24 de març de 2013
Sense categoria
3 comentaris
setmana santa en família
No crec que existesquin les dades estables i coherents del record. Els que diuen que la memòria ho estotja tot són cínics o babaus. Reviure el passat biogràfic és sempre inventar dins un magma confús. Per això m’entusiasmen aquells escriptors que per autobiografiar-se creen fragments mòbils que suren en les aigües inestables i poc fiables dels records.
La primera vegada que vaig pensar que la meva dona em podia deixar, va ser fa tres vespres, quan arribàrem a la casa de la platja d’Alcúdia i amb una llenegada per mor de l’arena vaig tomar amb el far de l’esquerra de l’Audi una de les columnes de l’entrada. Ni ella, ni els nins, ni jo ens vàrem fer res. El cotxe, quatre retxades. Però ella es va posar a belar de tal manera que pareixia que allò era un carnatge. Uns veinats avisaren la policia i al cap de cinc minuts ja teníem allà les sirenes de dos bòlids: el dels municipals i el d’una ambulància.
Es veu que ara hi ha poca feina, perquè les ambulàncies van a aferra-pilla estira-cabells i hi ha una competència brutal entre les empreses. Vaig haver de pagar els plats romputs i veure com ella arreglava l’habitació dels convidats i em deia que s’estimava més dormir tota sola que amb un animal com jo. Començaven bé aquelles vacacions de Pasqua que havia somniat com el paradís damunt la terra. Tancat al despatx de missèr amb tot un caramull de dossiers de desnonaments i bregues a voler que no s’acabaven mai, m’imaginava aquelles dates pasquals com uns dies de pau i roses. Ens aixecaríem tard, aniríem a pescar marbres amb els nins, després nedaríem dins aquelles aigües encara un poc fredes d’un blau transparent, ella hauria preparat aquells dinars tradicionals tan gustosos amb frit i panades, faríem sestes llargues i pegaríem uns pinyols gustosos, passejaríem per l’Albufera i, a la nit, després de colgar les criatures, podríem anar a ballar a algun d’aquells hotels de prop on feien música en viu. La realitat em demostrà que tot això eren imaginacions d’una persona estressada i que no toca de peus a terra. Ella s’havia plantat una màscara que feia morros tot el sant dia i no en deia ni mitja. Com sempre, vaig cercar la solució més fàcil. M’instal·lava al saló amb la botella de wihsky i amb un pot de glaçons, encenia la televisió i em dedicava a posar cintes de partits del Barça que m’havia enregistrat la secretària. La meva filla de set anys entenia que passava alguna cosa entre sa mare i jo. Em mirava des del passadís i no s’atrevia a dir-me res. Feia cara d’aporugada, com si jo, amb el més petit gest li hagués de pegar una galtada. Allò no m’agradava gens. El nin es tancava dins la seva habitació i es passava les hores participant en xats, escrivint coses al féisbuc i tuitejant amb l’Iphone com si nosaltres no existíssim. La meva dona agafava el cotxe de bon dematí i no tornava fins a l’hora de dinar, amb uns tàpers que havia comprat a una casa de menjar preparat del poble. Els dinars eren asfixiants. I no hi havia manera que poguéssim dur una conversa com a persones civilitzades. Si jo insistia, ella es posava a plorar, s’aixecava de la taula i es tancava dins l’habitació. La feina era meva perquè els nins menjassin un poc. En acabar la fruita, partien a l’escapada i em deixaven sol com un puput dins un claper. La segona nit no podia dormir de cap manera i vaig veure que em pegava un atac d’angoixa. Calia partir a prendre una copa allà on fos. No vaig voler agafar el cotxe perquè no em sentissin. L’aire era gelat. Sort que m’havia posat la jaqueta de pana i la gorra de moter. No hi havia ningú per la urbanització. Camina caminaràs vaig veure en una zona comercial els llums d’un neó verd que s’encenien i s’apagaven: Bar Sausalito. L’interior era fosc i un poc sinistre. Quatre persones, dues a la barra i dues a taules, bevien i escoltaven una música d’aquestes d’ara: molta d’electrònica i poca paraula. M’hauria estimat més que fos un bar càlid amb una madona afectuosa que posàs boleros de Lucho Gatica o María Dolores Pradera, d’aquells que em curaven