16 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
FREC
De totes maneres no se sap mai. No coneixes res de ningú. Quin és el fons de les coses de l’interior de cadascú? Només veig superfícies, voreres, encontorns. Em persegueixen els temes de sempre: la desaparició, la fugida, les cites fracassades, els secrets de família, l’evanescència de la identitat, la descomposició, aquesta fragilitat de les vides que s’aguanten amb un fil.
Tot ha de passar com un cop de puny al ventre.
És una cita, a un apartament, entre dos amants. Ell espera impacient dins aquella habitació amb un llit de matrimoni, un mirall ovalat i dues butaques. S’ha tret la camisa. Es contempla la post del pit. Juga amb els braons dins el mirall amb una rialla. Torna a mirar l’hora. Després es treu el pantaló amb parsimònia i l’aplega amb una cura un poc ridícula. El deixa damunt els peus del llit. Escolta. Algú puja les escales amb uns talons d’agulla que fan clec-cataclec. Sent com algú roda la clau. Ella ha corregut com una boja i quan el veu queda paralitzada entre alens espessos. L’un i l’altre s’aturen com en una foto fixa que dura molt de temps. De cop tot s’accelera. Ella es devesteix a tota, a tres passes d’ell. No han dit ni un mot. Ell es treu els calçons blancs i s’acosta lentament cap a ella. En el moment en què ella es treu la combinació ell li posa brutalment la palma de la mà damunt el sexe. Llavors ella s’enfonsa com un ocell ferit de mort. Ella cau damunt ella mateixa, defalleix sota el cop de la sensibilitat saturada, el cos sencer gravita dins un espasme inesperat, una convulsió de vulnerabilitat, i mentre ella sucumbeix amb el simple assalt d’una mà aplicada damunt la pantafena i tomba com un afusellat, es desfà com una pepa rompuda i pega un crit agut de sorpresa i d’esglai, quasi de dolor, com electrocutada per aquesta resposta al seu desig. Això dura un segon i ell l’aixeca de seguida com s’agafa un anegat per la mànega, i es llança amb ella dins el llit. No sé si aquesta descripció pot condensar el meu somni. Però necessit fixar-la amb la seva sezillesa extrema i amb els clarobscurs encadenats que la matisen. Ha estat aquest matí. Miquel Toni havia partit molt d’hora perquè tenia una feina al Port Verd, a l’altre extrem de Mallorca. El sopar d’ahir va ser molt violent. Havíem discutit per les mateixes coses de sempre: banalitats de parella. Aquesta falta d’intimitat, aquestes separacions contínues, aquest desgavell de relacions, aquest desfici mutu. Ell m’acusava com sempre de dur una vida d’artista amb assaigs a les hores en què ell es trobava lliure, amb moltes reunions nocturnes, amb una vida social intensa. I jo només tenia ganes de mossegar-li els mugrons, de fer-lo sofrir amb les meves unglades, d’ensofronyar-me entre les seves cuixes i llepar-lo a voler. I ell bevia aquell maleït whisky que el convertia en un moneiot mig gat que no em donava ni joc per discutir, per poder crear una bona batalla amb paraules esmolades i feridores que acabàs amb un armistici triomfal. La situació em treia de solc i em vaig mostrar gelada com un eriçó amb les pues enravenades. Ell a poc a poc va perdre el remuc i quedà tirat al sofà davant la tevé. Al cap d’una estona anàrem al llit com dos somnàmbuls. Sempre que discutíem ens col·locàvem donant-nos l’esquena. Però no em podia dormir de cap manera. Em passaven pel cap tot d’escenes eròtiques de curtmetratges que voldria fer i que m’excitaven de cada vegada més. Descobrir en un cotxe abandonat un policia amb les manilles posades i pujar damunt aquella massa uniformada per ficar mà dins les butxaques foradades dels calçons i retorçar-li els ous. Ell roncava. Apareixien les sorpreses més inesperades. El personatge d’un caçador urbà en un estat d’estimulació extrema. El desig priàpic d’un home que recerca dins la nit de la ciutat. Ja ha tocat tota casta de cossos, ja ha llançat la seva càrrega pulsional sobre tota casta de carns i ara es posa en extrema disponibilitat amb les coses inanimades: una moto que acarona amb passió, el tub lluent d’una dutxa que es recargola pel coll, llepa amb frenesia la calç d’una paret i se’n va després a un contenidor de fems i s’hi llança com si fos la piscina dels seus somnis, s’hi rebolca, hi neda, s’hi submergeix… Em vaig aixecar per prendre un orfidal. Asseguda a la tassa de vàter em vaig provocar correnties d’electricitats de baix cap a dalt mentre el jutge que em condemnava per immoral era atacat per una brutal encalentida sorda que li feia un bony monumental davall la toga. Em vaig cagar en ell. Després vaig prendre una dutxa d’aigua tèbia i vaig tornar al llit. La química va funcionar. Em vaig dormir de cop. He sentit el despertador. L’he vist com li costava aixecar-se. M’he fet l’adormida i he pogut mirar el seu cos com si fos el d’un desconegut. Era un altre! M’agradava el tall entres les anques tan arreveixinades. Quan ha sortit del bany he seguit cadascuna de les passes d’aquell estriptís invers. Quan s’ha posat els calçons blancs m’ha sorprès l’abundància de carn d’aquell paquet. Quan s’embotonava la camisa la mata dels pèls del pit eren més negres i espessos que mai. Quan es posava els mitjons li hauria mossegat els dits grossos. Si quan partia hagués travelat per caure tan llarg com és m’hi hauria llançat a sobre com una gavina damunt un fetge de quissona i l’hauria fet malbé a punyides, a cops, a mossegades i quan ja hauria estat ben blau li hauria fet passar el gust més essencial de la seva vida. Ha partit sense insinuar ni una besada. He quedat dormida amb les mans dins la meva còrpora. I m’he despert amb el trencaclosques d’aquest somni que acab d’escriure mesclat amb el plaer dels esdeveniments corporals inesperats: una successió d’electricitats turgescents i magnètiques que m’han deixat extenuada, desfonada, exhausta. ¿Com podria explicar la sensació d’un cos tan excitat que amb el contacte més petit es plega i s’entorcilla com aquelles plantes tropicals que amb una lleugera carícia es contreuen violentament?
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 16 de setembre de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!