Quan vaig trobar Aina Maria Ferrer, ja era morta (ella, que, a algunes de les seves obres, havia donat veu a personatges sense vida, vers fantasmes purs, ben reals: el picapedrer republicà, Feliu Josa, assassinat per un escamot de falangistes, de can Mir de Palma el dugueren per devers Son Sardina, li envergaren un esplet de trets a cada cama, l’embolicaren amb uns esbarzers secs d’aquell agost de 1936 i li calaren foc mentre ell veia desfilar, entre els dolors i les flames, tota la història de la seva família, en el primer capítol de L’hemicicle infernal; o també, en el relat Jo som la voluntat absoluta, un frare feixista i carnisser, el padre caputxí Atanasio, feia besar a la força a tots els rojos abans de matar-los una creu esmolada que els deixava els llavis i la cara plens de talls i ferides sangonoses, i un cop mort espera, en el camí de l’Infern, tots els rojos que se salvaren el temps del Movimiento Salvador de España per clavar-los la darrera punyada amb la creu convertida en ganivet punxador).
(…)
Era un vespre d’estiu, davant una d’aquestes biblioteques heteròclites
d’una casa de camp a prop de Pollença que feia anys que llogava la meva
amiga Concepció Cortès, on s’acaramullaven llibres de totes les
èpoques, alguns dels propietaris i d’altres deixats per amics i
coneguts, sense cap ordre ni concert i en els idiomes més diversos,
quan va succeir aquell esdeveniment extraordinari. Tothom dormia.
Aquell matí havíem anat amb la llanxa del misser Josep Garí a navegar
per Formentor fins a cala Murta. M’havia impregnat d’aquell paisatge
únic per totes les epidermis internes: n’havia xuclat els pigments, les
olors, les sonoritats, les llums com si tota jo fos una esponja. Havia
nedat per damunt i per davall aigua entre prades de posidònies i peixos
de colors. Em sentia lleugera, eufòrica i alliberada d’aquell mal son
de la primavera passada amb nom d’evangelista, Marc, que m’havia deixat
la pell plena de cicatrius menudones que el sol i la saladina iodada
esborraven, i també esborraven, sobretot, aquella colla d’amics que
m’aviciaven com si fos una nina petita que ha passat la verola. Era una
convalescent que necessitava, segons l’amic metge Tomeu Descatlar,
distreure’s molt, menjar bé, fer exercici, dormir a voler i realitzar
aquelles activitats que em donaven vida i que es resumien en dues
d’essencials: llegir i escriure.
Després d’un dinar magnífic, una graellada de peix que ens havia
regalat el professor d’història Salvador Seguí, i que havien preparat
amb molt de gust la poeta Sara Alomar i el dentista Jordi Joan, en què
no mancaven ni gambes, ni escamarlans, ni rap, ni copinyes, ni
navalles, ni uns gegantins llamàntols, tot regat amb un mum gelat, vaig
fer una sesta de tres hores i mitja. I cap al tard em dugueren a
Pollença a passejar, veure un parell de galeries d’art i beure una copa
a la plaça Major mentre ens passàvem per la garrova les notícies
locals, que eren un munt de xafardejos que no feien mal a ningú.
I quan ja havíem tornat a casa, begut el darrer negroni davall
l’emparrat amb l’olor del gessamí i d’alfabeguera, quan tothom
s’acomiadava per anar al llit, tenia els ulls com plats i vaig decidir
cercar entre aquelles rengleres de llibres de les prestatgeries alguna
cosa que s’avingués amb el meu estat d’ànim, ple d’entusiasme i
facilitat. Volia un company efímer que en un no res acabaria al sòl,
devora el comodí, al costat del diari on ja havia fet el crucigrama.
Després de triar i retriar, vaig agafar per una imantació estranya
aquell libre de cobertes negres que estava col·locat entre una novel·la
policíaca i un assaig gruixut de crítica literària (a aquella casa hi
anaven molts de professors intel·lectualoides), que només duia amb
lletres daurades L’hemicicle infernal i amb unes majúscules misterioses
a la part inferior, A. M. F. Quan el vaig obrir, vaig quedar de pedra,
ben sorpresa: era un mecanoscrit amb algunes correccions fetes a mà. I
a les cinc de la matinada, quan acabava aquella lectura fogosa,
encavalcada, desficiosa, precipitada, ràpida i exultant, sabia que
havia descobert una escriptora inèdita amb un text sensacional,
fortíssim i clarivident en què es barrejaven la novel·la de denúncia de
la guerra civil a Mallorca, la novel·la d’amor, la de saga familiar, la
d’exploració psicològica i el relat de fundació d’un país exigu i
minoritzat en un mestissatge, en una hibridació tota feta amb
l’exactesa d’una miniatura contada per una dona (estava segura que era
un dona per mil i un detalls) observadora, estranya, tanoca,
espectadora, amb una relació conflictiva i viva amb els llenguatges:
confrontada amb els dobles sentits, els sobreentesos, les ironies i les
mentides, que calla quan hauria de discutir, que parla quan hauria de
callar, que retura sempre seguit i es dirigeix sense cap mania tant al
noningú com al poderós, per la qual cosa esdevé un testimoni
privilegiat com el del nin que proclama sense cap censura la nuesa del
rei o com el soldat que recorr els camps de batalla sense saber d’on
vénen les bombes, i per aquesta mateixa acumulació de confessions, de
malentesos, de punts de vista, de mala sort i d’actes fallits, és un
ver catalitzador d’aventures humanals.
Des del matí següent de la gran descoberta, amb el cap ple de mots i
d’imatges, no vaig parar. Aquella biblioteca va ser desmuntada llibre
per llibre fins que vaig descobrir tres obres més signades amb les
mateixes inicials que vaig devorar amb la bulímia de l’aranya que
dissol amb la seva saliva les mosques atrapades dins la teranyina: la
meva lectura dissolia les planes plenes de vides, empeltades per la
violència, l’amor, la tendresa, la traïció, la solidaritat, la pietat,
el sofriment i la mort, amb unes relacions personals complexes i amb
uns trets socials molt primitius que afavorien destins dramàtics i
secrets terribles, amb una escriptura crua i lúcida, i a moments
paradoxalment divertida, dins un món dominat per l’absurd.
La recerca de l’escriptora, A. M. F., va representar una successió de
problemes, de silencis, de dificultats i de riscs, de forats i de
falses pistes.
Va ser un alfabet de punt de creueta vermell que hi havia penjat dins
un quadre en un cornaló d’una cambra de mals endreços, la clau del
misteri. L’alfabet estava signat per Aina Maria Ferrer i duia una data,
1936, tot, també, amb punt de creueta d’un vermell apagat pel temps.
Cadascuna de les lletres brodades amb precisió fina era l’exordi de
cada capítol del llibre Alfabet de sang. Les paraules d’Aina Maria
Ferrer, per un atzar que no existeix a l’atzar, s’havien salvat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alfabet de sang. una bonda ocurrència.