Plagueta de Bord

MATÈRIA EN FORMA D?AMOR

La langue de Gongora, celle même de saint Jean de la Croix, pourrait se décrire dans les mêmes termes que la paysage de Majorque: l’air, l’or, la roche.

Philippe Jaccottet

Antoni Caimari, la primera vegada que la veires va ser pel caminoi que voreja el bosc de Son Abís. Ella anava en direcció Biniamar i tu cap a Sineu.

No sabem com es mouen les deves, emperò aquella al·lota, d?un ros blanc amb unes cames llarguíssimes i un somriure fugaç, te?n podria explicar alguna cosa. Va passar com un llamp i tu, que feies marxa ràpida amb l?ipod a tota, t?aturares, et girares i mirares embambat com la gasela desapareixia darrera una volta. No te?n podies avenir.

Per aquell camí, anomenat popularment la ruta del colesterol, només passejava gent gran per prescripció mèdica. De vegades hi passaven algunes mountain-bike o alguna moto. I molt excepcionalment un quatre per quatre. Era setembre i acabaves de començar les vacances. No volies ni recordar aquell estudi d?arquitectes, que t?havia explotat tot el mes d?agost per fer una promoció de xalets aferrats en un ajuntament del Pla, abans que s?aprovassin les normes subsidiàries que no permetrien fer els tres pisos ?els tríplex? que els teus caps t?havien obligat a dibuixar. Buf! Quina al·lota! No sé si ha estat una al·lucinació.

Potser encara em vénen pujades de l?afgà i la gatera d?ahir vespre. Decidires que li escriuries un poema. Tu, des de petit havies volgut ser escriptor, però havies acabat d?arquitecte tècnic. Així mateix tenies dos llibres de poemes acabats i havies decidit que aquestes vacances passaries en net aquell esborrany de novel·la ?El mar de la monotonia. Quan arribares a la plaça del mercat de Sineu creieres veure-la dins un mercedes gris que anava a tota. T?assegueres en un banc i cercares el llapis i no el trobares fins que ficares la mà en la darrera butxaca. Gargotejares un so net on parlaves de mirades i commocions carnals. Vaig calent, mormolares.

Els dos dies següents feres el Camí del Jardí d?en Suasi un parell de vegades, en ambdues direccions i a la mateixa hora del primer dia que veieres la bella desconeguda, sense cap èxit. Et quedares tres dies sense sortir perquè plovisquejava i estaves de mala lluna. Et passaves el temps escrivint, llegint i escoltant Miles Davis, Baticafo Katiuskas i Shirley Horn. Havies trobat una frase de Cortázar que t?havia donat marxa. «Un relato literario recorta un fragmento de la realidad, fijándolo con determinados límites pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia.»

Quan estaves a prop de la bassa del Rafal la descobrires. Caminava més a poc a poc que l?altra vegada. T?hi acostares guardant una distància. Duia la cabellera amollada i unes tennis blaves. Començà a ploure una aigua de clauet. Feres més via i quan estaves devora ella li digueres que hi havia una cabana de roter on podíeu esperar que escampàs un poc. Ella et va dir que sí. Dins el clarobscur d?aquella antiga rota la contemplaves com si fos una aparició. Nomia Lila.

 Els seus ulls eren lassos i grocs, allargats cap als polsos com els d?una moixa. Et contà que estava casada amb Rudolf Steiner, un romanès, i que vivien a Biniamar des que ell s?havia jubilat. Aquella revelació t?enfonsà. Tenia una veu fosca i melodiosa. L?acompanyares fins a ca seva. Quedàreu que us veuríeu, emperò agafares un costipat fort i hagueres de passar un parell de dies al llit amb febre. Somniares en Lila.

 I quan el teu amic Jordi Ballester et digué que hi havia una mala notícia a Biniamar no podies imaginar que Lila havia mort. «Al seu home li agradava boixar amb ella embolicant-la amb la cel·lofana d?aquelles màquines que hi ha a l?aeroport per empaquetar les maletes. Ho havien fet moltes de vegades, digué ell als civils, emperò aquest pic no va arribar a temps de fer-li un forat a la boca perquè respiràs.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!