Asseguda damunt la terrassa del casetó del Molinar, Concepció Fèbries, esperaves un comprador que arribaria devers les set del capvespre. T’ho havien dit a l’agència immobiliària Creus&Volgërf. Els dies s’han allargat perquè s’acosta amb passes d’ocell, l’estiu. Era un pensament neutre. Havies decidit que només tindries idees d’aquesta casta: suaus, apagades, perdudes, immemorials. No calia atiar els records perquè t’arribaven de per totes parts. Com era que la companyia de mudances no havia carregat ni la taula, ni el trinxant, ni les oleografies amb animals de caça i verdures fresques, del menjador? No se’n dugueren ni el llit modernista de ton pare, ni aquell canterano isabelí de la padrina Llucia Santanor, del qual havies buidat, feia una setmana bona, el que et quedava de la roba de fil i els papers. Per què no miraves aquell paisatge del mar color de plom rere el passeig de formigó, els tres gratacels blanquinosos que havien fet a primera línia, a l’esquerra, et tapaven la perspectiva del castell de Bellver i aquelles ravenisses grogues que creixien per les encletxes de les rajoles blavisses de la terrassa? Allò que t’entretenia com un mal vici eren els niguls. No els treies els ulls de vista a aquelles tres masses immenses amb les butzes plenes d’aigua negrosa que es movien lentament com aquelles barcotes que havies vist quan anares a París amb ell, amb el teu home mort de mort sobtada, aquelles barcotes que suraven pel Sena com balenes lentes que, nouvingudes de la mar, no coneixien res, i s’ho miraven tot fins els detalls més petits.
Millor que no plogui. Si fa una bona brusca ho regarà tot, deixarà una claror color de perla i la casa semblarà que no té cap defecte. El jardí abandonat i brut agafarà aires romàntics amb les lluentors de l’aigua. Com et venien aquests ideones punyents com banderilles? Has mirat el rellotge, un salvavides, No passa gens d’hora. Avui en dia no hi ha gent puntual. Potser arribarà un temps en què la puntualitat es considerarà una falta d’educació. Com si t’hagués picat la tse-tse t’ha pegat un xubec fort. Tenies una passió de son. Pola, la transsexual que vivia a la porta del costat del teu pis, t’ho contava com si fos la cosa més normal del món, i tu Concepció, vídua amb una filla de vint anys, no ho podies comprendre. Ella es canviava als camerins de la discoteca Apol·lineos i ha sentit rialles. Eren uns nins mig amagats rera unes cortines. Pola ha agafat fua i n’ha pescat un. Què fas aquí? Volia sebre si eres un home o una dona. Li has contestat mirant-lo als ulls: jo era una dona dins un cos d’home. Ell ha fet cara d’entendre-ho i t’ha demanat: I què feres? Ho vaig contar a mumare. I què et va dir? Ho va entendre. Mon pare ja feia mesos que ens havia deixat, per sort. L’home amb un vestit gris i una corbat de quadres et pegava copets sobre la mà. Primer t’has disculpat quan era ell que et demanava perdó pel retard. Després l’has acompanyat per la casa i li mostraves els cruis i encenies els llums perquè es veiessin les humitats.
(…)
El jardí està fet un desastre, la terra és una pedra. L’haurà de
canviar tota si vol sembrar res. I posar, com a mínim, argila, arena i
turba. Ell, el senyor Pere Podeví, t’escoltava amb atenció i comentava
que tot li agradava. I tu et senties de cada vegada més remolesta. Ha
estat d’acord amb el preu. Heu quedat per anar al banc i al notari.
Concepció, has cobrat el xec com una autòmata i has signat aquells
papers com si fossin una sentència de mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!