ANNUS HORRIBILIS
Podria haver estat una moto d’aigua, l’efecte lupa del vidre
romput d’una botella, la llosca tirada des d’un cotxe o la mà que encén el
foguer ben a posta i posa en marxa la combustió d’una mata de càrritx que es
converteix en una torxa perbocadora de flamarades que prenen uns romanins
ressecs i des d’allà s’estenen com una llengua de foc per aquella garriga prima
de Son Brull, a dues passes del caló de les Entorcillades,
[Foto d‘El nin poliomelític, escultura de Barceló exposada al Palau dels Papes d’Avinyó i fotografiada per Joana Maria Roque]
on Mara Calafat
llegeix a l’ombra d’un pi vinclat exageradament sobre l’arena una
història en
què un adolescent de casa bona, Marc Lambrés, conta al seu col·lega
quillós,
Jordi Lloveras, amb el blanc i negre de la por i del plaer des de la
taula de
marbre d’un bar del Raval barceloní —el Lund—, la seva aventura amb un
negrata
senegalès de quasi dos metres amb qui va contactar en una sauna
d’Escudellers
per col·locar un milenar de mitsubishis en el mercat d’una sèrie
d’afer-hours,
i li detalla com va flipar per la forma de besar a l’esbiaixada d’aquell
negrot
gegant i, en aquest mateix moment, quan l’escriptor ha col·locat els
mots més
incandescents d’aquella relació del cos tendre del jove blanc i el cos
fort de
l’home negre, Mara sent la fiblada d’un nigulet d’espires que socarren,
alhora,
la seva pell embrunida i les lletres de la plana del llibre de butxaca,
i,
d’esma, es posa a xisclar in crescendo com si es convertís en El
crit de Munch, amolla el llibre fumós,
agafa la bossa de roba estampada de poriols i es posa a córrer cap a la
mar
d’aquell caló desert per culpa del no-camí que hi duu i quan ja té les
cames
dins l’aigua de mar i els ulls plens d’aquelles vermellors voltadores de
les
pinyes que voleien infectant un arbre amb l’altre, amb l’aire calent ple
de
cendra i de foc que devora tot el pinar amb una velocitat vertiginosa,
cerca el
mòbil a la desesperada entre la cartera de pell de serp, el pintamorros
de
color d’avellana, la crema solar de protecció cinquanta, la plagueta
moleskine
on escriu els seus pensaments, els dos pilot negres i una grapada de
menuts, i
quan a la fi el troba es posa a marcar el número d’en Fabià que ha
quedat fent
horeta dins el casetó d’eines reconvertit en bombonera d’amor on ells
dos
gaudeixen aquells dies d’escapada per dir-li que hi ha foc per tot, que
cal que
corri i surti de pressa d’aquell infern, que no passi pena, que ella
cridarà la
policia, però ell no contesta, com quasi sempre, i ella tornar a
insistir i a
insistir i a insistir fins que la fér una veu de dona mal lletada i es
tem amb
sorpresa que és Àngels Segura, amant antiga de Fabià, que li demana amb
to
malhumorat què fa cridant a l’hora de la sesta, i ella, que ja no sap
quasi amb
qui parla, li conta que l’incendi s’ho menja tot, que avisi els bombers,
que
ella s’ha posat a córrer per l’aigua cap al cap Prim i que Fabià pot
estar
enrevoltat de foc pertot, i com una eixelebrada es treu la roba, es
ferma la
bossa a la cintura i comença a nedar cap a l’horitzó dels penya-segats
en què
només hi ha el rocam quasi negre amb punxes com a ganivets, les mates
rònegues
del fonoll marí i alguns cocons on creix la sal, neda que neda a les
totes,
mentre fallen totes les previsions i l’instint de supervivència es
clivella per
deixar passar un pensament del tot sobrer: el record de la coneixença
d’en
Fabià, acabada de fer aquest començament d’estiu de 2010, un escriptor
de
teatre que prepara una adaptació de Xècspir, Treballs d’amor perduts, on ella farà de protagonista, una
coneixença i un projecte que com una fantasia que ni en els seus moments
d’ensomni hauria pogut inventar i, malgrat tot, aquella feina conjunta
de
col·laboració, s’ha convertit en una història d’amor tan convulsa com
impossible, etc.
Per què escric
això? Crec
que necessitaria unes tandes de psiquiatre i un bon sac de pastilles.
Dorm
malament, molt malament i somnii desbarats a voler. Sí, tenc malsons amb
coses
com aquesta que acab de gargotejar a la moleskine negra que no em deixa
mai com
si fos el meu únic talismà de la felicitat. Si no escrivís aquests
borratxos
crec que ja m’haurien hagut d’internar. Però no m’atur de fer-me
preguntes.
M’obsedeixen, m’envolten arreu com un foc devorador i no em queda més
sortida
que el mar de l’escriptura, i tot l’amor es crema dins la caseta d’eines
convertida en un infern de gel per la pura asèpsia d’un quiròfan. Per
què,
Maria Severa, infermera amb un bon contracte a l’hospital Clínic de
Barcelona,
amb una relació estable i magnífica amb el doctor Jaume Truyols, em trob
fent
feina a Villa Mimosas, un xaletarro encaramellat damunt cala Egos devora
el Mal
pas, amb la badia de Pollença al costat i el paradís de Formentor
enfront, fent
la meva feina amb una senyora malalta dels nervis, dona Victòria
d’Ayreflor,
casada amb un polític, don Bartomeu Esclasans, de no sé quin partit, que
m’ha
doblat el sou en un mes i que no s’atura de dir-me que som la dona que
ha duit
la felicitat a aquella casa? Són les nou del vespre. Ja he colgat la
senyora.
