LE POUVOIR DU CONTAMINATION DU TEXTE
A.: Aquests temps em deixen estormiada, entotsolada, perduda. Cada dia és com una lliçó llarga que he d’aprendre amb cura si no vull morir. Passeig molt pel jardí de verdet i fullaca. De vegades em ve un mot a les mans, com si caigués d’un arbre, com una fulla daurada. I l’agaf, i el toc, i l’engrons, i el bes, i el sent. Després es posa a volar i fuig dins l’aire, entre les branques, cap als turons, cap al mar.
Escolt el camp, les finestres, els ocells, les paraules que duc dedins i que volen alenar. Alèn fondo mentre escolt l’horitzó i la pluja benèfica que arriba cop en sec. Escolt com cau el meu alè. Escolt l’ofeg.
Cada mot es revesteix d’un caràcter d’urgència, cada pensament sembla definitiu, les paraules es rompen sense significat possible. Sempre he tocat les mateixes coses: la llet, la sang, el vi, el pa, el dolor, els seus llavis lluents quan em mirava. Emperò ha passat massa temps i han succeït coses irremeiables. Rompre, assassinar, esquaterar, dilapidar, arrabassar, despeçar, escorxar, esvair. Les teves pestanyes no es mouen. El teu alè no aixeca el pit. Els teus ulls no ballen de dreta a esquerra.
Conec aquest cos fred que em persegueix entre somnis, que em vol fer seva dins un món que no sé. Pas molt de temps sense pensar en res.
Aquest casal em cau damunt tot ple de records i d’andròmines. Qualsevol dia diran que he perdut el cap i ho cremaré tot. Em cremaré amb els vestits, els llibres, els llins, les calaixeres, els quadres, els rellotges, els lampadaris, la infinitat de temps que m’ha fet seva. La febra, l’anxietat, les ferides mal tancades. Les gelosies, els oblits, les veus perdudes. Tot ho duc damunt aquesta pell ruada que tap amb cremes i pintures. De vegades em mir al gran espill del saló vermell, aquell espill venecià que em regalares, i veig una boja, una desconeguda, una supervivent per no res. No crec en res però de vegades em seny d’amagat perquè no em vegin les criades que em vigilen com si fossin carcelleres d’aquesta presó d’orfebreria.
Des de darrera el finestral del bosc veig com uns núvols fets de mirallets d’argent m’enlluernen. Em pos a riure com una pallassa. Tenc dins la saliva un gust de cendra i de canyella.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!