He fet un tripillo per set o vuit blocs, que no esmentaré, i he vist que hi ha una xafarderia de conclusions, d’insinuacions, de xiuxiuejos, de mitges paraules, de tendreses, de flanejos, d’ullets, de viciositats, de carícies, de dobles sentits, de complicitats, de seduccions, de glamourets, d’enveges, de mal rotllos, de xaronades, de belleses de llenguatge, de ràbies, d’humanals sentiments, de comentaris textuals i sexuals que és un fester´
Emperò he dedir que arreu he trobat jouissance a voler!
Escriure és ser feliç!
Si tenc més temps i més humor (uauUUUUUUUUa!) donaré noms dels desvirtualitzats que em feren trempera. Desvirtualitzats dels dos sexes de l’esperit.
Hi havia molta de timidesa personal i això ho vaig trobar d’una tendra duresa.
Elks dietaristes de paper em fallaren molt, ai las!
Per què no m’he sentit mai de cap generació?
Un afegitó posterior (dimarts, 14, juny, 2005)DOS DIES AL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS PARLANT DE DIARIS. Coordinat pels professors Oriol Izquierdo i Enric Bou i organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, Vilaweb i l’Ajuntament de Sant Cugat he assistit a aquesta trobada de dietaristes clàssics i bloggers, blocaires o bloquers. Primer de tot us faig cinc cèntims de la presentació: «Una de les formes més riques de l’expressió literària ha estat, per la seva proximitat a les percepcions més íntimes dels escriptors, el dietarisme. El Baró de Maldà, Jacint Verdaguer, Josep Pla, Joaquim Renart, Marià Manent… són autors que han explorat les possibilitats expressives dels dietaris fins a fer-ne obres clàssiques de la nostra literatura. Doncs bé, avui el dietarisme es veu sotmès a canvis potenciats per les noves tecnologies: quins són els canvis estructurals, si n’hi ha, entre els blogs actuals d’internet i les anotacions en una llibreta? Parlem d’un gènere? La immediatesa i fungibilitat de l’apunt del blog farà desaparèixer les anotacions que dormen anys i panys a l’espera d’ésser seleccionades i publicades?» No és un seductor programa? Es va fer el dilluns dia 6 i dimarts 7 de juny de 2005 a la sala capitular del monestir santcugatenc. L’esquema era senzill: el matí hi havia una persona que feia una ponencia i un partner li donava el contrapunt i després hi havia diàlegs durant tot el dia.Enric Cassany encetà la feta parlant magníficament del dietarisme com a gènere literari i encara que aquest cronista no creu en els gèneres li agradà la ponència documentadíssima d’aquest mestre. No contaré les jornades perquè hi ha un magnífic bloc fet per l’escriptor Toni Sala que en viu i en directe anava passant al teclat tot quant deien els participants. El trobareu a: emperò us faré cinc cèntims d’allò que més em va preocupar.
M’EXALTA EL VELL I M’ENAMORA EL NOU I VICEVERSA. Faig servir el mestre Foix per dir que el gran problema va ser el divorci, l’abisme entre els dietaristes clàssics (aquells que escriuen amb la mà tancada o sia amb ploma i paper) i els dietaristes de la Xarxa (aquells que escriuen amb la mà oberta o sia al teclat de l’ordinador, que s’anomenen dipaires –de diari personal interactiu– o bloggers o bloquers o blocaires). El problema venia al meu entendre del gran tancament, de la tecnofòbia, dels dietaristes clàssics com Pere Rovira, Àlex Susanna, Josep Piera, Vicenç Villatoro, Feliu Formosa (enhorabona, mestre, pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), Miquel Pairolí, etc. No vull generalitzar, emperò al darrer diàleg del dimarts horabaixa estallaren les tensions i hi hagué un debat fort, potent i ben profitós. Potser em quedaria, com a conclusió d’aquests dos dies de lluita forta, amb aquesta darrera discussió que posava al descobert la diferent relació amb el llenguatge que hi ha entre cada dietarista més enllà de la tècnica d’escriptura. Això dels blogs, dels blocs, crec que dóna per moltes discussions, teoritzacions i estudis diversos. Com que vaig curt de temps us recoman, si voleu saber més aventures d’aquest dies, que entreu en el meu bloc «Plagueta de Bord» i als blocs de «Mig Bloc Mig Poc» al «Flux» i en aquest darrer hi ha d’altres links amb bloguers, bloquers que han tret nombroses conclusions, divertidíssimes i intel·ligents, d’aquest encontre explosiu i apassionant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per què et fallaren, Biel? No és una pregunta gratuïta perquè crec que és una qüestio que va planar per sobre les Jornades. No n’hi ha prou amb dir que s’és antic, amb rebutjar el vehicle sense conéixer les seves possibilitats. En aquest sentit, sempre segons les transcripcions d’en Toni Sala, alguns em van fallar molt. Potser perquè els he tingut com a models d’escriptura i els veig com a persones intel·ligents, obertes, tal com demana el gènere. Però potser fem un gra massa i, al capdavall, allò que s’escaïa a les Jornades era muntar una mica de merder, extremar les postures, jugar al vell i el nou…
El violinista celest
Entre Sant Joan i Llorito s’hi troben molts de senyals de boc ? Que ja els heu tastat?
Per què no t’has sentit de cap generació ?
Perquè la teva no n’existia encara !
Però
ara sí …. ja l’has trobada, la teva generació. Ets un blogaire o
un bloguer (oblida "bloc" … ) i ho has descobart ara fa poc…
Has trobat
uns quants hipòcrites lectors, els teus "semblables", els teus
"frères", els teus germans de blog, germans de la mateixa "religió"
: l’escriptura.
Ara ja saps on ets i també on pares. Des
d’Homersea a Sant Cugat has fet et teu llarg viatge a Ítaca… Tard o
d’hora en tornaràs … però ja no ets ni seràs mai més el mateix …
ets un altre, més poderós, més ben armat encara — per a la teva
escriguera …
L’empenta, les ganes, la trempera, la joia de
llibertat total és als blogs. Encara caldrà però que hi posem sempre
poesia, ni que sigui en prosa.
Res d’escarafalls ni de
lleugereses. Literatura a cops de post …, Curt o llarg? LLar i
curt … infinit i lacònic! Regular i asimètric. il·lustrat i no.
Irònic i sardònic. Sempre punyent, com més punyent millor. Cal que
arribi a tots i cada un dels sentits del lector i li exciti
l’escriguera … l’escriptura, l’orgasme de l’escriptor.
Només cal una cosa, única condició. allò que ja exigí Baudelaire : Cal que hi hagi l’ivresse !
Tot
et teu Homersea és una orgia i suqueja … suor, amor, sang , color,
passió i èxtasi. Un viatge al paradís artificial de l’escriptura …
Segueix ballant sobre el volcà.
Biel què et retén, home ?
Pica tu també l’ullet, que és poesia. Enbolcalla’t de metàfores només aptes pels m,és aptes.
No ho diguis i fes-ho , però no diguis que no ho diràs !
Aviam si encara tindrà raó algú que deia que la Catosfera és reprimida 😉
Fins aviat
a mi m’agrada pensar que escriure és ser feliç…, per moltes raons
pentesilea