NOVAMENT
Amor que duras: llora entre mis piernas,
come la miel sin esperanza.
A. G.
Llegies les paraules tremoloses de la necessitat: «Cal practicar la solitud sempre seguit.»
Els fongs damunt les teules són ferides resplendents de la simbiosi.
Negaves l’assistència del fred, cruixien els teulons de les paraules.
No et movies entre les aigües ufanes de la claredat i cercaves els cocois que deixava la fullaraca humida.
No sabia cap ni un dels noms de la passió i escorcollava clarianes de cànyoms tacats de nostàlgia.
Reverdia l’or de les capçanes en la pell suberosa del temps passat com un reliquiari.
Comptaves síl·labes exactes per bastir petits monuments a la bellesa del no-res.
De sobte arribava el cant dels grins que surava damunt la rosada negra.
Parties cap enllà fins que, desorientat, repeties les cançons de l’asfíxia i el ressorgiment.
La suaviat de les paraules perdudes et resseguia la pell fins al moll de l’os: creuaves horitzons sense tèmer-te’n.
Era una naixença, era un enterrament, era la monotonia dels treballs incansables, era l’alegria esqueixada.
Surt de ma llengua plena de sang, surt del meu calze.
Vine! No et torbis! vine!
Entra fins a l’acabament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.
EMILI SÁNCHEZ (magnífic poeta que deleita a tots amb força i passió)
Entre "coloracions aposemàtiques" i "anotacions rizomàtiques" hi ha la mateixa homofonia proporcional que entre "Biel Mesquida" i "Quel Bresquilla", fins i tot podem pensar en: "Rebel Mesquina" o "Nel Tesquitxa"
amb bon humor i admiració per l’excel·lència,
salut i endavant