Plagueta de Bord

La casa fa aromes de setmana santa, de Pasqua.
Dijous ens dugueren la freixura del me.
Divendres en dugueren el me trossejat.
Un menet jove que havia pasturat per aquests camps que envolten la meva escriptura.
Dissabte férem les panades, els robiols i els senyorets o crespells. Dinàrem de frit de me i frit de sang. I també de panades i robiols (de brossat, de crema i cabell d’àngel amb confitura d’albercoc).
Tota una política dels sabors.
Andreu Manresa a El País ha fet descrit, sense ni gota de grogor, un panorama des del pont del vaixell pasqual.
(…)

Quan m’he despert feia un salistre que tallava la pell. M’he deixondit de cop.
I he vist l’espectacle més sorprenent que no recordava de cap Pasqua: damunt el verd fosc dels garrovers, damunt el verd tendre de les heures, damunt el verd vermellós dels magraners, damunt el verd alimentari d’ametlons dels ametlers, damunt el verd epifànic dels caquiers i, finalment, damunt una tanca d’albercoquers en flor de cal padrí Gabriel s’aixecava aquell teló, ben arxiducal i pintat per Joaquim Mir, de la serra de Tramuntana, l’espinada d’Acrollam, amb el puig Major, el Masanella i d’altres més petits, tots enfarinoats.

Era el xoc de la postal potent, inutilitat-bellesa-voluptat, d’aquest paisatge on visc malgrat tota la merda de fems, grues i materials de construcció que empastifa el Pla.

Quina flipada de neu! Feia juguera, toquera, cantera, escriguera. Feia volera.
He volat fins aquella alimara Major com un torre de Babel envoltada de niguls foscs: la neu encesa de vidretons pels roquissars d’abismes em feia tancar els ulls. Després tot s’ha fus en negror i pluja.

Tot el sant dia m’he dedicat a cercar perspectives diverses sobre la neu. Això podria ser la definició d’un contemplador del paisatge. Era una obsessió veure com els meteors que passaven tottemps convertien el panorama en un calidoscopi de llums i de fosques, d’atmosferes, amb la neu, vista, entrevista, desvista, que s’apagava, lentament, amb ritmes germans als de la pluja, els niguls, els vents o la inclinació del sol quasi sempre amagat.

He passejat mils de metres entre valls i cims, d’enfora, i he comprovat com la neu esdevenia, després de mil i un intants d’esplendor, una cosa dormida: neu negra.
He tornat entre una brusquina molt desagradable que em tacava els ulls de llàgrimes falses.
M’he clavat el capell fins damunt el front.
Els cans no resaven, em lladraven.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!