PÀGINA DE PELL

Escric per no oblidar la intensitat única d’aquests moments…

Dic fort: per què l’amor no existeix enlloc on tu no ets? L’esforç respiratori de la llarga caminada cap a la torre del Salobrar m’ha demostrat que estic dins una penúria de vitalitat garantida. Només pens que fa tres mesos, dos dies i quatre hores que ens coneguérem, Jordi, i que el món sense tu em sembla que no té gaire sentit. Som boig? Tu m’ho dius sovint. M’és igual. Els tres ametlers que hi ha devora la camada que duu al puig Rovellat són una brodaria blanca de milers de floretineues feta per unes mans femenines delicades, perseverants i plenes d’ofici sobre el llenç del cel. No trobes que tenc una tendència cap a la cursileria que tu no em frenes gens? He pensat que em podria dedicar a fer exercicis descriptius de botànica ametlerera, com quan em pas hores jugant amb el teclat del vell piano llogat i que vaig col·locar dins l’apartament de s’Arenal en un assaig gimnàstic i relaxador. He agafat un branquilló d’ametler florit amb molta delicadesa per no fer malbé cap calze, corol·la o pètal i me l’he acostat al nas: un viatge cap a un altre món que he recorregut amb la lentitud de les lleugereses. Tu, Jordi, sempre al fons. Mentre feia aquesta operació, he pensat en un redol de cèl·lules epidèrmiques del teu cos on no hi hagués una empremta meva, Jordi, i no el trobava. Els pètals són com aquesta llum de neu als cims de la serra de Tramuntana, que canvia de color segons els niguls que la cusen, que la repunten, que l’eixuguen, que li donen les lluentors del crestall de roca. Totes les sinonímies del blanc no basten per dir el temps que he surat entre les ales dels pètals de les rosàcies febrerenques, d’un gris blanquinós d’enfora i roses quan els fas volar, flocs volubles que, cavaller com m’anomenes, he muntat en aeronàutic viatge. Volcànica fosforescència que em tapava de negrors sobtades i regirons de tall. Ets clar i enigmàtic. Sempre em sembla que m’amagues alguna cosa fosca, però és la diferència d’edat. Quasi tens l’edat del meu fill. Voldria retenir-te dins una gàbia de paraules i no sé com. Aquests darrers temps són avorrits, tediosos, sense gust. He de veure una mala fi de persones que sembla que no saben qui són ni què fan damunt la capa de la terra. De vegades aquesta certesa em pertorba molt i bec un parell de drais a l’Stilton, un dels pocs bars de Palma en què em sent protegit. D’ençà que ha començat l’hivern mir molt els objectes. Tu n’ets la causa. Aquells dibuixos esplèndids que fas de qualsevol cosa m’han despertat l’atenció que només practicava amb els negocis. M’has fet llegir el món amb clarors noves. M’has fet veure-hi. Per això et vaig repetir l’altre dia que no m’havia enamorat mai. Amor és desig de coneixement, és percepció novella, és creixement de la sensibilitat. Ahir em vaig penjar una mala fi d’hores amb aquella escopidora de La Roqueta —una carota humana esclafada com la d’un enemic del ceramista, amb la boca ben oberta, on anaven directament els gargalls— a la qual tens tanta devoció. Em fa gràcia que l’art del mestre roqueter desconegut hagi convertit en objecte de contemplació un depòsit de misèries. Tot el sant dia pens en tu i em rebel per la diferència d’edat. Per què no et vaig conèixer fa estona? Quan m’arrossegava per una vida mediocre i sense sentit. Voldria que les agulles dels mots t’immobilitzassin un instant abans del vol nou. Voldria veure’t amb aquell banyador que t’emmotlava el sexe al caló de Sant Antoni. Voldria lluitar contra la fascinació que em produeixen les teves formes d’expressió, que duc com una pell interior mala d’arrabassar. Voldria sentir-te conduint amb els peus nus el golf i pitjant a fons l’accelerador per la carreterona dels Sagrinyols, ran ran de l’abís, amb tots els blaus i els maragdes de la badia al fons. L’hora era punyent per mor de la transparència gelada de l’aire i, per afegitó, aquesta tendència meva, darrera i antiga, cap a les pèrdues. Em renyares. Per què penses en finals si encara no hem començat els principis?, em deies mostrant-me aquelles dents tan blanques com carnívores. Somnii despert. Et sent