No conec res al món que tingui tanta de força com el mot. A vegades escric alguna cosa i la mir fins que comença a enlluernar-me.
E. D.
COM OMBRES
T’ho dic, Aràlia, no puc deixar passar ni aquests temps convencional i tòpic d’un dia sense escriure’t, sense donar constància de tu en frases que t’enrevolten, t’encercelen, et cerquen, t’obliden, sense fixar l’empremta digital sobre els records que em constitueixen. No ho entendrà ningú. Alguns ja em posen la llengua damunt amb els insults més pintorescs i lloccomuners que et puguis imaginar. Emperò, en certa forma, m’és igual. La vida sempre és pública malgrat que tu somniïs en una privacitat inexistent. No he amollat mai en les coses que crec, no m’he deixat dur mai per les modes de la fira de les vanitats, per les canongies o per les facilitats. Supòs que és un destí. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà de la voluntat o del desig i a la qual no vull posar cap nom. M’agrada fer llistes d’objectes estimats. Em serveix per llevar-me els nervis, per tranquil·litzar-me contra els fariseus i els llenguavenuts. Ador els llibres de contes de fades, els de ciència de qualsevol època, els eròtics i pornogràfics amb il·lustracions serioses i ràncies, les persones rares i elegants, les col·leccions de postals de ciutats antigues, la literatura del XIX que llegia la senyora àvia d’N., el vídeos de crustacis, els devedés d’arqueologia, les malalties de l’ànima, etc.
Estic segur que el gust deixa incisions en el cos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sospitava que m’havies posat un detectiu, ara n’estic segura. L’altre dia a la rotonda d’Inca el vaig enganyar, em va perdre perquè vaig agafar el lateral que va fins a l’altra rotonda, la de General Luque, i per allà em vaig pirar fins ben davant la llibreria Espirafocs, on sabia que no m’hi cercaria. Més colló que ell no n’hi ha cap. Digues-li que barati el cotxe, que ja el tenc molt vist. Que el compri vermell, perquè els cotxes blancs són molt sospitosos (a totes les meves amigues en tràmit de divorci les segueixen cotxes blancs). Fa sis mesos que feia cua per pagar a la caixa d’un restaurant i es gratava el clatell; mentre li passaven la Visa, jo el vaig seguir gratant allà mateix. Quan es va girar i em va veure, va quedar mort. Que no et picava?, li vaig preguntar. I a cop calent li vaig dir que et demanés què havia fet dia 8 de desembre de 1988 a tres quarts de nou del vespre. Normalment, quan se m’esborra alguna cosa del cap els dic que t’ho demanin a tu, que segur que tu ho sabràs, perquè has escampat coses que si no és un que sap quin dia t’ha de venir la menstruació no s’arriben a esbrinar.
No gastis els doblers en collonades, tanmateix les paraules són propietat de l’estat. Igual que els cadàvers i les balances fiscals. Ja sé que no n’hi ha de privacitat, però tu no tens la combinació de la meva caixa forta, Déu me’n guard.
Vaig a llegir Pandora al Congo. L’últim dia que em vares fer seguir me’l vaig comprar; aquest i Doctor Pasavento, de Vila-Matas (per cert, si tingués 30 anys encara faria un desastre amb aquest home. Si se deixàs, per descomptat).
Un model fractal i una visió pluríscòpica del món. No hi ha cap perspectiva privilegiada d’observació, cap escala des d’on la coneixença serà la definitiva, no hi ha un lloc fixat des d’on guaitar la màquina del món. Estau embarcats en el vertigen d’un zoom. Ara mirau de lluny, ara sou just a tocar, ara el llibre es conforma en un panorama (veure visions, un espectacle, l’etimologia, com aquelles proves amb cotó que proposa la publicitat, no enganya), ara vos precipitau localment en el microcosmos, en els detalls a la desbandada de les cròniques. Del paisatge vast del llibre a les històries mínimes.
Però la publicitat sí.
Dons elles amb el seny, venen per si mateixes. Encara que algunes puguen tindre contraindicacions o efectes perniciosos.