AJAGUT COM EL CUC VERDAGUERIÀ
Naveg per paisatges d’herbeis i d’espècies vegetals que volen ser nomenades. L’aire és transparent i nítid com si fos l’interior d’un cristall tallat pel temps i per les terribles pressions de l’espai. No em puc distreure perquè tot és una sorpresa. Em sé dins el capvespre emperò albir postes de sol i de sons, curtes i successives, que crea la meva còrpora damunt un oasi de caps de moro amb els seus lilós paó. Dues fileres d’espasetes color de penitent fan caminal d’un terrós immens de sòl de call vermell que és un centre de recerques sobre la gravetat de les coses. Hi ha molt de bosc de tiges tan verdes i curtes com la rialla negra d’un boig. Fan feredat les tiges que poden ser guillotines o gilettes. O els boscos europeus de Selva Negra, de Fontainebleau, del pinar de la Coma de Manacor. Som allà dedins jugant a conillons. Som allà dedins a jugant a qui la té més llarga. Som allà dedins perdut com un ca perdut. Som allà dedins.
(…)
Un centre de flors d’all bord amb els pompons d’un rosa pàl·lid ple de perfums sonors em deixa hipnotitzat. M’hi acost a poc a poc i ensum amb els nas que mou les aletes com si fossin ganyes fora de l’aigua. Totes les floretineues es posen a tremolar com els llavis de l’amor. M’enramp. I fuig correns cap a la lilor estremida de les guardallops amb pètals d’ales de papallona nerviades i mòbils. És impossible no ensumar tottemps les bavarades d’aquella font de vida vegetal mogudes pel meu contacte. Gegant repulsiu en el paradís de les coses petites, acuba’t! I després de perdre l’enteniment amb les aromes i amb els ulls tancats, em despert entre les lleteres, euforbiàcies divinals, i les seves inflorescències verdgrogues com un ballet d’Esther Williams.
El cuc menja terra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!