4 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
restes de la memòria
Quan preparaven la cicuta, Sòcrates aprenia una composició de flabiol. Per què et servirà això?, li demanaren els seus deixebles. Per saber aquesta música abans de morir, va respondre amb un somriure beatífic.
Ja no puc pus. Estic extenuat. Nuat. M’he passat una mala fi de temps cercant el correu decisiu, el darrer. Semblava que no havia existit mai. Mentrestant trobava alguns documents que hauria d’haver fet desaparèixer. I l’únic que en aquell moment m’interessava, l’única possibilitat d’avisar-te, s’allunyava cada vegada més. T’hauria dit que no passassis pena per l’enfonsament que temies sempre, perquè aquest ja havia succeït. Un bloqueig de mots de pas oblidats no em deixava avançar. Voldria haver oblidat també les nostres activitats d’aquests darrers tres mesos. Els meus dubtes: si ho faig, perquè ho feia; si no ho faig, perquè ho havia d’haver fet. No en surt. I ara ja no hi ha res a fer. Però hi he tornat, obsés. He recorregut els camins de la recerca per totes les dreceres informàtiques que conec. No puc telefonar a ningú. El resultat, un buit. Em trob entre dos abismes.
Tu no vares entendre mai la meva immobilitat encara que la tenguessis davant sempre seguit. Sol passar. Allò que tenim davant no ho veiem. A allò que sembla el més enforinyat hi arribam a la primera ullada. No cal que hi faci ni un cop de cap. Només els dits de les mans em responen, la resta és un sac de patates. I això fa que no pugui baixar de quatres, agafar el cotxe i volar a la velocitat de la llum per atrapar-te. Sé com em vaig aficar dins aquesta juguesca en què les regles eren brutes des del principi encara que tu volguessis maquillar-les amb una pintura d’idees que bufava a la primera humitat. Pintura plàstica, en diuen. Jo m’estimava més la calç que ho xucla tot i no cau, ni explota. Només si hi ha molta de sequera pot deixar transpirar una polsina lleu i blanca. Acab de tornar de l’excusat i estic desfet. M’he posat els dits fins al fons de la gargamella i he inventat tots els espasmes que he sabut per expulsar aquesta bilis negra que m’enverina. No hi ha hagut sort. Només m’han sortit unes fleumes que suraven damunt l’aigua com illes negroses i mòbils. Res pus. He agafat un dels teus caramels de menta per treure’m el mal gust de boca. Mira per on un caramel d’un verd transparent m’ha fet conèixer una de les teves formes d’enteranyinar-me: deixar penyores. I no ho feies sense voler. Cadascuna la trob en el lloc precís en què la necessit, en què em fa falta. M’has caçat les faltes quan semblava que la fredor seca com l’acer era el teu aire. Per a un home que fins que no et va veure habitava dins la vida a l’ombra, dins la creació d’una ombra on no podia entrar ningú, fores terratrèmol, tsunami, sacsejada contínua com aquestes que ara es repeteixen amb tremolors més lents i espaiats, que no se sap mai si són el resultat de l’eco d’un gran trasbals o l’anunci d’un altre trasbals superior. Tu ho enregistraves tot perquè eres la hacker més desitjada per qui volgués fer operacions del màxim risc amb la màxima seguretat. Mir el rellotge. Hi ha una desacceleració d’aquesta taquicàrdia menudeua com un corcó. Les venes dels polsos ja no estan tan inflades, i els dits poden encadenar frases que em distreuen i em fan perdre la memòria. Tu repeties “Memory remains” i no sabia si volies dir “roman la Memòria” o parlaves de “restes de Memòria” que estotjaries en un Palau dels Records, així, amb majúscules. Et vaig assegurar que guardava molts d’aquells objectes teus, els cadufets que agafaves, trobaves o compraves a qualsevol lloc: una pedra negra de cala d’Engossauba, una annereta de plàstic groga que afinares dins un basar xinès, un fòssil de trilobites que hi havia dins una pedra de marbre, un capell antic de garballó fet per una llatrera d’Artà… Quan no hi ets aquestes coses m’ajuden a sentir-te. No hi estic d’acord, digueres enfadada com si t’hagués insultat, t’aixecares i et preparares un whisky sol que et begueres d’un glop sense demanar-me tan sols si volia res. No hi ha cosa més corprenedora que l’aparició de l’esdeveniment que ja hem predit. Aquest és el meu estat actual. No puc baratar cap dels moviments del joc que ha de passar amb la puntualitat d’un rellotge suís. Un joc mortal en què només som una baula que es troba en la mateixa situació de perill que algunes altres més pròximes a l’epicentre de l’acció. No he pogut entendre mai com has triat una trinxera tan de primera fila quan record com et passaves molts de vespres plorant entre somnis com una nina petita a qui fa por la fosca. Vénc de l’excusat un altre cop. Quan m’aficava el fil de seda entre les genives m’he vist tota la dentició feta amb canins. Tens boca de llop, em regirares quan ho digueres un matí mentre em rentava les dents i no t’esperava. Sempre hem d’estar preparats per a un atac, em repeties quan et volia fer saber que jo només era un baldat que s’apuntava a aquella història per la grapada d’euros que em permetria viure sense privacions. Semblava que em creies. Em llançaves una mirada de commiseració com si fos invisible. Després m’he emprenyat perquè en aquesta cambra d’hotel, tan lletja com gran i segura, no tenc l’escapatòria de la bolla de cuir, aquell pes mort que colpeig i colpeig amb els guants de boxa i que em revifa la circulació sanguínia i em produeix una sana estimulació cerebral, un retorn reciclat de la violència amb què la tract. Voldria llançar la mica de llum del meu pensament en una direcció nova que m’il·luminàs angles foscs, i per aconseguir això necessit que la claror es projecti sobre superfícies que ja sien lluminoses. Tu eres un d’aquests miralls mentals. Comprendre, em deies, és recordar. Per què aquesta vegada em trob molt més alterat que altres cops que he fet el mateix? Ella sabia que hi havia una fatalitat en el nostre encontre, com si la bella descobrís totes les bèsties negres que ens envoltaven i em col·locàs en la categoria d’albí, de raresa, de trofeu de guerra. Cal crear relacions socials sempre més estretes entre la gent. Deies coses així i em feies plorera, em feies peguera, em feies boixera, i sabia que només em tocava practicar els silencis amb tota la cautela i la comèdia necessàries perquè el mecanisme anàs llatí i es precipitàs cap a la seva pròpia pèrdua. El despotisme del gust anorrea tot allò que no pot assimilar. Clarament he rebut la telefonada del meu contacte: tot s’ha acabat. Han detingut els set membres del grup. Han trobat les armes que ens indicares i tot el material informàtic. La bomba ha estat desactivada. Ella, la teva protegida, s’ha resistit molt i no t’ha denunciat. Segur que dirà el teu nom fals en algun interrogatori. Has fet una feina excel·lent. Com sempre. Quedaràs fora de joc una bona temporada. Pots preparar unes llargues vacances. Ara, amb la boca seca i el cap esflorat, sé que hi ha un fora de camp entre ella i jo, misteriós. És així com s’acaba el joc? Quina bolla de boxa em tornarà ara bé per mal? Aquestes frases, desconnectades molts de cops unes de les altres, es reparteixen la mateixa desolació i mostren la forma d’una absència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!