12 de juny de 2012
Sense categoria
8 comentaris
L’ombra lila de la xicarandana
Em sent escriptor a totes hores: en la meva relació amb la vida domèstica del món, en els meus afectes més senzills, en els meus problemes i obsessions, en els meus somnis més clars o oblidats, en les mil i una coses que em passen tot el sant dia. I amb tot això tenc el mateix punt de vista que treballaré amb la ploma a la mà.
Un garrover gran i rodó al centre d’una casa de marès i vidre en forma de U, el camp groc blanquejant d’espigues i la paret baixa d’esquena d’ase vora el camí ple de clots m’enrevolten i em protegeixen; no m’atur de pensar en tu, X, que has ocupat, sense ser-ne conscient, totes les zones més fèrtils i abandonades de la meva vida. Quin temps feia que no agafava una ploma aquest home de cinquanta-dos anys que som, per escriure a un quadern secret coses així? Quin temps feia que aquest empresari, importador de tecnologia informàtica, durant l’hora diària que corria no anava amb el cap ple d’una persona que no el deixa viure ni de nit ni de dia? Ahir em deies a la terrassa de l’àtic que he llogat per a tu amb la Seu a dues passes i tota la mar de fons que no sé mirar, i jo et vaig veure venir d’enfora. Per què el mòbil no sona i apareix la teva veu? Esper la teva telefonada amb un tumult d’angoixa. No m’havia passat mai. He perdut el sentit de les proporcions. Quan sent el ring-ring, l’agaf a tota. No ets tu. M’enrabii. Una agressivitat desconeguda fa que cridi per dedins: per què em fas esperar? Un home de cinquanta-dos anys com jo, que des de fa quinze anys està casat amb una dona a qui estima, no pot fer blaiures com una joveneta friqui i sentimental amb un pírcing al llombrígol. Compt un poc per a tu? Què em vares dir el primer horabaixa que sortírem plegats? “T’assegur que si això funciona, em posaré un parell de pírcings.” I “això”, funciona? Despús-ahir quasi ho vaig contar a Sofia, quan lentament em feia caminois de saliva per l’esquena mentre em rapinyava amb carícies llargues. Tu, X, aparegueres cop en sec dins el meu cap i el meu cor s’estrengué. ”Què et passa?”, em demanava Sofia i, sense deixar-me contestar, em mossegava els llavis, els engolia, em feia un poc de sang. Vull comprendre això que em passa i no puc. Veig aquest estrany episodi amorós com un nu de raons inexplicables i de solucions bloquejades. Ho vull analitzar, sedassar, dir amb un llenguatge que no sigui el meu. Vull saber aquest deliri. Escric un crit. Un crit que diu que em vull entendre, que tu m’entenguis, que em coneguis, que m’abracis. Vull algú per fondre-m’hi. Quin temps fa que et duc dins l’enfony més amagat d’aquesta intimitat clandestina? Va ser el vint-i-cinc d’abril a la llibreria del Gran Hotel, on em saludares. Jo havia fet el batxiller amb ton pare a Monti-sion. Em digueres que em coneixies de quan eres adolescent i havíem coincidit al Club Nàutic de Palma. Com podia ser que una persona tan jove i a qui no recordava em ficàs dins una conversa sobre la fotògrafa i escriptora Claude Cahun, que descobrírem tots dos apassionadament, i em fes recórrer tres llibreries més per cercar un estudi sobre ella d’Elisabeth Lebovici? Com podía ser que acabàssim anant de copes i agafant una sól·lera de cal déu mentre discutíem que no hi ha veritats absolutes, sinó fragments d’un jo polièdric, escindit i múltiple? Com podia ser que fóssim com dos amics que no es coneixien i que es troben després d’una llarga separació? Aquell vespre, després de deixar tots els compromisos, vaig entreveure les meves intencions fondes. Va ser un encontre fulminant. M’estiraves amb cent cavalls de força, amb tota la fascinació i els rodaments de cap que provoquen els abismes quan s’acompanyen de la fresca i els renous que s’enfilen pel referit interior d’un coll de cisterna. T’ho vaig amollar fa unes setmanes: “Has fet un màster de seducció?” I tu em contestares que Claude Cahun deia que amb Suzanne Malherbe havia trobat la seva life partner i que això era el que tu cercaves. Company de vida? Puc ser el teu company de vida? Si no fos que és tan cert, em semblaria un somi. Estàvem asseguts a un bar d’un placeta a prop de la Porta del Camp on hi havia una xicarandana florida. M’hi havies duit perquè volies fer fotos d’aquell arbre que semblava un ram de color blaulilós. Havies calculat que els teus ulls i aquella ombra mesclaven els colors violacis i em provocaven unes terribles ganes de plorar de gust? Feres moltes de fotos. No hi havia ningú. Era com si haguéssim caigut en una estrella solitària amb un arbre tot lila, dins una atmosfera lila, amb els teus ulls blaulilosos devorant-me. Vaig pensar que allò era la vida eterna. Un d’aquests instants en què el temps s’atura de cop i el present esdevé eternitat. M’estava demanant si podia ser el teu company de vida, però et vaig sortir per un altre cantó: ”Com és que em fas tornar boig si a mi no m’agraden els homes?” T’esbutzares de rialles i em digueres que l’endemà vindries en forma de dona. I ho feres. I acabàrem a l’apartament del Bahía Palace, on et vaig arrabassar la màscara, la mascarada. Em sent col·locat en un angle. Sofia em diu que hem de preparar el creuer que feim cada any per les illes gregues amb el nostre veler Amor. Jo li contest que enguany tenc molta de feina. Tu em demanes que facem plegats la volta al món. Quan et menj la llengua, em ve la boca de Sofia. Quan llep el llombrígol de Sofia, toc el teu. Quan t’estrenc fort entre els braons, és la pell de Sofia la que record. Quan m’arrap a les teves anques, és el cul arreveixinat de Sofia el que sent. Quan pens en un, em ve l’altra. Per què si estic bé amb tots dos he de fer una tria? Em digueres, X, l’altre vespre: “Ets el meu botxí.” Ara, després de nedar una bona estona a la piscina, m’he posat a escriure de nou. He mirat les cartes. Correspondència de feina i un sobre del doctor Salter, el neuròleg que em duu. El vertigen i les al·lucinacions són d’origen orgànic. Em remet a l’oncòleg. Sona el mòbil. Ets tu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
on cadascú la treballa o la viu com més bé sap o vòl
la vida és com un prèstec bancari
que serà cobrat al seu moment
fins i tot el el cor és prèstec,
que retornarà a l’univers celest d’on vingué,
de forma sobtada
o a la data del seu venciment
on alguns voldràn ser-hi
per fer negoci o treure-li partit professional
com a xaman o curander oficial
que amb tota precaució
vol perllongar i participar
d’aquella malaltia o càncer que dorm innoculat amb casdacú de nosaltres
que va nèixer amb cadascú de nosaltres
i morirà algún dia al mateix temps que cadascú de nosaltres
alhora que ens puga pertocar.