana amb vibracions noves  i innovadores, és la veritat del lleguatge de Miquel Costa i Llobera. Josep Carner ho va dir, clar i català, el 1908: «Ell, amb les seves Horacianes, seguint el camí oblidat després de l’”Oda a Horaci”, insistia en la necessitat d’enriquir les cadències del vers, i dignificar, per l’exemple dels grec i llatins, la poesia catalana. L’obra poètica de Costa  forma doncs un conjunt complet i sistemàtic d’alta pedagogia.» Per aquí va la importància, l’essencialitat real i simbòlica de les Horacianes. Aquest recull de setze odes, el treball de Costa a partir de les vint estrofes utilitzades per Horaci, costa n’anostra quatre: la sàfica, l’alcaica, l’asclepiadeo-glicònica i els iàmbics. En aquest anostrament, en aquesta recerca a partir dels metres clàssics, en aquest assaig de incorporació d’unes tèniques literàries del llatí al català, en aquesta construcció d’unes noves formes en la llengua catalana hi ha la vivificació verbal, el ver renaixement epifànic, el planter nou de les riqueses expressives que fa créixer dins d’una llengua literària catalana contemporània. Costa és un dels pares fundadors del nostre català estàndard. A les «Dues paraules de presentació» de Costa com a pròleg de les Horacianes ell explica a les clares el seu experiment. «A l’època ja llunyana de ma primera joventut, absorbint amb delícia nova l’antiga poesia clàssica, vaig concebre el desig de reproduir-ne la bellesa original, tan desconeguda per les còpies en guix del pseudoclassicisme acadèmic. Animat per l’impuls de l’insigne Menéndez y Pelayo, per les mostres del novell helenisme italià, i singularment per l’exemple domèstic que ens havia deixat la temptativa d’en Cabanyes, escriguí llavores l’”Oda a Horaci”, destinada  a servir de preludi davant un recull de poesies anàlogues, com ella mateixa indica. Però mudances i preocupacions sobrevingudes me dissiparen ben aviat d’aquell projecte, abans d’afegir-hi gaire cosa. Del jovenívol propòsit abandonat ne romangueren així mateix impressions i recordances, que jo sentia passar qualque volta com aqueixes llavors volanderes que l’aire fa girar disperses enfora de la planta on se produïren. Doncs, d’aqueixes llavors disperses, fortuitament caigudeds, han grellat, ara una, ara una altra; i de les noves plantes ventureres, a la fi me resolc a formar-ne aquest humil ramell. Tal com sia, l’oferesc a la nostra llengua, com a mostra un poc rara de la variadíssima producció que podem aplegar dins sos dominis. Convé demostrar que la nostra llengua serveix per tot, si la volem enaltir com idioma literari. Bé està que nostres poetes continuïn servint-se versificant les formes populars i nostrades, de les quals ha produït tan bell esplet la renaixença. Però no està de més que qualcú intenti la introducció de formes nobles i gentils aquí no usades, majorment ara que s’introdueix tota mena de versificació, fins la més amorfa. Me sembla que no és malsà ni inútil per a l’idioma exercitar-lo dins la clàssica palestra al joc de les antigues estrofes. Amb tal gimnàsia pot cobrar agilitat i vigor, com n’adquirien els joves a Grècia exercitant-se dòcils contre les dificultats i preparant-se així a guanyar les corones i palmes de les festres olímpiques. No puc fer-me la il·lusió de merèixer tals corones i palmes. Però aquest primer exercici podria esser a la nostra llengua el començament d’altres més segurs i ben fets, que a la fi obtinguessen el premi de la suprema cultura. Això pertoca als venidors.» Acabaré amb la imatge de dos joves poetes, Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel que fan un creuer cultural per la Mediterrània clàssica i es troben a Atenes, just dacant el Partenó. Bartomeu duu les Horacianes i recita davant aquelles pedres clàssiques el “Comiat”, l’Horaciana XVI.

 

Per un cel matinal tot blau i rosa

jo veia un temple de puríssim marbre

blanquejar entre el verd de la ribera

damunt les clares ones.

 

Se columnades de gentils estries,

al perfilar-se paral·leles, feien

conjunt harmoniós, com el cordatge

de la sagrada lira.

 

 

Esculpit el frontó, damunt el pòrtic

serenitat irradiava augusta,

com el front galeat i sereníssim

de Pal·las Atenea.

 

Era allò, vist enfora, el santuari

de l’Art suprem. Com ne seria esplèndid

l’interior! Quin càntic, quins oracles

allà ressonarien!

 

Jo prou volguí pujar-hi, mers vaig perdre

l’incert camí: m’abandonà el coratge

i l’esglai me digué: “Per què t’esforces,

somniador inútil?”

 

Després…el temple aquell perdí de vista,

i ja mai més he somiat muntar-hi.

Però a voltes, encara, per ma ruta

girant-me, el veig enfora.

 

El veig, i deturant-me a contemplar-lo,

ja per mi inassequible, en dón indici

a l’esforçat jovent que canta i puja

les costes de la vida.

 

Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,

no us deman per a mi ni una memòria,

més, ah!, gravau-hi lo que jo hi volia:

El nom de nostra pàtria!

 

Moltes de gràcies!

Biel Mesquida