DUES ESCRIPTORES JAPONESES. Sempre he tengut una debilitat per la poca cultura japonesa que ha pogut arribar a la meva sensibilitat. Una de les primeres formes poètiques del Japó va ser l’haikú i vaig fer matx. Em vaig comprar totes les traduccions que hi havia en català, vaig llegir traduccions en francès i anglès i per afegitó vaig fer moltes de provatures pròpies. Marià Manent, que ha estat un dels millors traductors de poesia japonesa i xinesa, parlava d’aquests poetes orientals com uns autors “ on es revela una versió poètica aquietada i subtil, s’inclina menys al cant i adopta més aviat un to de confidència. Els poetes orientals semblen dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la Natura. S’adonaven del bell instant en què es marceix la Primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors del presseguer després de la pluja o com els reflex dels arbres trasmuda el color dels ocells.”
Tot això que diu mestre Manent dels poetes d’Orient es pot aplicar també a dues escriptores japoneses que m’han acompanyat molt aquest dies amb dos llibres molt diferents: Banana Yoshimoto i Hiromi Kawakami. Amrita (Fábula, Tusquets editores), és una novel·la dividida en tres parts —Melancholia, Amrita i Nada cambia— que té l’escriptura fresca, dura, plena de viaranys secrets, directa i seductora d’una al·lota que podria ser la germana que no he tengut mai. La Yoshimoto fa molt de temps que la llegesc i cada nou llibre és tan gratificant perquè hi trob la música secreta d’una personalitat fastuosa i alhora senzilla. Hi ha una emoció amagada en ens revolts del text que apareix en un detall qualsevol i et deixa una melodia tota plena de suggestions. És un llibre que tenc molt subratllat perquè hi ha en moltes de les seves frases petits tractats de l’encís de les coses inútils, sense importància, fetes malbé, oblidades, que l’escriptora sap recollir amb tot un conjunt d’harmonies per oferir-les com un prodigi. Escoltau: “Las señales de la noche habían comenzado a insinuarse en la Ciudad. Un tinte naranja se mezclaba ligeramente con la luz del sol, y en poniente las nubes se arrebolaban cada vez más. Le tomé la mano, apoyada en la barandilla. Él apretó con fuerza la mía. Tenía un calor seco que yo conocía. Comprendí que entre nosotros seguía habiendo aquella sensación táctil. La reconocí. Me quedé mirando el blanco aterciopelado de los peces luna que fluctuaban delante de mi. ‘Me gustaría tocarlos’, pensé. ‘Me gustaría tocarlo todo para conocerlo.’ Eso fue lo que pensé.” Sakumi, la protagonista m’entusiasma perquè duu en la seva vida els signes del misteri. La traducció de Mercedes Corral és deliciosa. L’altre escriptora Hiromi Kawakami (de la qual que només sé que va néixer l’any 1958, és professora de biologia i l’any 1994 va publicar aquest primer llibre), en la seva novel·la El cielo es azul, la tierra blanca. Una historia de amor (Acantilado), sap descriure l’inefable secret de dos personatges plens de l’amagada poesia dels essers sensibles i solitaris. Tsukiko Omachi té 38 anys i no ha conegut l’amor. El seu vell professor de japonès de l’institut, Harutsuna Matsumoto, és vidu i li dobla l’edat. Coincideixen en la barra d’un restaurant i es temen que demanen les mateixes coses. A partir d’aquí començarà una relació entre dos solitaris profunds que es fan companyia, s’engaten plegats i els costa separa-se per tornar cadascuna ca seva. “El humo se levanta más allà de la pradera, / una flauta suena dulcemente / y ablanda el corazón del caminante.” Aquests veros els amolla el mestre en una de les vistes d’ella a ca seva quan limostrta objectes, teteres, piles gastades, que estotja perquè estan plens de records. Després comencen a jugar: fingeixen no conèixer’s, no es parlen, passen dies, es retroben, ella li regala un rallador. Van a cercar esclatasangs amb dos cosins del mestre. Quina meravella de descripcions del paisatge, com si les paraules pintessin damunt una tela de seda tremolosa. L’encontre amb un antic company de classe fa ballar el cap a Tsukiko, el record de la seva dona que el va abandonar enfolleix un poc el mestre, però la prosa d’una sensorialitat esplendorosa farà que aquests dos esser puguin trobar la sintonia dels seus afectes. La traducció del japonès de Marina Bornas Montaña és sesacional. Dues obres que fan molta de companyia.
&&&
PASSEIG DINS EL CAPALATARD. El cel tot ple de niguls trossejats com si fossin fils llargs de lli van canviant de color segon la desaparició lenta del sol. L’aire passa del daurat al carabassa de palosanto. A les muntanyes la neu s’ha fos i només queden quatre clapes esclarissades. Cop en sec apareix la prunera florida rere unes reixes de ferro rovellat. És una fantasia de floretineues petitones que fa un perfum lleu que costa atrapar. Pens en mestre Anton Txèkhov i L’hort dels cireres. Aquest verger meu també podria tenir personatges mallorquins com Mme. Ranevski, Ània, Barbara, Leonid, Ermolai, Peter, Charlotta… M’entra escriguera d’una peça de teatre a l’antiga amb una trama complexa i uns personatges plens de turments. És una fantasia del crepuscle. Ja quasi no hi ha claror. Les flors de la prunera són una constel·lació dins les procel·loses agitacions de la Terra.
[Aquest text s’ha publicat al suplement literari “Bellver” del Diario de Mallorca.]