efímer, a punt d’evaporar-te en qualsevol moment. Tu encara guardes massa secrets per a mi. No vols que ens vegin en públic, quan jo t’exhibiria pertot. El camp tot verd entreteixit d’espasetes liles. Agaf la llum que puc amb les ninetes badades a les totes: veig el teu cos bell, dur, escultòric, i el percep com una totalitat, un cos fet de temps, un cos fet de silencis. Et mir dormir al meu costat. Bes el teus alens, et sent etern i fugaç. M’aferr a la plenitud de la teva carn gustosa: lluny l’exili, els abismes, les erínies. Et morreig l’aire, em llanç als solcs plens d’ordi tendral i margalides grogues. Rajaplomeig. Arrabàs en el somni les espasetes liles i pens, cop en sec, en l’urna de vidre amb el teu cos mort, transfigurat. Dins la fosca del llit, entotsolat, somnii en la dolcesa del cos aquell. Respiració de l’absència. Engolesc el teu escrot mentre xucl la bonyarruda pedra blanca. T’ho confessaré, Jordi: he desitjat no escriure pus, no escriure’t pus (no escriure, i després, quan ja he començat, deixar d’escriure). Feia un dia tapat, gris, bellíssim. He anat per la drecera dels Entreforcs, on vaig rebre la comunicació terrible: parties per a un viatge d’estudis. Hi havia un aire de tempesta entre nosaltres. Callàvem  caminant cap al mar. Et vaig mirar amb molta de tendresa i una certa violència. Tu, des del mirador Obac, digueres: Veus els Còdols Daurats? Escolt les paraules “còdols daurats” plenes de batecs dins la teva boca. I vaig saber que t’havies infiltrat en la toponímia com en el meu cervell, per sempre. Necessitava tocar aigua de mar. Remullar-me en aquella cala on et vaig estimar tant, on et vaig mirar tant, on et vaig adorar tant, on et vaig dir tantes de vegades «t’estim» que crec que el meu crit ha quedat arrelat a les petites dunes, a les assutzenes, a les ones, en aquells colors que t’envoltaven: als lliris inexistents. Tot el camí he pensat el mateix: no escriuré pus per a Jordi. Una caramutxa florida m’ha fet vacil·lar. He comptat els pètals de cada flor i he vist en aquella vara l’assassí del meu desig. Una idea doiuda, però l’anunci de la teva partida m’havia enfollit. Dominis sensorials diferents em reclamen. Cops d’espasa dins l’aigua. L’acabament d’una sensació voluptuosa em recorre molta d’estona. M’estim més el temps que precedeix l’amor que l’amor mateix. Llunes. Platges. Estacions. Camins que no són dreceres. La història del teu cos com un enigma. La mà que dibuixa els mots amb cal·ligrafia energètica em fuig. Com puc explicar això? La boca parla al mateix temps que la mà escriu. Hi ha intercanvis entre les dues. Emperò la mà hi guanya sempre. La mà nutrícia, la mà acaronadora, la mà ideadora, la mà travessada de veus que ixen en totes direccions. Dic les paraules. Neix una cambra d’ecos: un palimpsest de tonades. Retur a les totes. Renesc a les totes. Darrere la gargamella hi ha l’arrel del pler. Xucl els sons que lubrifiquen el sentit. M’embal. Em perd. Retorn. Caic. M’aixec així com puc. Cerc la fórmula justa que ho posi tot en fase, en frase. Agaf objectes i els descric: crid cadascuna de les superfícies, les palp, les estameneig, les estim, les abandon. Llegesc les coses. Et llegesc a tu. Avanç cap al fracàs ploma alta. Esdeveniments mínims em recorren. M’enfony per viaranys foscs: coves, fondals, invitacions a l’abisme. Una extrema fatiga física em fa clarivident un instant. Anot pèrdues sempre seguit. Escolt tam-tams que no sé traduir. La pluja, la pluja incessant als vidres. Va ser molt ràpid i inesperat. Érem dins ell llit de l’apartament arenaler boixant com folls. A la nit parties de viatge. Aquell apartament tan alt que dominava tota la badia. Et repetia les lletanies de l’amor. Cridàvem, fèiem alens espessos, ens mossegàvem, ens entràvem i ens sortíem, ens besàvem, ens pegàvem, ens rapinyàvem, ens acaronàvem. Només record que a la porta de la cambra aparegué la cara del meu fill. Va pegar un gran xiscle terrible i partí corrents. No vaig tenir temps d’agafar-lo abans que es tiràs per la terrassa. Després tu em contares, desesperat, que feia dos anys que us estimàveu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *