27 de setembre de 2012
Sense categoria
1 comentari

Corretjoles a la frontissima dels sentiments


Na Teresa Maria caminava tira tira cap a la vall de Collroig aquest darrer dissabte sant, en què, a uns milers de quilòmetres de l’illa mallorquina que estimava tant, els soldats de Sharon no s’aturaven de matar palestinians (la segona Intifada comptabi-litzava 700 víctimes israelianes per més de 2.000 palestinianes.

Eren xifres indicatives que havia llegit a l’informe d’una ong que no parlava del dolor, de la desesperació i dels ferits ni de les ferides de dedins, que tenen mala cura), i un poc més enllà, cap orient, deien que començava la postguerra d’Iraq amb els saqueigs rics, reconstructors i petroliers de Bush (com sempre es corrompien les paraules desfressant-les d’idees bones com ‹‹ajuda humanitària››, ‹‹construcció de la democràcia››, ‹‹ordre social i administratiu››, etc.) i amb els saqueigs pobres i enfollits d’una població xopa de dictadura saddamesca (no se’n podia avenir que Saddam & Sons i les seves armes de destrucció massiva s’haguessin tornat invisibles per a uns serveis d’espies com la Cia, els col·legues britànics de James Bond i el Mossad israelià amb individus i sistemes supersofisticats), poble xop de dolor viu, de por terri-ble i de mort fresca, de totes les malures quoti-dianes de la guerra de suara. ‹‹No vull pensar en la guerra!››, es va dir ben fort a si mateixa Teresa Maria, mentre els ulls clars enrevoltats de petites ruetes dels cinquanta anys es passejaven per una tanca tota estibada de flors de card liles i d’albons amb els cims blancs damunt la caramuixa verda. Dijous passat havia partit de Barcelona a l’escapada. Ensumava l’aire dels ametllerars, els garroverars i les vinyes del Pla que s’entreteixien entre les parets de pedra seca en treballada esto-ra persa. Ensumava com si aquell aire transparent i asolellat fos l’oxigen pur que dóna vida al malalt terminal. Els dos farallons de Son Penjoll i l’Altrenar li feien d’horitzó quan la figura de Daniel aparagué a la pantalla del cervell. ‹‹No vull pensar! No vull recordar! Sí, re-cor-dar, com deia ell amb una riallota de complicitat. No vull recordar-te, estimat mallorquinot Daniel. Et morires fa cinc anys i encara et porto tostemps al meu costat. Segur que vas riure com un boig, segur que t’esbutzares de rialles quan fa un mes contemplares la història de la caçolada. Em vigilaves quan vaig arribar a l’àtic d’Aribau, el nostre sant pare Aribau, com el batejares. Estava cremada de la feina a l’hospital. Prendria un bany, miraria el correu electrònic i escoltaria un poc de Mozart. Soparia d’un vas de llet i unes galetes. Segur que seguires els meus moviments. No vaig mirar l’e-mail. M’hauries renyat perquè tu et senties com l’inventor de la Internet. Em vaig allargar al sofà amb un disc de música masònica made in Amadeus que tu m’havies ensenyat a escoltar. I just començar els primers acords una altra música s’imposà. L’arrencada no sabia si eren les obres del carrer, o un veí amb una barrinadora. De sobte ho vaig identificar. Era la caço- lada contra la guerra. Quan vaig sortir a la terrassa tota l’illa de cases era una simfonia de sorolls. Se’m va posar la pell de gallina i em queien les llàgrimes d’una alegria inesperada. Tot el dia havia pensat en la caçolada. I la caçolada m’havia despertat. Segur que tu fruïes com un exaltat perquè la teva divisa era que calia despertar tanta de genteta adormida. El món digital és un despertador mundial, em deies moltes cops. Ara ho he comprès. La protesta planetària contra la guerra ha passat per la Xarxa. Aquell entusiasme col·lectiu de la caçolada era un contacte. Mirava les pancartes penjades a quasi tots els balcons que deien tot de nos (a la guerra, al Prestige contaminador, al racisme, a la injustí-cia…) i tenia com un sentiment nou i antic de celebració comunal. Aquell vespre em trucà la Dori T., una professora de l’Autònoma, i em convidà a una festa. Segur que veieres com vaig conèixer l’Enric, un estudiant de periodisme que havia passat d’eskin a probable escut humà. Segur que seguires tot l’itinerari del ball al llit. I segur que riuries molt de l’enamorament tan senzill com cert.›› Teresa Maria plora. La història amb l’Enric ha estat un foc d’encenalls. Damunt una paret d’esquena d’ase amb parament verd acaba de descobrir uns enfilalls de corretjoles. Agafa aquelles campanes rosades liloses i com si fos una nena petita se’n fa una corona i pensa en Daniel amb molt de sentiment.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!