1 de juny de 2014
Sense categoria
0 comentaris
LLAMP NEGRE
Emily Brontë ha escrit: The entire world is a dreadful collection of memoranda.
Fa uns dies em vaig despertar enmig de la nit i em vaig demanar on era. No és que sortís d’un somni complicat amb molts de personatges i laberints com em sol passar de vegades quan em trob amb els ulls mig clucs veient esdeveniments extraordinaris com l’assassinat d’algú que no conec de res, una dona de trets borrosos, acompanyat de la trencadissa de vidres d’un mirall, o quan em veig a mi mateixa ensumant el perfum cloroformat d’un ram de roses vermelles mig esfullades damunt unes rajoles de daus blancs i negres que regalimen sang fresca.
[Imatge de Sebastià Perelló]
El llit em feia tremolar i em sentia a l’abast d’un invasor enemic que entrava dins el meu cos. Empesa per una angoixa irracional alenava fort i intentava fugir d’un ofec que em deixava estormiada sense acubar-me del tot. Em volia aixecar i em temia que tenia les cames bloquejades. Era ben conscient d’una pèrdua d’energia i per això em quedava immòbil, procurant no pensar res. I a poc a poc tot tornava al seu lloc: les cames es movien, el cor deixava d’anar a les totes, el pantaix s’apagava i els ulls s’obrien molt lentament i podia veure la tènue claror de l’albada damunt el jardí primaveral on ella va ser tan feliç. Ella, la dóna a la qual dedicava hores i hores cada dia per intentar descobrir el perquè d’una desaparició. Ella, la dona que em va seduir des que vaig saber que havia inventat aquelles vitrines misterioses plenes d’escenes tan belles com incomprensibles, i va ser una seducció tan exigent i tan obsessiva que ho vaig deixar tot per anar darrere les seves passes. El director de la meva tesi, el doctor Pau Verrier, m’ho havia dit ben a les clares: certes artistes de la postguerra ho havien passat tan malament que s’amagaven sempre seguit fins i tot en les seves obres i en els seus escrits. I, també, en la seva vida. Des que va fer la seva darrera exposició a la Sala Chopin del Casal de les Arts de Palma el maig del seixanta-set ningú no en va saber res més. Les dues nebodes comunicaren que la seva tia havia partit per fer un llarg viatge per Àsia. Res pus. Na Felipa i na Isabel són molt tancades i parlen amb frases curtes que no admeten rèplica. No sé si et voldran rebre. Tot el que es refereix a la seva tia ho tenen molt gelós i cap historiador no ha pogut penetrar en el sancta santòrum de Tòndria, on Maria Braderol va bastir el seu palau blindat contra tota casta d’enemics, de curiosos i d’admiradors. Com podia ignorar un repte així quan aquelles capses que només havia pogut veure en algunes col·leccions privades eren com a piles atòmiques que irradiaven tota casta d’imatges fosques, tenebroses, lluents i macabres. Reliquiaris d’una vida turmentada, recordatoris d’una existència definida per una perceptibilitat fràgil que es reflectia en la tria dels materials, en la disposició rara dels objectes, en la complexitat terrible dels replecs i en una atmosfera malaltissa que ho amarava tot, obres que donaven testimoni d’un temps feixuc i estremidor: autobiografies puríssimes d’una dona desfeta, escorxada, que mostrava reproduccions dels seus òrgans, de la seva carn tumefacta, i fins i tot de la seva respiració accelerada en aquells caramulls plens d’ones viscerals, i extremadament sensitius. Hibridacions d’una matèria pútrida amb ossos, gases, flors, insectes, randes i fotografies que s’aferraven als vidres i l’esquitxaven de constel·lacions de punts multicolors com si un terratrèmol els hagués sacsejats amb violència. De vegades uns grans cruis mostraven l’amplitud de l’impacte d’una carnisseria de filaments com venes seques, caps esclafats i cors morts. Audàcia, desimboltura i una irreductible originalitat eren els trets d’aquelles obres inoblidables. Quantes més coses precàries reunia de la Braderol —escrits, records, fotografies, cartes— més m’adonava que feia feina amb un condensat d’humanitat pura, reduït a les seves dades elementals. La Braderol expressava d’una forma episòdica i molt fragmentada i des de múltiples angles qüestions tan fonamentals com l’universal, la identitat, la bellesa, el