27 de desembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
fils de silenci
Vull fer servir el silenci entre els mots, aquest no-dit que els confegeix amb un espai en blanc, aquest abisme, aquesta ferida, aquesta escletxa, aquest no res que els junta i els separa alhora. Això que hi ha entre els mots, darrere els mots, sempre és present de forma invisible. Sempre significa.
Quan mirava la plagueta on intentava mig adormida salvar els somnis que cada nit m’omplien el cervell em vaig escarrufar amb aquelles línies que havia escrit feia tres dies i no havia tornat mirar. Em costava un poc entendre els borratxos que feia amb la velocitat d’una mà que intentava sismografiar les imatges, les sensacions, el relat i les impressions que m’havien quedat d’aquella zona fosca en què passen les fetes dels somnis.
Crec que ella nomia Herra, o una cosa semblant. Era una dona vella, molt vella, devia tenir devers noranta anys. Estava ajaguda en un llit de clínica dins un garatge, sí, al costat d’un cotxe vermell cirera. Em cridava com si fos la seva filla. No te’n vagis moneta, no som morta, sé que em queden poques setmanes, ja em cremaràs quan no em bategui, no he fet el cuec. I mentre deia això premia un botó i s’incorporava. Després encenia un ordinador. Ha vist que jo li mirava les mans. Aquestes mans m’ajuden a deixar missatges als meus amics de feisbuc que no m’han vist mai ni en foto, però m’agrada contar coses als desconeguts. Tenc un cartó de camel, una granada i no m’havia sentit mai tan bé. No t’agradaria que et contàs la meva història? Aquí m’havia despert cop en sec amb les ganes de que aquella dona no s’aturàs de parlar-me. Ho recordava molt bé. Després d’escriure aquells gargots havia anat a fer del cos i m’havia tornat a ficar dins el llit molt aviat amb els ulls mig clucs i la intenció que el somni continuàs. De vegades em passava. Però amb Herra no havia tengut sort. La imatge d’aquella vella amb els cabells d’un negre travessat de blens blancs recollits en una tannara era l’única cosa que m’havia quedat del somni. I no s’assemblava ni a mumare, ni a cap de les padrines, ni a les ties, ni a cap dona que hagués conegut abans. Tenia uns trets que m’inquietaven. Hi havia alguna cosa d’estrangera en la fesomia. Vaig pensar que seria russa, d’un lloc com Sant Petersburg, i que hauria emigrat als Estats Units abans de la segona guerra mundial. Devia ser una dona de les meves: una contrabandista. Sempre avançam fent contraban. Això va ser el primer que havia dit a en Jordi quan ens trobàrem al bar Flaor perquè estava segura que em podria entendre. Però vaig veure que em mirava com si jo, l’enfollida de la seva cunyada que era empleada d’Hisenda es volgués donar aires d’escriptora. Els que no tenen res a amagar són els que no posseeixen res preciós, valuós, en ells mateixos. No ho trobes? Va ser llavors quan em va mirar de molt enfora. No m’escoltes? Els contrabandistes són persones riques, amb riquesa interior. El que compte més pels contrabandistes és la discreció. Em sentia contradictòria. Parlava de discreció amb en Jordi i me’l menjava amb els ulls a un local públic on ens podria veure qualsevol conegut. No tenia res dins el cap. Vols que anem a fer una volta? I em contaràs tot això del contraban de tabac. Es va posar a riure amb aquelles dents tan blanques que em feien toquera i li vaig pegar un cop de puny mentre li deia: anem. El passeig vorera de mar sempre em tranquil·litzava. En Jordi em passava de més d’un pam. Això va ser la primera cosa que em va frapar quan la meva germana al va dur a ca nostra feia set anys. Era un home alt i prim amb aquells ulls tan enfonyats que quan em miraven em feien pessigolles per dedins. Quan s’havien casat na Sandra i ell partiren cap a Barcelona on feien feina a una granja biològica. Ens vèiem per Nadal i els estius. Ell sempre havia estat poc xerrador perquè na Sandra era un lloro. I això m’agradava. Ara, feia tres mesos la granja havia fet ull i ells dos havien tornat a Mallorca. I mumare havia dit que el nostre pis era prou gran perquè els primers temps mentre cercaven feina visquessin amb nosaltres. Sempre m’ha entusiasmat descriure amb minuciositat situacions sense cap interès però que em fascinen i em desperten alguna cosa secreta. D’ençà que ells dos arribarn vaig començar a escriure un “Diari d’en Jordi” on contava fil per randa tot allò que la presència del meu cunyat em produïa. Em sentia com una voyeuse i això em donava marxa. El sol es ponia rere el Galatzó a poc a poc s’encenien els llums. El mirava de perfil i recordava la seva manera d’afeitar-se que havia descrit a la plagueta: “Ja he trobat el sistema de vigilar en Jordi quan és al bany sense que em vegi. Em pos a la galeria rere unes falgueres molt esponeroses i entremig d’aquelles fulles el puc veure quan remena el pot de la sabonera com si tocàs les maraques, després n’agafa una bona grapada i l’estén per tota la cara. M’agrada quan li queda la punta del nas blanca. Sembla un pallasso i em pos a riure fluixet. Quan agafa la maquineta d’afeitar és molt escrupolós. Amb una mà s’estira la pell i amb l’altre passa la fulleta damunt la sabonera. Sempre fa els mateixos gestos. Comença per la dreta i acaba pels mostatxos i la barra. Després es renta ben a fons i es posa un drap fumejant damunt la cara i queda una estona com a mort. En aquests moments em vénen ganes de pegar-li un ensurt. Però no ho faré mai. Quan s’ha eixugat amb cura es posa un after-shave amb quatre mamballetes per les galtes. L’after-shave fa olor de reïna.” Saps que els contrabandistes no són legals? Saps que no estan mai en pau? He mirat en Jordi de fit a fit com si hagués sortit d’un somni. He pensat amb la senyora Herra del somni. Segur que m’hauria aconsellat un tractament de xoc. Una granada, potser? O matar l’avorriment omplint de paraules el motlle d’un sonet. La vida està plena de malentesos, d’encontres fulgurants, d’accidents, de descobertes inesperades. Estava segura que aquella primera cita que m’havia donat en Jordi era per dir-me alguna cosa que em podria sacsejar per dedins. Per això m’havia blindat amb un seguir de converses com la dels contrabandistes que no em comprometien gaire. Com li podia dir a en Jordi que ja era una perversa que imitava, plagiava, reescrivia, manipulava les meves fonts per trobar unes gotes de bellesa? Sabia i no volia que em digués aquella vulgaritat que tot ell desprenia: desitjava divorciar-se de Sandra i no sabia com. Cal conservar el paisatges humans com si fossin els del medi natural. Més. Tot és bell per a l’individu que observa amorosament. Crec que li vaig dir això abans de partir cap a casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!