Plagueta de Bord

UN ESCRIPTOR SINGULAR. Vaig conèixer Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955) a Mallorca fa uns cinc anys i em va semblar un home encantador i molt savi. Em va dir que estava enamorat de Barcelona, on havia viscut de 1975 a 1978, que tenia una casa al Pallars Sobirà i que se sentia molt feliç de ser a l’illa. He de dir que m’entusiasmà el seu català magnífic com m’entusiasmà la seva obra. Per tot això el vaig convidar al Festival de Poesia de la Mediterrània, on passàrem uns dies plegats que recordaré sempre perquè Colm és un poeta narrador nat que quan conta qualsevol cosa poses tot d’una l’orella per no perdre’t ni una síl·laba.

                                   ***

UNA HISTÒRIA IMPRESSIONANT. No sé com em va arribar que Colm Tóibín escrivia un monòleg sobre Maria, la mare de Jesucrist. Vaig pensar que seria un tour de force posar-se en el cap de Maria i fer-la parlar. Però per aquelles casualitats que no existeixen a l’atzar el vaig trobar a Barcelona on havia vengut a veure una òpera al Liceu. Devia ser a principis de 2012. I li vaig demanar tot d’una per aquella obra. Va estar contentíssim de la meva pregunta i es va desfer en explicacions magnífiques sobre el naixement del que seria el text d’El testament de Maria (Amsterdam en català i Lumen en castellà). Em digué que tot havia començat a Venècia quan va anar a veure l’Assumpció de la Mare de Déu de Tiziano a Santa Maria Gloriosa dei Frari. «La pintura és de gairebé set metres d’altura. Hi ha dues divisions encantadores en la composició. La primera divisió és el cel pàl·lid entre els mortals sorpresos que estan dempeus a terra i el núvol per sobre d’ells, impulsat pels àngels, que porta la mare de Déu amb el seu meravellós vestit vermell i amb una túnica blava. La segona divisió és el cel d’or per sobre de Maria, la qual s’eleva amb els braços estesos cap al Déu que està per sobre. Aquest és el cel dels cels.» Després em va contar que també havia quedat molt impressionat per una crucifixió de Tintoretto de dotze metres d’ample que hi ha a la Scuola Grande di San Rocco. Afegí: «Crec que l’escletxa entre aquests dos quadres em va fer preguntar-me com la figura impotent de Maria al peu de la creu quan el seu fill va ser crucificat podria haver-se convertit, en la doctrina catòlica i la pintura italiana, en la reina del cel. Com més temps vaig passar mirant pintures a Venècia més vaig arribar a sentir que la història de la seva transformació responia a una necessitat pictòrica, o la necessitat d’un contador d’històries». I a partir d’aquí, després de llegir els Evangelis, especialment el de Joan, amb la inspiració de les cantates de Bach, la lectura dels tràgics grecs, sobretot Èsquil, i alguns llibres d’antropologia i història sobre la figura de Maria, es posà a escriure el que seria un monòleg que després es convertí en novel·la. Colm em deia: «La figura de Maria és la d’una dona traumatitzada; la seva veu s’umpl de terror i dolor, però també està plena d’una espècie d’intel·ligència pròpia. Ella es manté en aquesta casa efesenca, en mans de dos homes, que poden o no ser sant Joan i sant Pau. Ells ja estan tornant a crear el que li va passar al seu fill perquè volen que es converteixi en una fe. Per això la disgusten i els menysprea. Ella també té por, i necessita la seva protecció. Ella s’ocupa de la veritat del seu propi sofriment, la veritat del que havia vist. Un cop, només un cop, ella té l’oportunitat de dir el que va passar. La seva versió de la mort de Llàtzer, o les noces de Canà, o la crucifixió mateixa pertany a un traumatisme, a la memòria personal, al temps perdut, en lloc de mite, o de la fe. Ella parla en un etern present, en el paisatge dominat pels déus grecs, on va viure els seus dies. I així vaig començar a treballar. El llibre, em vaig adonar, hauria de ser curt. S’hauria de reflectir en els seus tons que no hi havia molt de temps, i que cada paraula era urgent.»

                                   ***

UN LLIBRE FULGURANT. Primer de tot he de dir que tant la traducció d’Enrique Juncosa al castellà com la de Maria Rosich al català són esplèndides perquè reflecteixen aquest flumen orationis, aquesta riuada verbal de la veu de Maria amb totes les músiques de cadascun dels dos idiomes. Aquella forma de recordar de Maria cadascun dels episodis de la seva vida té alguna cosa molt humana que t’enganxa des d’un bell principi. Tots els fets que coneixem a través dels evangelis queden transfigurats, materialitzats, revists, vists de bell nou des d’una perspectiva inconeguda, la qual cosa els dóna un plus de veritat. I la bellesa de la llengua es mescla amb la duresa, l’aspror i el nervi d’aquella dona que conta amb moltes de perplexitats els episodis de la vida del seu fill des de la seva infantesa i educació, la seva vocació d’home del poble, la seva predicació i la seva crucifixió. Aquella dona jueva, viuda d’un fuster, pagana i sense estudis, que viu a Efes i l’únic fill de la qual va morir a la creu per haver dit que era Fill de Déu, haver fet miracles, denunciat la hipocresia dels jueus i haver desafiat el poder romà, no comprèn la revolta de Jesús ni el sacrifici de la seva vida per redimir el seu poble. Aquella dona que va veure el calvari del seu fill però que en el darrer moment no el va veure morir, perquè va fugir aporuguida del Gòlgota, ens conta el seu evangeli que ens commou, ens toca i fins i tot ens crea emocions tan intenses com el do de les llàgrimes. Una obra modèlica que cal llegir i rellegir. Un petita obra mestra. Gràcies, Colm!