Voldria que vida i mort es mesclassin en una rapsòdia d’imatges concretes, una epifania de l’ull i de l’orella, una descripció naturalista com un quadre de Chardin que imita una rajada, el repte que esdevé un turment i una força en què els sentiments fan de protagonistes. Voldria escriure com en el segle XVIII, o sia amb una extraordinària brevetat i una gran lleugeresa.
Per què vull transformar les solucions en enigmes? No calia tant de misteri, ni tampoc era necessari que m’enviassis aquest correu electrònic en què em descrivies els ponts de Praga.
Has anat a veure els dibuixos dels infants jueus dels camps de mort? Sí, és mala llet de part meva indicar-te aquesta visita turística ara que sé que tens una aventura amb Anna C. Sí, ja record que la conegueres a París fa tres hiverns. Em digueres que t’havia xocat la seva memòria visual perquè t’havia reconegut després d’haver vist unes imatges teves al book que passejava aquell fotògraf, Herman Khok. Davant l’ull de la seva càmera t’havia arrossegat pels còdols de Deià i els marges de son Marroig en aquelles sessions que duraren més d’una setmana i que foren el començament de l’apocalipsi ntre tu i jo. O em diries que torn a exagerar. Que tenc un sentit massa tràgic de l’existència i que convendria que em modernitzàs un poc per sobreviure. Ves per on, em fas pensar en l’aigua, en els seus components fluids i viscosos, en la seva transparència falsa i la brillantor enlluernadora. És allò que t’agradava tant anomenar matèria de sensacions, un perpetuum mobile a la vorera del precipici on havíem arribat sense témer-nos-en. Tenc la seguretat que t’ha entusiasmat aquesta transposició al cinema de la novel·la de Steven Millhauser Eisenheim the Illusionist, que passa a la Viena de 1890. Crec que és una bona història perquè puguis fruir d’una atmosfera molt acordada al teu estat d’ànim. A tu t’agrada mirar el món i omplir-lo d’imatges amb la senzillesa de les coses que passen perquè han de passar. Aquesta és la teva filosofia de tocador. Jo m’estim més preparar la narració amb molta cura, sense deixar res a l’aire, inventant la forma amb les baules precises per entrellaçar-hi la vida i el somni, dins l’esforç continu de reunir les peces d’un trencaclosques i aportar-hi el meu toc singular d’encanteri. M’entens? O fas com si sentissis ploure i penses que no arribaré mai a res amb aquesta espècie de recerca de sons i entreteles que no interessen a ningú i que jo em pens que són la sal de la terra? Segur que també les meves llepades sobre les fetes d’aquest temps de crisi ferit i feridor formaran part dels teus fantasmes més excitants. David Jacobson, aquell amic guionista de Miami, em va dir que eres una vertadera creadora d’emocions. Això segur que t’enamora i et deu agradar moltíssim. Ho entenc com si et llegís el pensament obert d’ampit en ample, com si escoltàs el zumzeig d’unes notes de gust llançades pels teus llavis tan ben dibuixats o com si et veiés, resplendent, damunt la passarel·la d’aquella desfilada en què et jugaves la vida. David també em contà que el darrer bel dins aquest món de la moda era col·leccionar esperma de brau, i mormolà: “Segur que el fan servir en les seves orgies.” Tot això em deixa indiferent. Només el teu cos deformat per la distància em converteix en una fera assedegada d’una carn tendra que no trob enlloc. Estic mal a plaer i faig que les persones que m’envolten duguin una vida insuportable. Després, gràcies a les químiques que tu coneixes i odies, trob un poc de calma i em pas molt de temps al llit somniant que col·leccion un catàleg d’hipòtesis que justifiquin la teva partida. El melodrama no és el meu fort i em repetesc una fórmula consoladora: allà on no tens cap poder, guarda’t de voler. És una manera d’acaronar el temps sense matar-lo, fins que potser arribaran noves teves que em compondran un poc o em desassossegaran encara més… M’han contat que habites al luxosíssim hotel Aria i que cada vespre passejau vora el riu agafades de la mà com dues adolescents. Sé que no has perdut el cap pel seu físic ni pels seus dòlars: t’ha seduït amb el més difícil, subjectiu i públic: la veu, aquella veu d’Anna C. tota plena de racons, gelada, talladora o abrasiva. A. C.: la dona de les mil i una veus. Segur que aquest és el nom que li has penjat. A més a més és romàntic i sexy. Les males llengües diuen que té la síndrome de Tourette. He posat la Masonic Funeral Music K. 477 que adoràvem i l’he sentida fins a l’esgotament. No, no hi havia emoció física en aquests moments d’obrir-me a les notes i als instruments, a la fusta dels instruments i als records. Els vostres dos noms apareixien units moltes de vegades, i fitoraven. Després he anat a la terrassa sobre el jardí. Hi havia els moixos, un de ros, un de tricolor i un de persa gris. Dos estaven dormint panxa enlaire així com a tu t’agradava tant. Així com tu t’identificaves en una cucavela del teu cervell ple de deliris copensequers. També he mirat l’aranya i la seva teranyina. Pots creure que t’he vist allà mateix, al meu costat, enfocant cadascun dels moments de la filosa d’aquelles potes aràcnides. No perdies calada. I a poc a poc la teva mirada acaronava la tela tan fràgil, hi veia les gotes de rosada que el sol no havia fus, el dibuix d’una trampa de fils per a les víctimes. He quedat badocant molt de temps. La teva presència era més mental que mai. Cosa mentale, com si la mort m’impedís donar cos a la persona, com si només m’arribàs l’energia fulgurant dels seus pensaments, com ens entreteníem quan ens contaven les comunicacions telepàtiques que havien de fer la volta al món i pujar cap a les estrelles en un tres i no res a través de materials màgics. Era apassionant, com quan llegíem un poema d’Auden o de Ferrater. I ara em tens aquí, malalta, esperant la teva telefonada com la nina perduda que cerca el llumeneret blau dins el bosc tenebrós.