dolor, l’herència i el poder. Ella em deia que posseíem el bosc i que posseíem el cel. Ella em deia que posseíem l’encantament renovat cada dia del camí que fèiem. L’essencial és la vida més nua, més rude, aquella que ens queda quan la resta ens ha estat robada. Cada dia té el seu verí i per aquell que sap veure-hi, té el seu antídot. L’art és un treball de curació. Té alguna cosa a veure amb la curació. Una curació de la vida. De la vida sofrent. De la vida terrible d’aquests temps miserables. Estranyament per curar cal primer de tot emmalaltir-se. Emmalaltir-se d’emocions, emmalaltir-se de bellesa. La meva feina és transmetre una emoció que m’ha vengut. Fer que aquesta emoció sigui contagiosa. L’excepcional és l’ordinari: una fesomia, una margalida groga en el camp de blat verd, una paraula musiquera que has escoltat en algun lloc. L’art de viure consisteix a guardar intacte el sentiment de la vida i no desertar mai el punt de meravellament i de sideració que permet a l’ànima de veure-hi. Estimar les coses petites, els no-resos, els menys que no-resos, que fracturen la vida, que la reobren i l’ajuden a respirar de bell nou. Quan aquests esdeveniments succeeixen ho sabem perquè ens donen un espècie d’alegria sense raó i sense explicació. Si els planetes segueixen les seves òrbites i si la terra es troba davall els nostres peus és gràcies a aquests no-resos. Hi havia en Maria Braderol alguna cosa de l’ordre de la ingenuïtat i de la innocència que em desarmava completament i em deixava en els braços de l’entrega més passional. No fou gens fàcil arribar fins a les nebodes. Na Felipa i na Isabel no rebien ningú que volgués estudiar la seva tia i s’havien atrinxerat dins Tòndria com en una gran fortalesa. La Braderol havia dit en un quadern que voldria que es recordassin d’ella com d’una brisa lleugera. Així vaig arribar a Tòndria aquell horabaixa primaveral. Madò Damiana, la majordona i els quatre cans raters —en Valdor, en Neddy, na For, i n’Eshmer— foren els meus passaports per aconseguir que em donassin una audiència. La meva facilitat per relacionar-me amb els animals va fer la resta. Elles cediren perquè m’havien vigilat de darrere els vidres del gran hivernacle i havien comprovat com sabia enrotllar-me amb aquells animalons que eren com de jugueta. Na Felipa i na Isabel parlaven molt poc. Jo no em vaig aturar d’explicar la meva passió per la seva tia des que vaig conèixer algunes de les primeres obres. Vaig notar des del principi que a elles no els interessaven gens allò que jo anomenava les Vitrines de la Bellesa i del Dolor. Però les encantava demar-me coses sobre aquella parpella vaga que em feia que un ull em quedàs molt badat i l’altre mig tancat. Crec que aquest problema que sempre intentava dissimular amb ulleres fosques que no vaig dur en cap moment en la seva presència les fascinà. M’obriren cadascun dels tresors que s’acumulaven a Tòndria amb la lentitud de dues sacerdotesses d’un culte totèmic. Al cap de dos mesos em convidaren a passar un cap de setmana amb elles per poder respirar l’aire on va viure i va crear la Braderol. Ara estic catalogant la seva biblioteca infinita, i això em dóna una idea de la vasta cultura que va acumular al llarg de la seva vida. Estic molt nerviosa perquè sé que en qualsevol moment podré fer alguna descoberta sensacional. Aquesta nit hi ha hagut una gran tempesta d’estiu. Havia deixat oberts els vidres que peguen al jardí i podia veure les ziga-zagues fluorescents dels llamps. M’he aixecat per por que no entràs aigua, i quan ja era devora la finestra les he vistes a les dues que s’acostaven cap a mi per l’ample passadís. M’he regirat perquè amb les seves llargues camises de dormir plenes de randes eren talment dos fantasmes. N’Isabel duia alguna cosa entre les mans. Era una urna. Aquí tens les cendres de la tia Maria Braderol. Volem que et facin companyia. En aquell moment he sentit que podia donar per acabada la meva recerca. L’artista s’entregava amb el més sagrat i el més volàtil. Una verga de foc d’un llamp ha esclatat al jardí. I he vist que totes tres volàvem enrevoltades de pols pels espais siderals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!