Plagueta de Bord

 Ho he de repetir des d’un bon començament: som un fan, un grupi, un lector de diaris que els necessita i els devora sempre seguit. Puc recordar entre les meves primeres lectures d’adolescència, aquelles que es fan quasi d’amagat i duren hores i hores de somnieig i encantament, un diari d’una dona que m’enamorà: Marie Bashkirtseff (1858-1884). Era una al·lota de bona família i origen rus que dins la tancada societat francesa del denou va aconseguir ser una pintora, una escultora i una escriptora excel·lent i morí molt jove. Allò em va impressionar. Les activitats incessants d’aquella dona, les seves reflexions, els seus dubtes i problemes, foren els meus i a través de la seva escriptura em va pegar una escriguera de no dir i vaig començar a redactar els meus primers diaris.

Altres diaris que formen part de la meva atmosfera més íntima són els d’André Gide, el de Paul Léautaud, el de Valery Larbaud, el de Julien Green, el de Virginia Woolf, el d’Ernst Jünger, el de Miguel Torga, el de Jules Renard i un llarg etcètera.

Ara vull donar les gràcies perquè el passat novembre de 2013 va sortir una edició magnífica dels Diarios, Alejandra Pizarnik (Editorial Lumen), d’Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, 1936-1972), a cura d’Anna Becciú. La Pizarnik ha estat per a mi una poeta d’aquelles que segur que hauríem estat bons amics. Els seus versos voregen els territoris més foscos dels humans: la depressió, l’ànsia, la insatisfacció, el dolor, l’amor i la mort. La seva vida, com la de la Marie Bashkirtseff, va ser curta i intensíssima. Filla d’uns emigrants jueus d’origen rus i eslovac, de joveneta tenia problemes de quequesa, d’acné, de pes i d’autoestima. Va estudiar una mala fi de coses: literatura, periodisme, filosofia, pintura, psicoanàlisi, etc. El seu caràcter rebel, extravagant i seductor va fer que durant la seva estada universitària es convertís en el centre de nombrosos actes socials. Juan Jacobo Barjalía, professor de Literatura Moderna, la introduí als grans escriptors (Joyce, Proust, Claudel, Kiekegaard, Bréton, Leopardi, etc.), que ella llegí a fons. Començà una teràpia amb el doctor León Ostrov, que aconseguí eliminar la seva quequesa i convertir-la en una dona d’una dicció sensacional, amb una intel·ligència i una elegància que la feren un personatge fascinant i excèntric. El 23 de setembre de 1954 comença el quadern del seu primer diari. Les seves angoixes, els seus anhels, les seves invisibilitats, els seus llibres, els seus escriptors estimats, tot això és la matèria d’unes línies que tremolen quan les llegeixes, que t’emocionen i et fan vibrar fort. El pessimisme i la solitud formen la seva vida, que transcorr entre una bohèmia on es fuma i es beu molt i la vida universitària, que li mostra molts d’autors nous, i també la vida amistosa, que li obre perspectives excitants i ben estimulants. Mentrestant va publicant els seus llibres de poemes, acollits amb entusiasme per cercles minoritaris i esnobs. L’any 1959 va a París, que serà el principi de coneixences extraordinàries com les de Julio Cortázar i Octavio Paz, que es convertiran en mestres i protectors d’una Alejandra que navega a la perfecció per aquells cercles parisins on es fa amb Italo Calvino, André Pieyre de Mandiargues, Elvira Orphée, Esther Singer, Miguel Ocampo, Laura Bataillon, Eduardo Jonquière i Roger Caillois, i recupera l’amistat d’amics argentins que viuen a París com Sylvia Molloy i Roberto Yahni. Té diversos estudis al boulevard Saint Germain, a la rue Saint Sulpice i al Boulevard Saint Michael. Allà organitza lectures i festes que conta fil per randa en els Diarios. La seva poesia es difon gràcies a revistes franceses com Les lettres nouvelles i la Nouvelle Revue Française. Octavio Paz li prologa el llibre Árbol de Diana. El 1963 publica La condesa sangrienta, una obra en prosa que recull les influències del seus estimats Artaud, Lautréaumont, Bataille i Sade. El 1964 retorna a Buenos Aires per tenir cura de la seva mare. El 1968 té el gran amor d’una fotògrafa que durarà dos anys. Mor el pare i Alejandra viu en el llenguatge i en la poesia mentre la malenconia i la sofrença s’apoderen d’ella. Tot això tan lineal i condensat umpl les 1094 planes d’aquests Diarios, Alejandra Pizarnik, que es llegeixen amb l’emoció en punt. El treball de la curadora, Ana Becciú, que fa el pròleg, les notes i s’encarrega de tota l’edició, és estupendo. El 25 de setembre de 1972, Alejandra Pizarnik se suïcida amb un pot de pastilles. Diarios, Alejandra Pizarnik, és un llibre que no s’acaba mai: la vida intensa, bella i dolorosa d’una gran poeta. Allò que volia amb aquests textos ho aconsegueix totalment. Escoltau-la: “A veces me gustaría registrar-me por escrito en cuerpo y alma: dar cuenta de mi respiración, de mi tos, de mi cansancio, pero de una manera alarmantemente exacta, que se me oiga respirar, toser, llorar, si pudiera llorar”.