Plagueta de Bord

Diuen que l’art serveix per convertir la merda en or. Una cosa així pensava aquell horabaixa xafogós d’un dimecres de juny mentre travessava la plaça de Santa Eulàlia després de deixar el meu estimat Jordi a l’estudi d’arquitectura on havia de passar tancat dos dies i dues nits per acabar aquell projecte de remodelació del barri de Santa Catalina, un projecte que volia presentar al concurs convocat per l’Ajuntament de Palma i que estava obert fins el dissabte següent a les dues  en punt.

En arribar a ca meva em vaig desvestir amb dues estirades, em vaig aficar davall la dutxa i em vaig posar a plorar molta d’estona com si estigués perduda enmig del món, com si en Jordi s’hagués apagat de cop a l’interior del meu cervell. Després em vaig colgar, volia dormir, volia oblidar, volia no haver escoltat mai aquelles paraules d’en Macià. El telèfon va sonar moltes de vegades i feia com si no el sentís. Fins que el vaig agafar: era n’Olívia, que passava pena pel meu retard. Em vaig vestir i vaig partir cap a la plaça Gomila. Dins el taxi em vaig pintar els llavis. Quan em mirava aquells ulls plens de venetes vermelles sabia que n’Olívia començaria a demanar-me la causa d’aquella cara que semblava que havia vist i viscut una catàstrofe.

Per què n’Olívia té la capacitat de fer-me aterrar en la seguretat, la calidesa i la protecció més absolutes? Per què al cap de mitja hora d’estar dins el seu apartament tan confortable, amb aquells tons color de canyella relaxadors, ja havíem destapat una ampolla de juvé i camps i rèiem com dues desbaratades que es posen a estudiar els gèneres i les espècies de les plantes d’un herbari que deixa el parquet convertit en un camí tardoral de fulles seques? M’ho deia ben clar: en Macià està penjat de tu des de fa estona i aprofita qualsevol ocasió per fer-te ballar el cap. No veus que tot s’ho ha inventat? No veus que no és vera? No li volia dir, però vaig acabar per confessar-li: El que em fa pensar malament és que aquests dos darrers dilluns no em vaig veure amb en Jordi perquè ell va anar a visitar els seus pares a Sineu i no va voler que l’hi acompanyàs. El fruit de la casualitat sempre es converteix en el fruit de la sospita en qualsevol novel·la negra dolenta. Ara tu, una dona intel·ligent, et convertiràs en material de fulletó. Crec que varen ser aquestes paraules les que vaig escoltar quan tancava els ulls i m’adormia a l’habitació de convidats de n’Olívia empaperada d’ocells després d’haver repassat més de cent espècies de plantes diferents.

L’endemà dematí el primer que vaig fer va ser anar al mercat de l’Olivar. Tenia la gelera buida i volia comprar fruita, peix i verdures. Vaig telefonar a en Jordi, que em va dir amb una veu esquerdada que estava cansadíssim perquè s’havia passat tota la nit fent plànols. Em moria de ganes de comentar-li alguna cosa de les visites als seus pares, però em vaig pensar que això era cosa d’histèriques. Mirava un gerret molt fresc quan aquell bergant va començar a dir-me coses. Primer de tot jo no li feia cas, però ell em seguia a cada lloc on m’aturava. I com si no res em demanava fites de Palma perquè em deia que era d’Inca, havia d’anar a un dentista i no sabia com orientar-se. Però sobretot tenia unes ganes de lligar que se li veien d’enfora, i amb aquell aspecte de seductor polissó amb una gran rialla blanquíssima em feia gràcia. Em va demanar el telèfon. Li vaig dir que no en tenia. Em volia donar el seu. Li vaig dir que no li telefonaria. Em va dir per anar a dinar plegats. Li vaig dir que estava ocupada. Em va dir per prendre una copa l’horabaixa. I no sé com, amb una dolentia irònica, el vaig citar a les set al cafè Garito de Can Barberà. Mentre anava cap a ca meva pensava que feia molta d’estona que no m’havia trobat ningú que em volgués lligar amb la frescor i les rialles de n’Andreu. Sí, havia repetit mil i una vegades que nomia Andreu i que feia de mecànic.

En ser a ca meva i ordenar tot el que havia comprat va ser quan em vaig témer que la cartera no apareixia per enlloc. La vaig cercar a la bossa, dins les butxaques, res de res. I tot d’una vaig pensar que n’Andreu podria ser un lladre, perquè havia partit després de les taronges, que era la darrera cosa que havia comprat. Em va saber greu que aquell al·lot que m’havia distret al matí fos un lladre. Però ho havia d’admetre. Vaig telefonar al banc per anul·lar les targetes i vaig decidir que l’horabaixa aniria a l’oficina d’objectes perduts. No em volia deixar vèncer per res.

Degué ser devers les sis quan una veu de dona demanà per mi des de l’intèrfon del carrer. Li vaig dir que pujàs. Era una al·lota que nomia Joana, amb una cabellera llarga color de palla i de la meva edat, que em deia que dins una paperera de devora el mercat de l’Olivar havia trobat la meva cartera i en lloc de dur-la a comissaria, com que hi havia el meu nom i l’adreça, s’havia estimat més dur-la a ca meva. Evidentment havien desaparegut els cinquanta euros que em quedaven, però hi havia totes les targetes, els carnets, els documents. Li vaig agrair molt. Férem un te amb unes galetes daneses de mantega. Li vaig explicar que segurament era n’Andreu, el lladre, i li vaig contar la feta. Ella em digué que calia anar molt alerta amb els homes. Però a continuació afegí: No hauria de dir això perquè ara estic molt enamorada d’un que em telefona quatre pics al dia i que vol que anem a viure junts. Record que va mirar el rellotge i va dir: he d’anar-me’n, perquè he quedat amb ell al cafè Garito d’aquí a mitja hora. Llavors va ser quan vaig pensar en n’Andreu i la cita que també li havia donat allà mateix. I li vaig dir que, si no li sabia greu, la hi acompanyaria. Na Joana va estar molt contenta i em digué que volia presentar-me el seu enamorat, perquè així pogués ajudar-la a saber si era un bon home.

I agafàrem un taxi a la plaça de la Reina. Trobava la situació divertida i m’intrigava saber si n’Andreu compareixeria, perquè, per altra banda, no podia creure que aquell bergant fos un lladre. Tot el camí na Joana em parlà del seu Quim com un home ple de detalls, ple de tendresa que la feia sentir molt feliç. En baixar del taxi li vaig dir que m’estimava més arribar un poc més tard i que ella partís abans, a la qual cosa es negà: te’l vull presentar, t’encantarà. No havíem arribat a la terrassa quan el vaig veure d’enfora. Crec que es pot viure algun temps sense que el cor bategui i la sang no arribi al cervell. Ell em va donar la mà com si fos una completa desconeguda. Després vaig dir que anava a telefonar i ell em seguí. En Jordi em va demanar perdó. Xisclava que el perdonàs, s’agenollava, plorava. Li vaig dir, molt fluixet, que no el volia veure pus mai més. Per sort, just arribar al passeig Marítim, vaig trobar un taxi que s’aturava allà mateix. El jove que baixava per la porta contrària de la que jo entrava, quina casualitat i quina estranya coincidència, era n’Andreu. Em vaig posar a riure com una orada.