les ferides de l’ànima. Sempre he sabut que això dels boleros ja no s’usa, però amb la meva dona havíem ballat d’aferrat un “Bésame mucho” cantat per n’Olga Guillot que no podré oblidar mai. No sé per què vaig demanar un mojito a un cambrer jovençà i mig adormit. Després un altre. Tenia una setada. Quan anava pel tercer, vaig veure que una al·lota d’una quarantena d’anys se m’acostava. S’assegué devora jo a la barra. Esperava qualcú que no ha vengut i he pensat que vostè estava molt tot sol. Tenia una veu ronca i melodiosa. Li vaig contestar que m’agradava molt meditar a les barres dels bars a la mala hora de la nit. Ella va somriure, i aquella boca tan grossa i amb unes dents perfectes em va fer mosseguera. Visc en aquest mateix edifici al tercer pis. Ha estat com si m’estrengués amb els tentacles d’una estrella de mar. Em vaig despertar quan rere els vidres l’alba s’insinuava. Ella feia un ronquet de moixa. Quan vaig arribar a casa tothom dormia. Em vaig desvestir i amb la ressaca que duia, vai quedar frit. Devers les dotze un sol ben calent i el renou de l’aspirador manejat per madò Bel em deixondiren. La senyora ha partit a la platja amb els nins. M’ha dit que seran davant l’hotel Acapulco. No sabia si allò era una declaració de guerra. Quan ens vàrem trobar, ella estava massa simpàtica per no ser mentida. Em digué que havia pensat que podríem quedar a dinar al restaurant de l’hotel. Quan fèiem l’aperitiu, vaig notar que s’havia maquillat els ulls i s’havia posat rouge als llavis per primera vegada d’ençà que érem allà. Va demanar xampany per brindar. Sempre he sabut que els homes som titelles en mans de certes dones. I que som uns ingenus de cal déu. La tercera nit, devers les dues de la matinada, vaig sentir renous. Vaig pensar que somniava. Després el motor del cotxe em va fer veure que allà passava cosa. La vaig afinar quan accelerava per sortir per aquella entrada amb la columna rompuda i els llums de darrere que es perdien dins la nit. Hauria pogut agafar la moto i perseguir-la. Em vaig fer un whisky davant la mar negra. Em vaig adormir amb la cigarreta encesa. Amb les primeres clarors, vaig agafar consciència. Em vaig treure el pijama i vaig córrer cap a les ones. Vaig nedar i nedar fins a l’esgotament. A casa vaig trobar madò Bel, que s’esbutzava de rialles, de veure’m tot nu. La seva dona em va dir que aquests dies li fes el dinar, perquè ella havia de partir cap a Palma amb els nins. Vaig passar la resta de setmana vivint com un salvatge. Feia grans caminades fins a Son Serra de Marina, al puig de la Victòria, per dins l’Albufera. El vespre prenia pastilles per dormir. He llegit tres novel·les de Donna Leon, que m’entretenen molt. Volia telefonar a la meva dona, però quan començava a marcar el número em frenava. El dilluns de festes vaig partir cap a Palma. El pis era buit. Ha fet arrabassar fins i tot els grifons. M’han entrat ganes d’avisar algun company del despatx per obligar-la a tornar els mobles, els quadres, els llibres, el cotxe i els nins. Però no ho he fet. He tornat a la feina. I he contat unes vacacions perfectes. Al vespre he dormit damunt un matalàs inflable que havia deixat dins un armari. Em mirava les marques dels quadres als murs, les marques dels mobles a terra, els plafons sense llums, com si allò fos un pis que volgués comprar. No m’he deixat temptar per la nostàlgia. He tancat el mòbil i el portable. No he tornat a la feina i he agafat una habitació a l’hotel Santa Clara. Se sofreix igual a una cambra de luxe que a una cambra de criada. Però a l’hotel et pots fer pujar xampany, aconseguir una acompanyant que t’ho faci bé per cinc-cents euros o baixar a la mala hora a prendre la darrera copa. Quan he dit al barman si tenien cianur, m’ha contestat que aquest còctel no figurava a la carta.
[Aquest text es va publicar al suplenent “La almudaina” del Diario de Mallorca el 24 de mars de 2013]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per cinc-cents euros uns “oh!” i uns “ah!” per rebentar follies de sentiment, dius?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!