DIA DE LA POESIA CATALANA A INTERNET
BAIXOS RELLEUS AMB ALIMARES
(Homenatge a un anònim escultor grec de l’any 525 aC, que investigava el ritme de l’acció i la profunditat de l’erotisme en un fris que mai, es creu, no fou acabat)
Semblen molt joves. ?Mirau-los.
?Duen feixos de llenya entre els músculs dels braços. Riuen.
¿No sentiu la gatzara de les corregudes per arribar?el primer?a la foguera trencada pel temps i les batalles del temps?
No penseu arqueologia.
Són vius i un tremolor de flames travessa els nus amb esplendor.
Escoltau.
Canten, canten i ningú no diria que el so pot fendir qualsevol prejudici? de les nostres mirades amb grillons i rengleres d’ordre.
Cal matisar el ritu,? la transparent processó de pells, sexes i espatles queempenyen un carro de murta,? la cort, serena dins el marbre, avançant amb ofrenes: copes totes plenes de vi,? copes totes plenes de llet aixecades per dits llargs? i acaronadors,? copes totes plenes d’esperma xop de lluna i de l’eslasticitat?dels cossos que s’enculen ?vora la plata dels calzes lluents per l’orgasme.
Caldrà anegar-se,? espectadors seriosos d’anell al dit i llibre de família, dins aïgues de bellesa? per descobrir com ix, rere aquest seguici d’efebs amb garlandes,? alçada damunt el cànon de la seva estatura,? la blancor incandescent?d’un exèrcit de miralls, enforcats pels vencedors esportius,? que seran llançats dins les alimares ?de les talaies ?per esdevenir fites de revolta.
Barcelona, 15 de juny de 1974
[Poema del llibre El bell país on els homes desitgen els homes (La Butxaca, Edicions 62) de Biel Mesquida]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.