Sempre he desitjat contar la meva vida. De petita ja em deien que tenia una sensibilitat malaltissa. Mumare em viciava perquè em feia la caganius de la família. Emperò dins mi sabia, des que vaig tenir ús de raó, que Aina de Desraons Solà era d’una sensualitat imperiosa que la conduïa als límits del deliri i d’una empatia pels desheretats que la marcava amb un tatuatge de camp de concentració. Sabia que Aina de Desraons em donaria un quefer perquè em coneixia com si m’hagués esquarterat de viu en viu, com si em vés en una radiografia i en un tac. Tot ho caçava al vol: les converses de la padrina paterna Xima amb la tia Catalina que xepaxepjaven secrets de mon pare i unes amants estrangeres, l’amagatall del meu germà quan no podia pus de mal i es tancava a plorar entotsolat horabaixes sencers, les caceres humanes d’aquella guerra entre germans que contaven elles i ells, els grans, pels racons més foscs, i aquella impotència fonda de no poder participar en cap de les comèdies, tan punquis, de les tragèdies, tan primitives, i haver de quedar-me mirant-ho tot encaramellada a la llotja de la meva solitud closa. La Closa, em deia de nina una amiga coral, na Jueitons, quan sobrevolàvem el bosc i tots els seus miratges. Ets una pucetera, Aina, no em contes res. Només em fas xerrar i xerrar com una cotorra i tu escoltes i escoltes com si et convertissis en una orellota. Sí, tota tu ets una orellota que em xucla les paraules. Ai! Les paraules! Ja l’has dita! La matèria de l’absència, l’essència mateixa. No sé com puc contar-te això. La vida del meu germà mort m’umpl dos pics. I jo que no tenia quasi vida tenc dues vides. Si em poguessis entendre com la germana que no he tingut! (Emperò alhora sabies, Aina, que no deies ver. Que unes mans misterioses i invisibles t’estrenyien la panxa, et feien panteixar i despertaven una força que t’empenyia cap a ella, Jueitons, amb tanta d’intensitat que t’havies de fer la morta perquè no es temés de res. Què et passa, Aina, Aineta? Beu un poc d’aigua. I amb un mocadoret de randa em passaves un nigul de perfum de tarongerar per damunt la fesomia, el front, devora les orelles. I jo obria els ulls com si m’acabàs de despertar d’un somni molt llarg i molt difícil. Me’n desfeia molt bé fent aquest teatre de les emocions. I em posava a parlar com si no hagués succeït aquell acubó imaginari.) Desraons. Certs mots obren espais específics del pensament, dels alens, de la cal·ligrafia sonora del cos. Desraons. Paraules com claus que ens deixen entrar en llocs que sense elles serien prohibits. La possessió de Desraons de milers i milers de quarterades de pla, muntanya i mar era el bressol de la meva avior des d’abans de l’arribada del rei En Jaume. Podria començar així la meva història? Ha passat tant de temps: Na Jueitons no sé per on para. Desraons va ser venuda al Govern per convertir-la en un parc temàtic de les Geòrgiques mallorquines. Visc en un apartament del Pil·larí, just darrera Sometimes, per la Platja de Palma. M’he canviat el nom. Em vaig posar Ioliana, que em pega bé per fer la meva feina. Cada vespre, l’únic consol, és ballar damunt un bafle al so de la música de dos col·legues, Aubcoc i Nagdalac. He fet de tot: transvestida protranssexual, lesbo-vegeteriana, motera kamikaze, junkie penedida, militant i cantant de les Estidores Esmolades, un fester.
(…)
Escoltau-la, ara mateix, com parla amb una col·lega, Marel Zemia, de la
disco Elektron’s: Nosaltres, barques cremades d’una drassana virtual,
no podem fer res per ella. Emperò a mi allò que em treu de solc és que
faci tan bona cara, això és que no està bona. Això no m’agrada ni gota.
Vols dir que no es maquilla els sentiments? No ho sé, no ho entenc i
això em fa pensar com una desequil·librada. Els guiris que passejaven
per aquella carretera feta avinguda peatonal i bosc de palmeres
importades no escoltaven aquell diàleg de dues mosques vironeres ben
modernes que prenien aquell solellet d’aquesta primavera estiuenca de
2008 amb tota la impunitat del món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!