Estic cansat. Estic oiat. Estic emprenyat. En Maragall i en Zapatero sembla que ho tenen clar. En Maragall accepta el text de la Constitució Europea en català de València com a propi. En Zapatero entrega cinc textos per quatre idiomes. Quina animalada! Això és política progressista, això és pedagogia, això és amor a la veritat científica? En Maragall el matí diu que ho durà als tribunals, l’horabaixa ho desmenteix. Els seus dos socis tripartiters s’emprenyen. Els de convergència s’enriuen. Els pepers-blavers de Camps fa mambelletes davant la cerimònia de la confusió que afavoreix els seus interessos de destructors de la llengua catalana. Pobreta llengua tan malmenada!
On putes anam per aquests camins de cruor, de botxor i de política cultural dolentíssima?
Qui són els asessors d’en Maragall que li fan un article a El País de diumenge que fa feredat?
No m’allargaré. Havia fet un míting fa una estona i per un error informàtic propi m’he carregat tot quant havia escrit.
Allà parlava amb més ràbia i fervor perquè trob que tot això ens fa perdre molt de temps quan la llengua catalana fa el bategot i ens hauríem de dedicar tots a reanimar-la, a vivificar-la –els poetes, les madones i els científics, els jovençans, els professors, els paletes i els amos, els pagesos, els constructors, els obrers i les tietes, els industrials, els advocats, els hotelers i els vidus, els gais, els masclots, les feministes i els excursionistes, etc. etc.–, a fer-la gustosa, sàvia i potent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’entrada, benvolgut Biel, et diré que qui li fa aquests articles al Maragall, o és en Puigverd o bé algú clònic, no ve d’aquí.
No, no som allà on érem, fóra injust dir això si pensem en la caverna pepera, però no hi confiïs gens amb la pretesa esquerra espanyola. No parlo del Psoe perquè m’he rentat les dents… Maragall calla covardment, com sempre. Als Iceta, Montilla et alii, el català els és una nosa, una excrecència que esborrarien si tinguessin prou valor per fer-ho… Ho hem d’admetre, el català s’ha convertit en el principal escull que tenen els socialistes per tal de poder assimilar Catalunya al Nordeste peninsular. Per a ells no som res, i no els culpo. Som nosaltres qui hem de ser alguna cosa per nosaltres mateixos.
Però és clar, els discursos del Psc els fa gent amb un complex de culpabilitat enorme, Puigverd, etc, que, en realitat, mai no podran superar el fet que són diferents. ¿Què fan, doncs? La llei d’or, tot col·lectiu sotmès, discriminat, maltractat, des de la visió del més fort, sempre acaba tenint la culpa de la seva pròpia desgràcia.