Plagueta de Bord

Per què no escrius la vida de l’al·lota lletja a la qual son pare no pot suportar? Mon pare m’estimaria més si tengués els cabells llisos i els ulls grans i blaus, emperò els meus cabells són arrissats i els ulls petits i marronosos. Quan anam a la platja no em trec la roba. Dic que no m’agrada nedar. Mon pare em presenta com si fos una néta llunyana. Em diu que tenc un nas com una trepanadora i si em pos a plorar m’amenaça, i després em pega amb unes closcades qu em fan un mal terrible. No ploris que despertaràs a ta mare, m’amolla el molt cabró. Mumare dorm molt i fuma. Està malalta des que la tregueren de la feina d’ascensorista a l’hotel As Falt de Calvià. De llavors ha perdut l’alegria. Em mira entre les espires grisoses del fum i m’acarona: sembles un moixet, em diu amb un sospir, i després retorna al seu camel i a les seves visions. Mon pare quan arriba de la feina em diu que faig pudor. Que les al·lotes guapes fan bona olor. Que prengui una altra dutxa. I m’ofereix una aigua de colònia que sembla liniment, i em diu que em fregui el cos. Les al·lotes guapes són netes encara que no es rentin mai. Si jo hagués pogut veure la teva ecografia segurament ta mare hauria avortat. Els al·lots no són mai lletjos. Volies que contàs aquesta història? No, t’estimes més la de Magdalena Albertí. Tot va passar una nit que feia molt de vent i plovia una aigua de clauet que et pegava fuetejades a la cara. Magdalena acabava de fer dinou anys i sortia del forn on despatxava per pagar-se el lloguer del pis que compartia amb la seva amiga Teresa M. Estava a punt d’entrar al seu portal del carrer General Riera, just davant per davant de les Hermanites. Abans de morir dessagnada va dir que havien intentat violar-la. Ho va amollar amb un fil de veu a una veïnada que la va trobar enmig d’un bassiot de sang. La policia descobrí un ganivet de carnisser en una paperera davant la sala Rivoli. No hi havia empremtes digitals. Ara per ara no saben qui és l’assassí. Xisca M., una policia municipal contà a un periodista, Romà R.: aquell vespre va fer un vent amb velocitats de cent quilòmetres hora. Queia de tot per les avingudes. El telèfon no s’aturava de sonar. Retiràvem arbres, treiem branques d’enmig dels carrers, toldos esqueixats, revisavem façanes, ajudàvem a la gent, feiem de tot. Vaig ser la primera autoritat que la va veure, a Magdalena. Sabia que era morta i no m’ho volia creure. Vaig començar la recerca. Un al·lot havia vist l’home quan sortia del portal: era mitjancer, rodonet, duia el ganivet amb el qual havia pegat les set punyadades com un trofeu. Aquell al·lot quan el va mirar amb la bragueta baixa i aquella pinta va suposar que era un boig. I va seguir més depressa cap a ca seva. Avui, els familiars, amics i veïnats han posat flors i espelmes al portal perquè fa dos anys que va passar la feta. No han trobat l’assassí. Hi ha moments en què algú recita un poema o canta una cançó de bressol. Després llargs moments d’un silenci fet d’alens de sofriment i llagrimes concentrades. Teresa M., en un racó es menja un mocador de ràbia. Hi ha uns tocats que xisclen rabiosos des del jardí de les Hermanites. Semblen el cor de la tragèdia grega. Teresa M. em diu que aquell vespre ella no va anar a dormir al pis. Tenia un noviet al Coll d’en Rebassa. I l’endemà no s’estranyà que Magdalena no fos a casa. Aixecà el telèfon i era la policia. Va mirar milers de fotos i no va reconèixer ningú. Un sonat, un tarat, un malalt dins una nit de vent. N’hi ha tants! Pens que això és memòria històrica de bon de veres, també, tan bé. Els grecs deien que era la veritat i no la memòria el contrari de l’oblit. Vols una altra contarella?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!