És difícil per aquell que viu fora del món no cercar el seus.
Ell camina vora les ovelles, vora els bocs, vora les estacions.
Ell és aquesta veu que parla i parla amb la lentitud dels segles i de les generacions. Ell és aquesta veu que em diu: Venc des d’un tros de cos col·locat entre els daurats i polsosos rostolls.
Una veu que tot el temps es demana coses, que esdevé pur interrogant.
Una veu que es fa companyia imaginant-se que és una veu que fa de tot per encompanyar-se.
Una veu que fuig de l’entosolament contant-se històries, contarelles, monòlegs incessants.
Ell és una veu dins la fosca que parla del passat, del jadis, dels finals.
Sap que acabarà com ara: veu dient-se a si mateixa, fent l’ullastre esbrancat per fugir de les arenes xucladisses de les solituds.
Contant-se un conte que algú conta dins aquesta foscor.
Repetint-se fins al final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Negres mirades, una línea subtil, quina bellesa.
gita, gita, que el món és gran, açò sí, no ho faixis damunt es meus peus…
vincent