LLETRA A M. A. R.
És tard, cara amiga, i estic esgotat d’informacions, de fets, de gent, d’estultícia. F. m’ha convidat a un drai martini i m’ha pegat una aferrada pel coll i el cos extraordinària, càlida. És un home d’ulls blaus, fort com un minotaure, que em llegeix a altes hores de la nit i atresora els meus ritmes, diu amb grans crits, m’ha pegat una alegria sincera.
He trobat unes línies de Katherine Mansfield que m’han fet molta de companyia. Les copiaré amb cura: «C’est seulement en étant fidèle a la vie que je puis être fidèle à l’art. Et fidelité à la vie signifie bonté, sincerité, simplicité, probité.» «Pourquoi faut-il aimer? On ne sait, c’est un mystère. Mais l’amour est comme une lumière. Je ne puis avoir une vue nette de choses que dans ses rayons.» «On n’echappe pas à la splendeur de la vie.» T’agraden aquests pensaments fèrtils, senzills i que signaria tot d’una? BONDAT, SINCERITAT, SIMPLICITAT, PROBITAT, ON SOU? Els mots vertaders porten dedins una energia inesgotable que es posa en marxa cada pic que un lector els fa reviure. Per això escric: per ser viu i dir la meva per als segles dels segles. Segur que rius, dius Eimen, i t’esbutzes davant les meves ànsies d’immortalitat, emperò no fotis: escric per als meus contemporanis, emperò com mestre Stendhal (recordà els lectors del futur, on pensà qiue seria més ben llegit) o mestre Maria Antònia Salvà (va dedicar un poema a les donzelles del 2000), també, tan bé, pens en els humans del futur que potser trobaran en els meus textos (o en els fragments que en restaran, anònims) aquests ritmes, aquests harmònics de lletra que els diran moltes de coses sobre ells mateixos.
Sé molt bé que som matèria d’oblit, emperò la literatura és un conjunt de paraules vives que provenen, moltes de vegades, de veus mortes. He llegit trossos dels lírics grecs que m’hi han fet pensar molt. M’has dit que fas un diari. No l’amollis: és un itinerari, un espill, una recerca, una definició, una disciplina, un autocontrol. Fa fredor i dins un gerro transparent damunt aquesta taula antiga (ves a veure l’exposició Passatges de Rafel Joan a la Pelaires, en Rafel em parlava de “la mar antiga”) del meu gabinet els tulipans, d’un vermell amb retxes daurades, han perdut els pétals: queden els estams i el pistil damunt una tija amb algunes fulles d’un verd apagat. També, tan bé, m’agraden els rams mostiis. Escriure’t, estimada M. A. R., em fa un gran bé, ets la persona que voldria tenir al costat i que es troba lluny, molt lluny. Sempre he inventat la nostàlgia de coses que encara no havien passat, escultures de nostàlgia. Imagina si tu em resultes un pou de malenconia llunyana, i la malenconia i la nostàlgia no són allò que eren. Voldria ordenar i analitzar les idees d’aquests autors que llegesc per extreure’n les lliçons necessàries per viure. M’atabal, em perd entre les oracions i els mots, desbarr, derrap, em perd. Potser les veus dels poetes que tenc a mà —Blai Bonet, Kavafis, Foix, Ponge, la Plath, la Rodoreda…— em poden orientar. Bruíxoles de lletra.
(…)
Escric un conte titulat Autòpsia d’una ruptura que no em surt com
voldria. Tossesc, tossesc molt i de vegades somnii amb calitges
abrusadores, humides i sufocants. El temps em passa aviat i no arrib
enlloc. Vaig ple de caps solts. Aquests temps no ajuden gens amb tants
de fariseus i hipòcrites que prediquen el que no fan. Tot em penja.
Ja em veus, com sempre, extremament sensual, problematitzat, planer i moridor.
Estimar-te, cara amiga M. A. R., és una forma de desmorir, de fer planters de vida. N’estic segur!
Una besada llarga, tendra i polsosa.
B.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!