15 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris
‘PLEIN AIR’
Algun dia voldria contar la història de dues persones per a les quals viure separades és un martiri.
Et vaig dir que la llum és un espectre continu de longituds d’ona, la qual cosa significa que existeix un nombre infinit de colors. Tu em mirares com si fos un orat que amolla la profecia més enfollida de la història. Però l’ull humà només conté tres tipus de receptors, anomenats cons, que responen a longituds d’ona específiques de llum vermella, verda i blava. Som éssers tricromàtics, encara que hi ha algunes dones que tenen un con especial per al groc i són tetracromàtiques com les aus i els marsupials. I també hi ha mamífers que només tenen dos receptors i són dicromàtics.
Ja ha parlat el doctor, el doctor feminista per afegitó, em digueres amb un somriure una mica sarcàstic amarat de tendresa mentre mesclaves un blau de cobalt i un blau de Prússia per fer aquella superfície marina que teníem allà davant: cala Cristall. Havies pintat les pedres rodones de la platja, la desembocadura del torrent Grinyol, amb uns canyella i bronze que convertien les ones d’un lavanda blanquinós entravessat de jade en una invasió de pinzellades furioses, de replecs que esquitxaven. Hi havia alguna cosa salvatge en la forma de posar els pigments damunt la tela. El cel mesclava l’heliotropi, el lila i el magenta. Els farallons que tancaven la cala per ambdós costats tenien una estructura de granes, marrons i ocres que es recobrien en algunes clapes de celadont, chartreuse i verd maragda. Pins sur-mer. La mar gran i antiga estava plena de regruixos d’aquella capa sorrenca irregular que havies aferrat recoberta de tons verd veronès i xarxet que li donaven una profunditat bellíssima. Amb el rosa i el salmó havies bastit aquell casetó de pescadors i un escar aferrat a les roques mareses. El cel tempestuós tenia pigments de coure, carnació i castany rogenc amb pinzellades d’un gris argentat que apareixien quasi a l’alçada de l’horitzó. No t’agradava gens que et miràs cercar cadascun dels pigments, fer les mescles dels colors, llançar-los sobre la tela amb les diferents eines —pinzells, escarpres, espàtules, punxons, graneringues, etc.— i tractar-los amb els tremolors i les sacsejades de la teva visió. Havia agafat la meva plagueta, Atles de núvols, i m’havia amagat darrere unes estepes blanques amb flors liloses com de paper de seda que, a través de les fulles gomoses, em permetien veure’t de gairell. El cavallet sobresortia de la mata gegantina que tenia en la davallada cap a tu i encara que la tela no fos gaire gran podia contemplar amb un poc de focus aquella finestra del teu cervell que inventaves dins el silenci renouer del mar. Cada quadre teu era un viatge mental en què tu i jo no teníem ni el mateix itinerari ni el mateix punt d’arribada. Això m’impressionava. Quan arribàrem a aquella cala desconeguda que cercàvem com a nàufrags, després d’haver-nos perdut per caminois plens d’esparregueres que m’havien fet una sangada a les cames, cercares el mirador que et convenia per començar la feina i digueres paraules que no entenia on es barrejaven les al·lusions hermètiques i aquella inseguretat que jo sabia que t’agafava quan estaves davant un paisatge tan complex, tan ric i tan enlluernador, tan nou, amb una llum que no sabies com podries reduir a les dimensions d’aquella tela que duies davall el braç com si fos el revelador darrer de la teva vida. Aquest vent blau tapa de bell nou el cel de mal temps, en els confins de l’horitzó s’acaramullen els niguls negres carregant humitat per a més tard. Quan relliscam en un món ple de saturació i de pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobam en el silenci musiquer de la natura. Em parlaves del pas del temps a la pel·lícula Amour d’Haneke, recordaves Beethoven quan tocava per a Dorothea Ertman, que havia perdut un fill i només la música consolava el seu inacabable dolor, et feia mal pensar en Venècia, que desapareix davall l’aigua, i en un Dick Borgade moribund dins la boira i amb el maquillatge corregut a la pel·lícula de Luchino Visconti. En aquest quadre vull reflectir la profunda tristesa de l’Europa d’ara mateix, vull caçar aquesta llum primigènia, aquest misteriós diàleg de la terra, el cel i el mar dins un aire sedassat pels meteors. Vull fer com quan Mstislav Rostropòvitx va plantar una cadireta devora el checkpoint Charlie de Berlín per tocar les suites de Joan Sebastià Bach. Era a finals de 1989, la caiguda del Mur. Les notes sonaven més malencòniques que alegres, més tràgiques del que calia esperar dels altres renous, els clamors de llibertat. I alguns del qui escoltaven i creien que allò era l’ocurrència d’un músic jubilat li llançaren unes monedes. Va ser l’instant d’una commiseració: Europa tirava menuts perquè el saltimbanqui pogués sobreviure en el nou ordre del triomf. Crec que després d’aquestes paraules o unes de semblants que he recollit en el meu quadern perquè no se m’oblidassin, començares a plantar el cavallet i a ordenar les teves lloses per pintar. No t’entenia. No et podia entendre. La nit anterior m’havies dit que estàvem malalts d’èmfasi. Havíem boixat com dues bèsties luxurioses. Com si fos la darrera vegada que ho haguéssim de fer. Com si fos un final. Això em feia por. Era com si de cop m’abandonassis. Després fumàrem un joint i tu et posares a delirar. Voldria congelar aquests instants de transfiguració en els quals sent que em desintegr a l’instant just d’atènyer el clímax, que em polvoritz en un desbordament sensorial que amenaça la integritat del meu cervell. Per tot això invoc l’essència fascinant de les nostres parts íntimes que són el pont entre la carnalitat i l’esperit. Sempre hi ha alguna cosa que creix, es dilata, es dissol i explota. Voldria assimilar les meves imatges a l’orgasme per elèctriques, abstractes, orgàniques, progressives, crepusculars, plenes d’energia que s’eixampla i es perd. Després quedares adormit cop en sec. A poc a poc em vaig aixecar per escriure la teva veu desfeta que m’havia arribat en fragments, amb construccions trencades, amb aquella manera teva tan indirecta de confessar les emocions més potents, els desigs més clars, la forma d’ensinistrar un paisatge. Ara, quan s’acostava amb passes accelerades una gran tempesta, i el xasss-xasss-xasss de les ones era una música polifònica contra les pedres rodones que s’arrossegaven, tu sismografiaves tots aquells elements vivíssims. En la mirada que recollia el flamejar blanc dels batecs d’aquelles ones de cada cop més braves tu tornaves eterns els elements del paisatge. Just abans de caure les primeres gotes em digueres: Ja he acabat. Podem anar cap a la caseta perquè si no, quedarem xops, mentre recollies amb cura totes les eines de la cacera. Avui, tants d’anys després, encara m’acompanyen els teus quadres, que vaig salvar del foc per a la meva contemplació solitària.
[Gràcies, Rafel Joan, per la teva pintura incessant!]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!