I SEMPRE L’AMENAÇA DE LA MORT
Champs. Solitudes.
Et si par hasard il passe derrière quelque haie un essaim d’abeilles, on entend dans l’air un murmure comme la rumeur d’une gran ville.P. Jaccottet
Voldria escriure una crònica llarga sobre la meva estada a la Fira del Llibre de Frankfurt aquest principi d’octubre.
I no puc.
Potser ho tenc massa a prop, potser tot ho convertesc en íntim, en innomenable.
Dir la Festassa de cridar arreu d’Europa, en el centre d’Europa convertida per mor de la Fira del Llibre en centre del Món, el meu amor, el meu treball i la meva lluita per la llengua catalana va ser una feta inoblidable.
La pell dels meus records frankfurters és càlida i bategant: enrevoltat de persones plenes d’afectes i d’estímuls, de discutigueres i de crítiques, d’estratègies culturals i de possibilitats de traducció de la meva lletra. No vaig viure cap mal rotllo. I això, escrit així, sembla com un conte rosa. I era un metabolisme de vida intensa, sàvia, divertida i molt tendra.
M’enyor d’aquell estand de l’Institut Ramon Llull ple de persones amables, entusiastes, plenes de projectes. M’enyor de la cambra de l’hotel Alexandre Am Zoo on sedimentava tots allò que em passava, on estava totsol. M’enyor d’X. amb totes les complicitats dels amadors de la literatura. M’enyor d’Y, que vaig conèixer en aquest viatge i ens donàrem l’amistat (verb de cada vegada més difícil de practicar). M’enyor de Z., d’A., de M., d’E., d’H., que em feren passar unes hores de rialles, discussions, contactes i tactes, eufòries, etc. M’enyor d’aquella pluja que queia dins els focus nocturns davant l’hotel Frankfurter Hof. M’enyor d’aquella festa de comiat, la darrera nit. M’enyor de volar pels cels europeus. M’enyor de l’Alter Opera amb aquella cantant índia que tenia veu de rossinyol, d’alosa i de Lola Flores i enyor aquelles llargues i primes salsitxes delicioses al bar del primer pis. M’enyor de la Ben Plantada barceloniana i els atributs de Xènius. M’enyor del sopar color d’ambre perfumat de tots els paons de l’Índia al The Ivory Club. M’enyor de M. i de S. quan miràvem l’Àgora amb P. i el sol del capvespre ens enlluernava. M’enyor de F. i de L., dos editors ben diferents i independents, que m’explicaven les claus del mercat com un joc de nins. M’enyor del colze (sí, sí, bracet, estimats comentaristes!) de porc amb xucrut mentre estudiava frases en alemany i tothom s’esbutzava de rialles quan m’escoltaven. M’enyor de J., un amic alemany catalanòfil que ho sap tot de Llull. M’enyor del riu sempre llunyà, sempre envoltat de les coloracions tardorals. M’enyor, etc.
No he sentit els sebel·lins. He pensat amb l’assassinat de Lluís Companys. Un home català més assassinat per Franco, que volia assassinar també la llengua catalana. Quin dolor!
Ahir, amb un espectacle nuvoler sumptuós, en vaig escoltar un, de sebel·lí, i el vaig estotjar dins el record per les hores baixes, per als horabaixes que tan sovint ataquen.
M’encenc dins la negranit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
aquella nit em vas posar la pell de gallina. Una peça acurada, delicada, però forta. I un detall que se li pot haver escapat a més d’un: haver esmentat entremig Tomàs Villarroya. Aquell que escrigué els primers mots en català conscientment, tres anys abans que l’Aribau i sense fer-ho en terra estranya. A la ciutat puta i desmemoriada. Hi has fet un colp de manxa, com una alenada de vida, a les nostres vides i als nostres anhels. Records per a Aràlia.
Moltes gràcies Biel, des d’enfront de la teua/nostra illa.
bona crònica de paratges i tipus, emperò trob una errada conceptual: els porcs no pensen -LLIBRES- mesteguen i mosseguen…per això no tenen colzes sino brassos, garrons.
Estotjar records per als horabaixes de les hores baixes… jo també ho faig. Ho expliques molt bé.És just això , una costum saludable, guardar llavor, per recollir-ne el fruit. Si hom i dona tanquem els ulls podem sentir el goig silent als sacsons del cos, el cant del sebel·lí o de l’alosa, que tu dius, J.C.Arriaga tocant quan era viu i la remor tumultuosa de l’aigua sorgint del sol…."perquè les flors son efímeres" i el seu record és perdurable.
Torno de la capital del mon i em trobo convertit en lletra; m’encanta !
Has oblidat el Nodino
Jo també m’enyor.
Besos B