Ja li he donat les pastilles, li he posat les dues injeccions i dorm com
un
àngel. El jardiner rega i m’arriben per la porta del balcó els perfums
d’un
gessaminer mesclats amb aquesta dolçor fresqueta que tenen a Mallorca
els
finals de setembre quan l’embat sembla l’aire condicionat natural millor
del
món. Però, per què fuig d’estudi amb descripcions cursis d’ambient. Sí,
no s’ha
tancat la feridota. La ferida. La ferida. La ferida de quan aquell home
que em
pensava que m’estimaria tota la vida, Jaume, que eres de cabronarro,
hipòcrita
i fals, dolent, dolent, em digué amb un correu electrònic que tot
s’havia
acabat per sempre entre nosaltres. I vas posar el “PER SEMPRE” en
lletres
majúscules, com si belàs. “SEMPRE”, m’has dit? Sí, sempre he estat una
mica
poma, sí, sempre he cregut en prínceps blaus (ara mateix don Bartomeu em
tracta
com si fos el seu objecte més preuat, la salvadora de la seva vida
matrimonial,
i avui vespre m’ha convidat a sopar amb ell a la terrassa de damunt el
caló, la
qual cosa, no ho puc negar, em fa una certa il·lusió. I em fa sentir
desitjable!), sí, sempre he tengut desenganys amorosos, però allò de
l’animal
Jaume Truyols no va tenir nom. Ni collons. Dir-me adéu per e-mail! Es
devia
pensar que era la mosqueta morta que de vegades interpretava per a ell
al llit?
Beneit de merda! Vaig anar a la clínica Teknon on feia de neurocirurgià
en cap
i li vaig muntar uns focs artificials davant un públic de metges,
infermeres i
malalts que crec que no oblidarà mai. Tothom s’esbutzava de rialles i a
ell, tan
senyor, tan fi, tan cregut, tan bufa, no se li va ocórrer altra cosa que
cridar
els de seguretat perquè traguessin d’enmig aquella malalta que havia
perdut el
cap. Crec que qualsevol horabaixa d’aquests en què la senyora fa unes
sestes
eternes em dedicaré a fer una llista de les brutors i les animalades que
et
vaig amollar, Jaumet pixa-curta, em faré un altre tip de riure i em
servirà de
teràpia. Crec que allò de “Micropenis del món, uniu-vos!” et va
impressionar,
Jaumet, més que res perquè vaig veure com et pujava la ràbia amb
vermellors de
tomàtiga madura a aquella calbeta teva que m’agradava tant llepar com
fan les
cussetes sordes. I és que no has estat mai home per a una donassa com
jo: al
llit i tot et quedaves curt. Ell, que em feia pelegrinar per tuguris,
soterranis, espais sòrdids de l’inframon per evitar trobar-nos amb les
seves
amistats selectes; ell, que duia la nostra relació com un secret d’estat
per no
sé quines cinc-centes que em va contar d’una herència familiar que anava
lligada amb un contracte simbòlic amb una determinada pubilla de Palma,
què sé
jo! Mentides, excuses, brutors, invents que jo em creia com si allò fos
una
novel·la d’aventures. I a canvi d’això, què? Quines satisfaccions?
Quines
alegries? Beneita que he estat tota la vida. Em galtejaria seguit
seguit. Però
ja n’hi ha prou d’escriure sobre
aquest malanat. M’he de començar a arreglar per aquest sopar à
chandelles!
L’aire era color
de malva.
Una buguenvíl·lea d’un fúcsia esclatant s’encaramellava a la pèrgola.
Romy, la
majordona, tenia un gust exquisit pels ikebanes i n’havia col·locat un
al
centre de la taula que semblava el Fujiyama nevat. La vaixella devia ser
de
Limoges perquè cada plat era com una pintura a l’oli d’unes branquetes
finíssimes d’olivera. Don Bartomeu duia un vestit color de crema de lli
que
feia toquera i mentre bevíem uns negronis només em parlava de fer un
viatge
plegats a Nàpols, on tenia molts d’amics. Sonava Ain’t
Superstitious dels Blues Giants quan Romy va venir a avisar
que acabava d’arribar la policia. Vaig veure com tot flamejava dins els
ulls de
don Bartomeu. “No passis pena, Mara. Ara tornaré”, em digué mentre
pujava cap a
la vil·la. L’he seguit com un xotet de cordeta. I he vist, amagada rere
una
columna salomònica, com aquells homes el saludaven, li llegien un paper,
li
posaven les manilles i se l’enduien sense que ell hi oposàs resistència.
Ja
m’ho havia dit la Marita Avinyó, que és mig bruixa, que el 2010 no és el
meu
any. Villa Mimosas ja crema, no sé si seré a temps de salvar la senyora.
[Text publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 10 de juliol de MMX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!